Estava tan atabalat, se sentia córrer tan de pressa la sang, que frisà de prendre el bolígraf que permanentment portava a sobre, en el butxacó de la camisa, per convertir en mots la saturació de capteniments i consideracions que convertien el seu cap en formigonera d’embulls. No tenia cap camisa sense butxacó i si per
En no ser perseguit de claustrofòbia, no tem en excés les ressonàncies magnètiques, tot i que la seva incomoditat em posi a mil, naturalment. El dolor permanent a l’espatlla esquerra i que varia d’intensitat depenent de la posició que adopti, m’ha portat a fer-me’n una. De la darrera, deu fer més de deu anys per
Les primaveres ja no esperonen revolucions, i n’anam ben mancats. Ho expressa amb una claredat estabornidora el motocultor de l’any tirurany cent mil vegades apedaçat, que remena la terra de l’hort sense frisar gens, ans al contrari. Porta les seves peces lligades amb vencisos com si fos una garba rogent i tot ell és una
Talment com ho fa déu amb l’escriptura, convé que tirem dret resseguint les marrades i els meandres oberts en terra per la mà de la misèria. I que en lloc d’obrir balcons i finestres als panorames, deixem que ens inundin ells les obagues cel·les resclosides que han passat de generació en generació. Si no ho
La recepcionista amb fort accent estranger volgué corroborar que, tot i venir sol, havia sol·licitat la millor suite doble i en el seu mirar ros com un fil d’or s’hi veia a la primera la rotunditat del recel i la desconfiança. A ell no li costà gens retopar aquell temor desmanegat amb una mitja rialla;
Haurien d’imperar més, les roses i els llibres. Avui prenen alguns carrers, unes i altres, però tanmateix continua costant que penetrin en les cervelleres i els sentiments dels homes –i de les dones, per no exasperar segons qui. M’he fet amb els llibres que volia i la rosa en una llibreria palmesana noblement suburbial –o
¿Sents com respira, el jardí, aliè a les bafarades de podridura i a tot allò que es fa avorridor? ¿Notes l’alenada fonda i humida dels tarongers urbans que protegeixen les falgueres? ¿I com la piuladissa de l’ocellam, orquestrada per les oronelles i les falzies, penetra en l’aigua nova de l’estany i entabana la parella de
Diumenge passat, a Lluc i coincidint amb la trobada de socis de l’Obra Cultural Balear, s’inicià el Correllengua 2010 amb l’encesa de la Flama de la Llengua, que vol simbolitzar la vitalitat del català. Una torxa que, des del 17 d’abril al 8 de maig, passarà de mà en mà, de generació en generació i
Baten el cel d’oprobi les ones oceanes. L’aire cau en picat i s’estimba penya-segats avall per ofegar la seva incandescència a la mar ulcerada. Llengües de foc trenquen la barrera del so i espanten els escurçons que esguarden els sepulcres dels prohoms que instauraren la pietat com a norma bàsica de convivència. El cobalt s’ha
Les margalides del gerro que vesteixen la taula del menjador, me miren desafiadorament. S’han badat i totes planten el seu esplendor casolà com si fossin les ames del prat. Amb tanta rotunditat senyoregen l’estança que hom diria que tenen els ulls de moix i sembla que volguessin mufar com els braus. Tanmateix, es queixen d’abandonament;
L’erupció de l’Eyjafjallajökull ha posat de manifest que cal prendre en consideració la parusia. I que l’espectacularitat del seu git de cendres fotografiat des de tots els caires, per molt que es pretengui, no amaga la rotunditat de la seva advertència: res no hi ha més fràgil que la supèrbia del mascle alfa. Compromet els
Els socis i amics de l’Obra Cultural Balear ens trobarem avui a Lluc per celebrar l’inici del Correllengua i la clausura d’una de les campanyes més exitoses de la seva història, que s’encamina cap al cinquantenari: “Un cafè per la Llengua”. Després de recórrer durant més d’un any l’illa de Mallorca, de visitar la resta
El cafè fumejava de valent, a les sis del matí, i se’l mirava amb atenció múrria, com si d’aquella mena de pilar de baf n’hagués de néixer qualque Aladí amb tres desigs a satisfer. Li agrada esperar de dret la claror nova de cada dia, acabat de dutxar i amb la xicra del cafè a
Sortí de la reunió estomacat, com si hagués participat en una mena d’orgia de mandra: tres hores de parlar sense dir res amb tretze llepafils ociosos per decidir que ja es decidiria sine die. Caminava ben entrada la mitjanit pels carrers acostumats que no li presentaven ningú, cap ombra ni cap soroll desconegut; cap símptoma
El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare en té