marginàlies

Faltant pocs minuts per les set del matí, amb els carrers encara a les fosques, un nin de poc temps, dos anys?, plorava en braços d’una dona jove, sa mare probablement. No ho feia donant-ho a la ràbia, consentidament, sinó continguda i sanglotant, com si la raó del plor fos tangible i de prou densitat.

Sa mare, apressada, mirava de conhortar-lo sense gaire èxit, molt més pendent, semblava, de no fer tard allà on es dirigia, l’escoleta suposadament, que no dels motius de pes que infringien tanta pena al nin.

La criatura i jo ens hem creuat les mirades just en el moment que a ell li queia una llàgrima desproporcionada per a qui està poc avesat a les mostres d’afecte, però perfectament calibrada per expressar un neguit substantiu que l’allunyava -i molt!- de les de cocodril.

Ha estat un instant, només, el d’una aclucada d’ulls, però hem tingut temps de veure’ns la rebotiga de les mirades i de tafanejar-hi. Ha acopat el plor, en topar-se amb el meu esguard fiter i compassiu, com si em permetés mesurar la seva llàgrima que no semblava atrevir-se a desprendre’s de l’ull i a corre-cuita davallar la galta tot deixant com a penyora una cua brillant en la pell nova, novíssima, d’una criatura que feia mengera, expressió inequívocament antropòfaga que paradoxalment denota extrema tendresa.

Per un moment, tot el món conegut i per conèixer s’han condensat en aquella llàgrima funàmbula que desafiava la gravetat i el caminar gairebé anguniós de la dona. En aquella llàgrima amb poca sal, tots els vols dels avions de paper i el dels estels enlairats per mans a mig fer. En aquell món de mons enganxat a les pipelles d’aquella criatura en pena, l’imperi de les orquídies i l’olor d’espígol.

Per un instant gairebé immesurable s’ha deturat la bestialitat humana que tot ho intoxica i destrueix, i tot ha retornat a l’origen de la natura, si és que n’hi ha. Almenys per un ditet de temps, l’ordre natural de les coses, amb l’home compartint espai amb els oligoquets, ha fet més alenador l’aire i més assedegant l’aigua de pluja que escriu a les mates la crònica d’una llàgrima gens furtiva que, a la fi, es deixa caure galta avall i no para fins al queix esquerre dels llavis del menut que segueix plorant per quelcom que som incapaços d’entendre però que, com a poc, l’inquieta.