No som, Vicenç Villatoro i jo, allò que abans es deia (no del tot correctament) “de la mateixa quinta”. Ell és de 1957, jo del 1950. Ens portem, doncs, set anys, una diferència que a la nostra edat d’ara no és significativa però que separa clarament les nostres respectives infanteses: a mi em va tocar viure de punta a
Estimadíssima Mila, Per primera vegada des que ets al món aquesta tarda t’he vist clarament amb les faccions de ton pare. Tu ara encara no ho saps, però un dels jocs preferits de la gent adulta és trobar en els infants punts de semblança física que els apropi al pare o a la mare. En conseqüència, en aquests quasi dos
Després d’un llarg recorregut que va començar el gener de 2013 al Palau Robert de Barcelona i que va continuar per Vic, Sant Cugat del Vallès, Granollers i l’Espluga de Francolí l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010)” arriba al seu punt final i fa estació definitiva a Ribes de Freser, la vila on
Recordo perfectament que la primera persona que em va parlar d’Eugeni Xammar va ser un altre periodista: Agustí Pons. La conversa va tenir lloc a finals dels 80, quan Pons encara treballava en el diari Avui (crec que aleshores n’era el subdirector) i jo tot just començava a fer-me un forat com a col·laborador en el suplement de cultura
Mentre tafanejo pel Mercat de Gràcia m’arriba un WhatsApp d’agú que em diu que amb l’inici dels judicis a Jan Laporta –aquí– i a Pujol júnior –a Madrid— la data d’avui marca l’inici del final de tot allò que fins ara havia representat Catalunya. Un final penós, no cal dir-ho (no cal, diu; però m’ho diu), ja que es dirimeix als tribunals. Tot
Estimadíssima Mila, T’escric de nit. L’Onze de Setembre és a punt d’esmunyir-se. Ja fa estona que hem sopat i a casa hi ha silenci. La teva àvia dorm, jo ja he rentat els plats i amb una punta de son i una notable dosi de fatiga em disposo a preparar-te aquesta nova carta –la que fa quinze– que, com totes les anteriors, desconec si
Ja hem vist “L’endemà”, la pel·lícula d’Isona Passola que acaba d’estrenar-se i que va obtenir, a través de la plataforma Verkami, el suport de més de 8.000 micromecenes entre els quals figura la família Isern-Rabella. Cosa de la qual ens sentim ben orgullosos i cofois. La pel·lícula –el documental, si hem de parlar amb propietat– és una passejada àgil i amena per tot un seguit de temes importants per al dia a dia de la ciutadania: infrastructures,
Aquest apunt està especialment adreçat a aquells lectors que en el seu entorn més proper tenen ciutadans –o ciutadanes– d’edat situada entre dos i els quatre anys, ja sigui en format fill, nét, nebot o similar. Igualment, no cal dir-ho, és adequat per a tots aquells lectors en el futur dels quals hi ha la possibilitat d’ingressar properament en alguna de les
Després de deplorar (vegeu aquí) la pràctica desaparició del costum d’escriure cartes continuo exposant coses que em fan pensar que, malgrat tot el que avancem, a cada bugada perdem un llençol. I no pas dels apedaçats o dels que a força de rentades ja claregen, no: llençols dels bons. Aquesta percepció m’arriba, per exemple, quan visito un museu. ¿Quina interpretació faran d’una bona part de les obres diguem-ne clàssiques les generacions més joves a les quals, en nom de no sé quina mena de progressisme, se’ls ha omès la
Com a complement del que us explicava en el meu últim apunt (aquest) a propòsit de la pèrdua –desaparició, vaja– del costum d’escriure cartes de les de tota la vida avui poso al vostre abast un parell que varen ser escrites des de Ginebra per Mercè Rodoreda i adreçades al crític literari Joan Triadú. Pertanyen a l’època en què s’inicia la relació epistolar entre l’escriptora i
Tot just tornant de la nostra setmana toscana –i en la mesura que les tasques d’avi en format intensiu m’ho permeten– reprenc la lectura de la correspondència que Mercè Rodoreda i Joan Sales es varen creuar durant el període 1960-1983 i que va editar fa sis anys el Club Editor. (Una correspondència que es pot dir que