marginàlies

Havent dinat, el del cinquè primera s’adona que ben passat l’equador del diumenge segon del novembre, el dia no li ha aportat res de nou, res de sorprenent, res que l’hagi tret ni així de la solitud profunda en què viu i que ell fa passar per ensopiment crònic. No ha tocat carrer, encara, ni pensa fer-ho, no fos cas que algun infortuni s’acarnissàs amb ells. Ni els diaris en paper -que encara llegeix tots els caps de setmana- no li han dit res de profit, res no hi ha vist que li cridàs l’atenció, que l’obligàs a parar més esment a la lectura inercial i endiumenjada; cap gasetilla que li proposàs un somriure ni cap anunci personal desvetllador d’interès entremaliat.

Culpa seva, clar, no dels esdeveniments ni de les pensades ansioses dels columnistes més llegits, segons diuen. És ell l’estrany, el misantrop, l’urc sense causa, que, a sobre, té un mal dia. Curt i ras, que avui es considera una desferra humana.

S’adona que les vetes dels seus pensaments no menen enlloc, raó per la qual es faria buidar el cervell, ara mateix. De res no li serveix, ni per poder ser surfista del mal, com llegí no fa molt no sap on, però li féu una certa gràcia.

I badocant per la balconada que dóna a la plaça considerada pulmonet ciutadà per l’autoritat municipal, es lamenta amargament de no tenir gens de traça per dibuixar perquè ara seria capaç, es diu a ell mateix amb una severitat esborronadora, de fer el carbonet d’un dama en zel feta pantera dansant sobre llençols de mar i núvols; o de reflectir amb compulsió la distància que el separa del desig.

I encara que el diumenge no li digui res, sent que li xiuxiuegen a l’orella que la sitja crema i crema bé. I ell no està per endevinalles, tanmateix.