Totxanes, totxos i maons

No som, Vicenç Villatoro i jo, allò que abans es deia (no del tot correctament) “de la mateixa quinta”. Ell és de 1957, jo del 1950. Ens portem, doncs, set anys, una diferència que a la nostra edat d’ara no és significativa però que separa clarament les nostres respectives infanteses: a mi em va tocar viure de punta a punta la dècada dels 50 i ell se la va trobar ja a punt de superar. No és el mateix.

Tot i aquest decalatge inicial, però, puc dir que amb Villatoro em passa una cosa que no em passa amb gairebé ningú de la gent que escriu i opina a casa nostra: me’l sento enormement proper. Llegeixo els seus articles o els dietaris i llibres d’assaig que té publicats i m’adono que en un percentatge molt elevat jo podria signar sense cap problema el que hi diu. I no només per l’entrellat dels seus arguments sinó pel pòsit d’experiències, inquietuds i sentiments que em sembla detectar-hi al darrere.

Pel que fa al Vicenç Villatoro novel·lista la meva identificació no és ben bé la mateixa. Autor de quasi una vintena de novel·les i amb una bibliografia iniciada aviat farà trenta-cinc anys trobo que en aquest apartat la meva opinió es divideix. Que hi ha novel·les que sí… i altres que no tant.

Vull dir que m’interessa molt més el novel·lista Villatoro ambiciós i total que es proposa encalçar el vent que el que es dedica a retratar fragments de la quotidianitat. Potser no m’explico gaire bé però podríem dir que del que parlo és de la diferència entre pretendre edificar una catedral o conformar-se a elaborar una finestra pulcrament acabada.

No voldria pecar de simplista però potser se m’entendrà millor posant un exemple del primer cas —“La claror del juliol” (Edicions 62, 1997), al meu parer una de les novel·les catalanes més importants del darrer quart del segle XX– i un altre del segon: “Tenim un nom” (Planeta, 2010).

Un llibre important

Fa un parell de mesos em va arribar el butlletí de novetats de tardor i hivern d’Edicions Proa en el qual hi havia un parell de llibres que em van semblar molt destacables: “Tots els camins duen a Roma”, les memòries de Gaziel, i “Un home que se’n va”. En el full promocional d’aquest darrer es deia textualment: “Vicenç Villatoro investiga el passat del seu avi amb una gran novel·la que és una memòria personal i col·lectiva. Tot un homenatge a la immigració.” Amb aquestes perspectives no ha d’estranyar a ningú que fa uns dies, tan bon punt el llibre va arribar a casa, deixés de banda altres feines i em submergís de ple en la seva lectura.

I un cop llegit la meva impressió és que  “Un home que se’n va” és un dels llibres grans i importants que ha escrit Vicenç Villatoro. Un llibre, però (i ja em dispensarà qui correspongui), que a mi em costa molt d’incloure en l’apartat de la literatura de ficció o, més concretament, dintre del gènere de la novel·la ja que el material amb què treballa té molt poc de fictici.

I no és només cosa meva. El mateix autor fa esment d’aquesta ambivalència a la pàgina 121: “Potser per això he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica”.

Anem a pams, però. Un altre punt de confluència personal amb aquest autor el trobo en els nostres respectius orígens: em refereixo al seu “Villatoro” cordovès i al meu “Márquez” provinent de ma mare gaditana. Uns orígens dels quals ens sentim ben orgullosos. I encara un altre: la necessitat que hem sentit en algun moment de la nostra edat madura d’endinsar-nos en el nostre passat familiar. I em refermo en el mot: necessitat; no pas curiositat. O no només.

Val a dir, però, que la referència de Còrdova com un rerefons omnipresent al qual s’hi apropa de tant en tant apareix ja a “A l’inrevés”, el primer dietari que coneixem de Vicenç Villatoro editat el 1989 per Pòrtic.

