marginàlies

Passava el dia en una de les sales d’espera d’urgències de l’hospital de referència i gairebé sempre a la mateixa butaca. Setantena d’anys, barba cuidada, gestos educats, una bandolera que li rejovenia l’aspecte, un llibre, dos diaris i una plagueta que feia servir adesiara, tot d’elements per no cridar gens l’atenció.

Una de les administratives d’admissió sí que reparà en ell, però en no provocar res més que quotidianitat, no en volgué informar ningú i molt menys el guarda de seguretat. Tanmateix, havia observat que els vespres sí que abandonava la seva butaca i no tornava fins a l’endemà, ben d’hora, això sí. I que es passava el temps llegint i escrivint, aliè al tragí d’una sala que, a moments, bullia de gent, converses, presses i desespers.

L’administrativa no sabia com s’ho feia a l’hora de menjar, perquè el temps que podia observar-lo no era tant com per fer un seguiment acurat de la seva presència. Sí que l’havia vist anar amb una lentitud elegant i educada a la màquina automàtica de cafès i altres begudes.

Va estar temptada a atansar-s’hi, aquesta administrativa, i demanar-li què hi feia allí, cada dia, capficat en la lectura i en l’escriptura, còmodament instal·lat en la bombolla que semblava que s’havia construït en el racó de la sala d’espera. Fins i tot li hagués volgut demanar què llamps hi escrivia a la llibreta, si el que feia era literatura o un estudi sobre el funcionament d’un servei complex com el d’urgències.

De fet, no feia tant que un periodista hi passà moltes hores, a urgències, prenent nota de tot: de la freqüència amb què cridaven els pacients, a quines hores disminuïen les crides i quan feien el pic màxim. De la mitjana del temps que passava entre que un pacient quedava sol a boxes i la informació que en donaven als pacients; o del nombre de familiars i freqüència que reclamaven informació sobre el familiar atès. El reportatge que finalment publicà enfurí tot l’hospital i els responsables polítics perquè arribava a la conclusió que les retallades no eren el motiu principal de la nefasta gestió –segons ell- del servei i perquè l’absència d’informació puntual als familiars dels pacients atesos que es cruixien a la sala d’espera esdevenia un veritable maltractament institucional.

L’home de la butaca no ho semblava, periodista, es deia l’administrativa. Més aviat tenia l’aspecte d’un intel·lectual capficat en les seves cabòries. L’administrativa, fins i tot aventurà que havia quedat vidu feia poc, que el darrer instant que va veure la seva dona viva va ser en aquell servei i que, tornant-hi, reduïa la intensitat de l’enyor.

El matí que l’administrativa no va veure a la seva butaca el setantí de moviments elegants i educats, va anar per demanar als seus companys si sabien què li havia passat, però s’adonà que a ningú no havia comentat la seva presència benèvola.

Mentre intentava esbrinar com ho havia de fer per saber què li havia passat a l’home que li havia despert tanta curiositat, un company d’admissió li demanà si li havien contat “allò de l’home que exigia canviar el canal de televisió…”.

Cap a migdia, es presentà al taulell d’admissió un senyor d’una setantena d’anys molt elegant i educat que els demanà de canviar el canal de la televisió perquè l’activat en aquell moment estava emetent un programa sobre el món dels animals que no creia que fos el més indicat per a un lloc com aquell. Deia que veure una serp cruspir-se amb una lentitud exasperant un granot, primer una anca, després una altra, més tard el ventre i finalment el cap, fos cap bon plat per als pacients i familiars congregats a la sala d’estar.

Que la reacció d’aquestes persones, en general, era d’una satisfacció aclaparadora, el que significava que aquelles imatges presentades amb tot luxe de detall, satisfeien no sols la seva malaltissa morbositat, sinó que l’agressivitat de l’escena els excitava perillosament la seva irascibilitat.

Segons el company, davant les raons d’una persona docta com aquella, la cap d’administració tot d’una canvià el canal de televisió i li agraí el suggeriment. L’home, però, no tornà a la sala d’espera, com creien que faria, sinó que sortí no tant elegantment i educada com havia arribat al taulell. I just sortir de l’edifici se sentí una frenada molt intensa i un tutup que escarrufà. Morí a l’acte.

I m’han dit, li seguí dient el company, que dins la bandolera no hi trobaren cap document acreditatiu de qui era. Ben estret dins la mà dreta sí que hi trobaren un paper

que deia cosa com: “Vos, dona, sou mon deu e mon delit; donchs no us dolgau si pert lo mon per vos”.