De sempre m’han despertat una admiració severa aquelles persones que de la tossuderia en fan virtut i són capaces de curullar empreses titàniques a força de feineria sostinguda i exigència. Avui, a ca ma mare -ca nostra a tots els efectes- he tornat a fruir a les totes amb una d’aquestes feines pulcres que no
La matança de París m’ha estabornit, com a les persones que encara mantenen actiu un dit de sensibilitat al front de les emocions. I també m’estaborneixen aquelles morts a mata-degolla on sigui que s’esdevingui la mortaldat: al continent vell, al nou o al que desertitzam perquè hi mori qualsevol condició per simple que sigui. Quan
El 28 de juny de 2008, amb una nota simple (42 paraules) sobre la presentació a Bunyola, el meu poble, del llibre “Climent Garau: un fil de memòria”, que vaig escriure a mitges amb el mestre que marxà encara no fa tres mesos, començava aquest bloc a Vilaweb amb més desconcert que clarícia. Set anys,
Vivim amb l’ai al cor i perillosament, parafrasejant el títol pel·liculer. No hi ha acord per nomenar president de la Generalitat i començar de debò i de valent el camí cap a l’emancipació que assenyalà la majoria ciutadana el 27 de setembre. Assistim amb inquietud, perquè tenim pressa, a un ball de tossuts –i persistents
He conegut l’home sol, el que escapa de la llum encalçant muricecs lloscos. Aquell que no mira ni bocabada, qui de res s’admira, que calla sempre i que es dilueix en les hores mortes. I diu que sap molt bé amb què fa frontera la consciència de carn pensada, i que desescriu amb prou paciència
Parlàvem amb Jaume Santandreu de Can Gazà, dels dotze anys que fa que acull desferres humanes, de vides mòltes per l’abús de l’alcohol i d’altres drogues. I també, i per això, dels prop de cinquanta anys que fa que viu amb elles, d’aquesta seva opció de vida que li ha proporcionat els coneixements necessaris per
“Dels llargs camins” passà per Bunyola i aconseguí una més que bona entrada, la qual cosa demostra -per si algú ho dubtava- que la vila estima el teatre i que l’actual equip de govern municipal està disposat a oferir-n’hi. Teatre vindicant, compromès i necessari, el d’aquesta obra, que cerca restablir l’honorabilitat i la vigència dels
Havent dinat, el del cinquè primera s’adona que ben passat l’equador del diumenge segon del novembre, el dia no li ha aportat res de nou, res de sorprenent, res que l’hagi tret ni així de la solitud profunda en què viu i que ell fa passar per ensopiment crònic. No ha tocat carrer, encara, ni
No tot és lletra, ni filosofia: els cossos en dansa demanen pluja per omplir les cisternes que paraules negligides fa molt temps assecaren. Qui terra promet, evangeli espera i del desesper no en responen bíblies. Bevem, mengem i cardem amb la boca plena d’incorreccions i delictes si és que volem ensalivar la llengua de l’estranya
Anit a Can Alcover l’Obra Cultural Balear començà a commemorar el set-centè aniversari de la mort de Ramon Llul amb una conferència de Maria Isabel Ripoll, lul·lista de prestigi, Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears precisament amb la tesi “Edició crítica i estudi introductori del Llibre d’intenció de Ramon Llull”.
Lentament acala les reflexions davant la dama proverbial que el tragué quan més calia de l’avorriment i de la quotidianitat que més desespera. I amb el cap entre els genolls, converteix l’esperit que el reté en l’eremitisme que frega l’associabilitat en una resplendent somereta del Bon Jesús. Es cabdella dins el llit com un nadó
Faltant pocs minuts per les set del matí, amb els carrers encara a les fosques, un nin de poc temps, dos anys?, plorava en braços d’una dona jove, sa mare probablement. No ho feia donant-ho a la ràbia, consentidament, sinó continguda i sanglotant, com si la raó del plor fos tangible i de prou densitat.
Mossèn Estelrich va ser un incansable investigador de la història i cultura de Mallorca i va fer una magnífica tasca al capdavant del Col·lectiu Teranyines, de Sant Joan, entitat dedicada a estudiar la història local i la cultura tradicional. Va ser precisament per la seva feina per i amb aquest col·lectiu santjoaner que l’any 2003
Si qualcú dubtava de la significació real del caramull de pedres constituït en monument groller i vergonyós de la Feixina de Palma, dissabte passat pogué comprovar què i a qui representa de manera inqüestionable, malgrat els esforços contextualitzadors de dirigents tan bonifacis con popònes. Els cops que rebé el portador d’una bandera republicana bé que
Passava el dia en una de les sales d’espera d’urgències de l’hospital de referència i gairebé sempre a la mateixa butaca. Setantena d’anys, barba cuidada, gestos educats, una bandolera que li rejovenia l’aspecte, un llibre, dos diaris i una plagueta que feia servir adesiara, tot d’elements per no cridar gens l’atenció. Una de les administratives