Sortirà al carrer de jorn tot pensant que avui, dia per dia, fa setanta anys que Hitler envaïa Polònia. Ha refrescat força, el temps. La llum matinera, no obstant, és tèrbola. Seixanta milions de morts, costà la Segona Guerra Mundial, pensa en entrar a fer el cafè al bar amic. En passar per l’avinguda que
T’aixeques de mala bava perquè la cussa reclama la volta matinera i ja són les deu. D’eima, amb les arrues de la coixinera marcades a la cara, et poses els pantalons curts (de tu, n’hi caben tres, a veure si poses una mica de moca), la camiseta dels quintos del poble que ja no pots
Dóna’m una mà per sortir del setge d’annerots i borinos. No sé quin temps fa que no em deixen viure; n’he perdut el sentit, del temps, però tot em fa mal, tota la musculatura se’n ressent, de tanta resistència. Tot són ordres: això has de sentir, això has de dir, això has de creure… Creu-t’ho,
Arribàvem amb molt poc aire a la mitjanit, ahir, a ses Voltes de Palma, i els Manel ens convidaven a incorporar noves corrandes a la seva parella estable. Vora meu, uns nins que devien rondar els deu anys –som molt mal endevinador d’edat- cantaven totes les cançons amb un entusiasme gens sospitós. I un poc
Només fa quatre mesos, en acabar d’aixecar l’estructura de la seva nova casa al bell mig del poble, penjà un penó que deia: “L’amor a la llibertat no t’alliberarà de l’amor”. I tot, perquè el mestre d’obres li digué que temps enrere, quan coronaven una obra principal, al capcurucull hi plantaven la bandera espanyola. Per
Què fan aquests barrils d’arengades dins el rostoll? O només m’ho fa veure la velocitat de l’autocar, que va a mil per hora? Hauríem d’advertir al xofer que vagi viu, que ens agradaria tornar a casa. Deu haver dormit prou, el xofer? Sents a dir tantes coses… Accidents brutals per becades del conductor; menadors que
Així es titulava el poema que feia part del darrer somni d’anit. No en puc donar excessius detalls: passejava acompanyat de la meva gent per una platja molt concorreguda i en ser a la terrassa d’un restaurant, m’he fixat en la carta de plats que atenia un home gran, d’aspecte elegant, vestit amb camisa blanca
Faltant dos minuts per les tres de la matinada, un cop entre dos autos just a baix de ca seva, el va aixecar de llit. Mirà per la finestra balconera de la sala i veié els dos cotxes i un remolí de gent gens exaltada. Feia l’efecte que no hi havia cap ferit. Semblava clar
Lluís Tomàs era un foll gran i gros, aclaparador, però mans. Així i tot, espantava les criatures de la vila. Seia gairebé sempre davant ca seva, al carrer del Forn, en una cadira de bova. Plorava tot el sant dia, mostrant com si fossin d’or i que tothom se’n temés les tres úniques dents corcades
Ja has començat a dinar? Fes-ho, idò, que les costelles de me recaufades no són menjadores i sembla que això meu va per llarg. Seguesc amb la cara en terra i no sentint res, però veig el tragí de la gent que es belluga a dues passes de mi. No he notat que ningú em
Són les vuit i tres minuts. El blauet gris del cel que puc veure des de la cuina evidencia que serà saborós de calor, aquest dijous. La clepsa ha descansat, anit, i, cafè en mà, pensa que tard o d’hora caldria llistar aquelles menudalles que s’escolen, que s’amaguen o que, senzillament, no atenem per tanoques
Ho havíem comentat tantes vegades, que la superpoblació de cotxes tard o d’hora ens passaria factura! ’automòbil és el gran depredador, dèiem, i sense cap altra espècie que controli la seva expansió desenfrenada. Així, proclamàvem com si fóssim doctors de la llei mediambiental, amb la seva presència abassegadora, s’ha trencat definitivament l’equilibri ecològic. A més,
Asseguda a l’espona del llit, cruixida pel mal d’esquena -aquest dolor rebel que mai no la deixa per molta píndola que l’ataqui- es mira la tumbaga. Cinquanta-cinc anys fa que la porta i mai no se l‘ha llevada. Un grapat d’escarades, va valdre; ara no té preu: li mesura els enyors, els planys i els
“Fes bullir un litre d’aigua i cada vegada que hi pensis, posa-n’hi a la formiga. Com més n’hi posis, millor. Així cada dia durant una setmana i en fer aquest temps, torna”. Seguint aquest procediment, en un mes es curà una formiga (una mena de lupus) que enlletgia d’allò més la cara d’una criatura de
“He vist que l’esperança gairebé mai no va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint”. Així s’expressa per carta al seu fill una doctora russa jueva en ser confinada en un ghetto durant la Segona Guerra Mundial i veure com responen els confinats al final que s’ha decretat per ells.