marginàlies

Lentament acala les reflexions davant la dama proverbial que el tragué quan més calia de l’avorriment i de la quotidianitat que més desespera.

I amb el cap entre els genolls, converteix l’esperit que el reté en l’eremitisme que frega l’associabilitat en una resplendent somereta del Bon Jesús.

Es cabdella dins el llit com un nadó espantat i s’imagina la caixa del cos plena d’espiadimons, lluernes i un grapat de mussols que se’l miren amb condescendència abans de barallar-se per un ratolí.

I retorna a llegir el seu autor preferit perquè li desenteranyini la mollera tan cops vexada pels tramposos que manen sobre totes les coses des que el temps compta i els discursaires que criden la sang per dirimir disputes d’ases i rucs.

Els pobres morts en pobresa no deixen memòria, escriu en el baf del mirall just acabat de dutxar-se i sent com molt de pes l’abandona.

Li costa d’entendre el que viu amb tant d’espant i precipitació, allò que diuen les sirenes i el que amaga la nit amb molta cura.