Enmig de l’espiral

El protagonista d’“Un home que se’n va” és Vicente Villatoro Porcel, l’avi de l’autor, que va nèixer el 1889 a Castro del Río (Còrdova) i va morir el 1977 a Terrassa, la ciutat a la qual va emigrar l’any 1950 en companyia de la seva muller Francisca i del seu fill Vicente.

Com va passar amb tants altres de la seva generació, la guerra civil va ser un factor determinant en la biografia de l’avi Villatoro. Un abans i un després amb un forat negre central que va de 1939 a 1944, el període en el qual va ser represaliat pels vencedors. Un forat que comença amb una condemna a mort en judici sumaríssim, que continua amb una rebaixa posterior de pena a cadena perpètua i reclusió al penal de Burgos i que acaba cinc anys després amb la concessió de la llibertat condicional a l’empara d’un indult.

Pouant en l’expedient del seu avi que es conserva en els arxius del Ministeri de Justícia, el que Vicenç Villatoro ens ofereix a “Un home que se’n va” és un seguit d’acurades informacions que posen una mica de llum a l’interior d’aquest forat negre de cinc anys sobre els quals l’interessat no va pronunciar mai ni una paraula a ningú. Els testimonis col·laterals i la memòria dels que encara viuen –complementada, és clar, amb mínimes dosis de deducció i creativitat– acaben de pastar el ciment amb el qual l’autor fa un retrat sobre l’emigració com a via de fugida d’una generació malmesa per una guerra que li va estroncar els somnis de soca-rel.

Val a dir que Vicente Villatoro Porcel no pertanyia ni a la classe dels “señoritos”, ni a la del proletariat que va nodrir les files anarquistes. Ell era un pacífic botiguer il·lustrat que en un moment determinat, quan l’espiral dels primers mesos de la guerra va començar a girar de manera incontenible, no només va intentar posar un impossible punt d’equilibri i de raó enmig del caos sinó que va actuar en consonància amb allò que creia que tenia el deure de fer. Sense calcular gaire les conseqüències personals que se’n derivarien. Mullant-se, vaja.

Va ser un home que el llibre ens descriu com “… personatge ingenu i bonhomiós a qui la història enganya, però que va sempre de bona fe, amb el lliri a la mà” (p. 261). I també: “… dels del mig, estrany: comerciant republicà, fill de maçó i nebot de capellà. Excepció en un món de blanc i negre…” (p. 415). Un home, en fi, del qual el seu nét pregona: “No som tu i jo, avi, dels del cop de puny a la taula i el mecagoncony.” (p. 147)

Raons per escriure

Estic segur que la gestació d’aquest llibre ve de molt enrere però la dada que queda per a la història en la pàgina final ens diu que l’inici de la seva redacció va ser la primavera de l’any 2007. ¿Per què Vicenç Villatoro tria aquell any per capbussar-se en les incògnites del seu avi? La resposta –fonamental per entendre el sentit d’“Un home que se’n va”— la trobem en l’apartat que va de la pàgina 58 a la 61.

Vegem-ne alguns fragments:

“… per què començar a escriure ara sobre l’avi Vicenç, precisament ara, l’any que jo he fet els cinquanta anys, que tinc més feines que feina, que la meva vida ha trontollat i trontolla.” (p. 58)

“Mitificar. Ni inventar del tot ni ser del tot fidels a la veritat. Cuinar la memòria. Potser vinc per això. Per saber qui sóc? No, per decidir què vull ser i què vull semblar. Per entendre’m. Per inventar-me.” (p. 59)

“Una part dels d’allà, dels del meu país, frívola, superba, pagada d’ella mateixa, m’ha ferit. Sóc d’allà, però no d’aquesta tribu. No sóc dels seus. No he volgut ser dels seus.” (p. 59)

