Totxanes, totxos i maons

Mentre tafanejo pel Mercat de Gràcia m’arriba un WhatsApp d’agú que em diu que amb l’inici dels judicis a Jan Laporta –aquí– i a Pujol júnior –a Madrid— la data d’avui marca l’inici del final de tot allò que fins ara havia representat Catalunya. Un final penós, no cal dir-ho (no cal, diu; però m’ho diu), ja que es dirimeix als tribunals.

Tot i que ja en el seu moment vaig deixar escrita la meva opinió sobre l’afer Pujol (vegeu aquí) responc de seguida el missatge dient que el que hi tinc a dir és una mica extens i que ho escriuré –deixant de banda l’afer Laporta, sobre el qual es podrien dir també unes quantes coses– en el meu Bloc tan bon punt arribi a casa.

Ja hi sóc. Som-hi doncs:

Per començar diré que jo he votat unes quantes vegades al senyor Jordi Pujol. Ho faig perquè d’unes setmanes ençà una de les frases més habituals en converses de cafè, tertúlies, articles i altres artefactes opinatoris és: “Jo, al Pujol, no l’he votat mai”. Alça! Si no em falla la memòria resulta de aquest home va guanyar un parell d’eleccions per majoria absoluta i tres o quatre més per majoria relativa que li van permetre governar durant més de vint anys ¿Com s’ho feia, doncs? ¿No el votava ningú? ¿Segur?

La segona cosa que li dic al meu interpel·lador és que Jordi Pujol és, des de fa bastant temps, patrimoni del passat. Als més vellets pot agradar-nos més o menys, però el cert és que ja fa uns quants anys que no marca el rumb per on navega el país. De fet, cada vegada són més els catalans que ni se’n recorden de la seva llarga estada al capdavant de la Generalitat ni de la seva obra de govern. ¿Injustícia col·lectiva? Probablement sí. Però la vida és així de dura. I, ben mirat, tampoc crec que sigui tan nociva aquesta manera de pensar… La prova ha estat evident aquest Onze de Setembre amb la Gran Via i la Diagonal plenes a vessar de gent que no exhibia pas en el seu aspecte la sensació d’estar gaire atribolada pels draps bruts de la família Pujol-Ferrusola, començant pel seu patriarca.

La tercera –i darrera– cosa que li diria repeteix el que escrivia en el meu apunt anterior: de tot el que hem viscut des que el dia de Sant Jaume el senyor Pujol va fer la seva confessió pública el que més greu m’ha sabut és el descobriment que aquell home que ens ha anat sermonejant de manera infatigable durant tots aquests anys amb un discurs carregat de valors, de principis, d’ètica, de sacrifici, d’humanisme… tenia també ronya al cove. Potser sí que no li perdonaré això: que m’hagi portat a la constatació que no hi ha ni un pam de net. I que, efectivament, tots els que manen estan tallats pel mateix patró…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!