marginàlies

Parlàvem amb Jaume Santandreu de Can Gazà, dels dotze anys que fa que acull desferres humanes, de vides mòltes per l’abús de l’alcohol i d’altres drogues. I també, i per això, dels prop de cinquanta anys que fa que viu amb elles, d’aquesta seva opció de vida que li ha proporcionat els coneixements necessaris per esdevenir autoritat en matèria tan sensible.

Deia Santandreu que de totes les lliçons apreses durant aquest llarg camí fet amb els de més a baix, amb els no-ninguns, una de les que més l’han interpel·lat fins a deixar-lo a la intempèrie de la perplexitat és que la comandera –una de les drogues més dures i poderoses segons el seu parer- també fa estralls en la cleda de desesperats.

Per mor del poder i de la seva altíssima capacitat d’abducció, deia, per atorgar una mínima responsabilitat a alguns gazanencs amb la finalitat de donar forma a l’autogestió com a  forma de relació i entesa, al casal s’han viscut moments molt durs, terribles.

Aquestes reaccions l’aclaparen, l’atordeixen perquè en cinquanta anys no ha estat capaç de trobar-hi les raons del seu imperi. És, diu, com si qui està sotmès a una bota que l’esclafa, quan ha aconseguit alliberar-se’n, enlloc de fruir de la seva llibertat a plaer, frisàs de calçar-se unes botes noves per ser ell qui sotmeti.

Cinquanta anys de lliçons, diu Jaume Santandreu, per mirar d’entendre l’animaló humà i les seves reaccions davant de tota mena de destrets, i encara no li basten per capir-ne la seva substància, la composició que el fa ser com és: inabastable.

I de la substància vaticana, d’intrigues vaticanes, tracta la seva darrera novel·la, “Operació tiara”, de la que ara mateix en corregeix les galerades i que editarà Lleonard Muntaner. Serà la seva vuitena novel·la i posarà en evidència, diu amb murrieria, que la realitat sempre supera la ficció en el regne de Déu a la terra.