Totxanes, totxos i maons

Ja hem vist “L’endemà”, la pel·lícula d’Isona Passola que acaba d’estrenar-se i que va obtenir, a través de la plataforma Verkami, el suport de més de 8.000 micromecenes entre els quals figura la família Isern-Rabella. Cosa de la qual ens sentim ben orgullosos i cofois.

La pel·lícula –el documental, si hem de parlar amb propietat– és una passejada àgil i amena per tot un seguit de temes importants per al dia a dia de la ciutadania: infrastructures, llengua, formació, economia, treball, relacions internacionals, medi ambient, seguretat, forces armades, administració pública, justícia… Temes sobre els quals ens parlen persones expertes sense falsos triomfalismes, amb una especial cura per no amagar les complicacions que haurem d’afrontar durant el procés de separació d’España i, posteriorment, un cop haurem marxat.

Tal com explica Xavier Sala i Martín en el seu últim llibre “És l’hora dels adéus?” es tracta de ponderar entre tots plegats què guanyem mantenint-nos com fins ara dintre d’España i què guanyem separant-nos-hi. Del resultat d’aquesta balança hauria de dependre l’orientació de la nostra tria. Així de senzill. I en aquest sentit crec que “L’endemà” és un bon compendi de tot allò que cal saber sobre la independència i, per tant, és una eina que pot ajudar l’espectador indecís (l’altre no la necessita per a res) a decantar-se per una o altra posició.

Com a artefacte cinematogràfic he de dir que la cinta d’Isona Passola m’ha agradat molt quan funciona com a documental que recapta opinions de diversos experts i, en canvi, no m’ha agradat tant (gens, vaja, per què us he d’enganyar?) quan apareixen en escena dues parelles de joves que a cops de metàfora visual o dialèctica intenten, per una banda, reforçar el discurs de la pel·lícula i, per l’altra, establir uns nexes narratius que donin una certa varietat al registre testimonial del conjunt.

També he de dir que m’ha sobtat l’absència de veus discordants en relació al procés (¿se’ls va convidar? ¿varen declinar l’oferta?). Ho repeteixo: m’ha sobtat, no és que les hagi trobat a faltar perquè, sincerament, la seva cantarella ja me la conec prou i massa.

I també he de dir que m’ha semblat un encert deixar de banda els polítics (la cantarella dels quals, ai las, també me la conec prou i massa) amb l’única excepció molt justificable dels eurodiputats Badia, Romeva i Tremosa que ens parlen en l’apartat dedicat a Europa.

Potser la idea més forta que es desprén de “L’endemà” és que la nostra independència naixerà de resultes d’una consulta democràtica als ciutadans –que ja té data– i que si el resultat d’aquesta consulta a favor de l’assoliment d’un Estat propi és afirmatiu s’obrirà un procés de negociació amb España a dues o a tres bandes (si cal algun arbitratge internacional que penso que no caldrà) que pot durar un any i mig o dos a tot estirar.

Serà en aquesta negociació –en la qual aniria de conya que els polítics es mantinguessin en segon pla i donessin veu als experts (que en tenim i molt bons)– on ens jugarem les garrofes. I on, de passada, totes les pors que els indesitjables ens volen inocular quedaran esvaïdes.

Perquè ¿hi ha algú  que dubti que quan sigui l’hora de negociar l’enorme deute exterior del “Reino de España” no es posaran bé perquè Catalunya assumeixi la part que li pugui correspondre? ¿no serà aquell el moment de parlar de vetos a Europa i d’altres animalades que des de fa temps ens estan explicant?

¿No serà, vaja, el moment de fer com aquell pacient que quan el dentista se li acosta amb la mola a punt l’engrapa pels collons i li diu “oi que no ens farem mal, doctor”?

Doncs això: cap dret i decidits cap endavant. Que això ja no hi ha qui ho aturi…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!