marginàlies

Vivim amb l’ai al cor i perillosament, parafrasejant el títol pel·liculer. No hi ha acord per nomenar president de la Generalitat i començar de debò i de valent el camí cap a l’emancipació que assenyalà la majoria ciutadana el 27 de setembre. Assistim amb inquietud, perquè tenim pressa, a un ball de tossuts –i persistents en les errades- que exaspera. Totes les parts tenen raó, i tant!, tots defensen legítimament els seus posicionaments, però hom es demana si no han de pesar més, a l’hora de decidir, interessos de més elevat nivell. Ningú no va dir, ni diu, que sigui fàcil construir un estat en territori altament hostil com l’espanyol, però molts crèiem que sí seria bo de fer posar d’acord els qui defensen aquesta construcció il·lusionant, engrescadora.

Amb les dues votacions estèrils per nomenar el president de la Generalitat, res no se n’ha anat en orris, però han cruixit algunes bigues de la bastida per molt que els intents per calmar les ànsies en vulguin minvar la queixa. No hem de perdre la confiança, ens diuen els que han d’acordar; que al final l’acord arribarà. I si ha d’arribar, tanmateix, per què no pot ser ara, que tenim pressa?

Per ventura és cert que no hi cap la frustració, en allò que s’ha esdevingut fins ara en el Parlament de Catalunya, però res ni ningú no pot esvair la decepció que es posa com la boira que aquests dies ens fa la guitza.

Per entendre què està passant, no ens caldrà més remei que veure què en diuen de tot plegat els del programa “Polònia”.