“… perquè jo sóc d’aquesta pàtria nova del meu avi, sense cap dubte, fins al fons, però també hi estic barallat, no amb la idea, amb una gent. No és una baralla teòrica, ha estat la meva vida dels últims deu anys. La decepció, la derrota, la ferida. No a la vida pública; dins de les parets de casa, allà on fa més mal.” (p. 60)

I el paràgraf que clou l’apartat: “Per què torno? Per escriure. Per què escric? Perquè per a mi viure i escriure és el mateix. Jo no sóc el meu avi. Però vull explicar-me en el meu avi. (…) Vaig pensar que era del tot d’allà dalt, però llavors em van ferir. (…) Torno per escriure. Escric per tornar.” (p. 61)

Potser en llegir aquestes quatre pàgines que he destacat més d’un lector es preguntarà què dimonis li passava a Vicenç Villatoro aquell 2007. La resposta (o almenys una bona part) em sembla que la podem trobar, com no podia ser altrament, en els seus llibres d’aleshores.

El mes de gener del mateix 2007 publica a Ara Llibres “L’engany”, un llibre amb un subtítol d’allò més significatiu: “El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya”. El 2005 havia tret “Crear Europa, reconstruir Occident” (Pòrtic, 2005). I encara tres anys abans –l’octubre de 2004– Villatoro va publicar a l’editorial Columna “Catalunya després del tripartit”. Llibre que també anava acompanyat d’un subtítol aclaridor: “Una visió nacionalista”. I ja posat, encara m’arriscaria a trobar-hi una referència una mica anterior –febrer de 2000– amb un llibre que en aparença no està relacionat amb tot això però que a mi em sembla que sí: “De part del pare” (Edicions 62) i una de posterior: “Moon River” (Columna, 2011).

Escriptura, vida

Una literatura estretament implicada amb la vida. Aquesta podria ser una definició de l’obra de Vicenç Villatoro. I com a volguda conseqüència d’això una escriptura marcada fortament per l’honestedat. No fa gaires dies deia en aquest mateix Bloc que el Vicenç i jo som amics. Ens ha unit, no cal dir-ho, la dèria d’escriure. Primerament quan vàrem coincidir al diari Avui, després en diverses etapes seves en el Departament de Cultura de la Generalitat i molt sovint, a més a més, com a conseqüència de la meva afició de comentar llibres i la seva d’escriure’n.

És per això que sé que el nostre home porta de manera summament escrupolosa des de fa molts anys un dietari en el qual hi escriu cada dia. Fins al moment present una part petita d’aquest material ja ha vist la llum en alguns llibres que han conegut una fortuna editorial diversa. Si no m’erro (i crec que no) l’últim que ha aparegut és “Llibre d’actes (1998-1999)” (Editorial Base, 2012) que parla de la seva època de director general a Cultura i que s’acaba el 23 d’agost de 1999, just aquell dia que mentre el president Jordi Pujol pujava a l’Aneto es van anunciar eleccions al Parlament de Catalunya pel mes d’octubre d’aquell any. Les últimes, per cert, a les quals es va presentar Pujol.

Doncs bé, una de les raons per les quals defineixo d’honesta l’obra de Vicenç Villatoro és que tots els llibres que apleguen textos del seu dietari es publiquen exactament com ell els va escriure en el respectiu dia a dia. Compte, perquè el detall no és gens trivial: són textos que descriuen impressions i valoracions cuinades en calent però que es publiquen molt després, quan ja hi ha prou perspectiva com per saber quina ha estat l’evolució que han experimentat els fets.

I tanmateix Villatoro defuig introduir retocs, suprimir referències o maquillar cap comentari. Aquesta és una característica que va més enllà dels hàbits literaris d’un escriptor i que explica coses de la persona que hi ha darrere dels textos. Potser és per això que crec que la lectura d’“Un home que se’n va” supera l’estricta anècdota sobre les vicissituds d’un individu en concret i ens posa en contacte amb una de les grans veritats de la literatura: que no hi ha lloc per les trampes. Que s’escriu com es viu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!