marginàlies

La matança de París m’ha estabornit, com a les persones que encara mantenen actiu un dit de sensibilitat al front de les emocions.

I també m’estaborneixen aquelles morts a mata-degolla on sigui que s’esdevingui la mortaldat: al continent vell, al nou o al que desertitzam perquè hi mori qualsevol condició per simple que sigui.

Quan la irracionalitat s’imposa ni l’atordiment deixa estalvi.

No hi ha motiu, no hi ha raó, no hi ha res, absolutament res, on basar un esquitet d’enteniment i mirar de veure cap clarícia entre tanta sang vessada inútilment.

És clar que no són episodis de cap guerra de religió.

Aquestes matances, a París o a qualsevol altra part del món, són exaltacions a la matera, al menyspreu més absolut a l’ordre natural de les vivències.

Sense raons, no hi ha paraules –ni de dol- i les reflexions s’esvaeixen.

I d’això se n’aprofiten els que s’immolen matant com més millor.

No hi ha resposta, clar; no hi ha forma de combatre tanta basarda.

La victòria de la bestialitat serà completa quan no ens esverin tants carnatges.