En el meu poble, Bunyola, la majoria municipal que el governa ha donat el vistiplau per cometre un dels pitjors tropells que pot patir la vila: l’edificació de catorze eufemístics “habitatges unifamilars” de tres plantes –popularment “adossats”- a la falda de Es Castellet, el pujol als peus dels quals s’hi fundà el poble. Es Castellet,
El mes de febrer d’enguany, la família Feliu-Fernández, propietària de “Sa Casa Llarga” i molt sensible a les necessitats humanes, cedí gratuïtament i per tres anys l’ús de la finca a “Can Gazà, Institut contra l’exclusió social”. Aquesta generosa cessió complementa les activitats i finalitats de la pràctica assistencial de “Can Gazà, ICES”, basades en
Emparant el sol agostenc d’un redós estimat del migjorn de l’illa hi he parat esment, avui, en un figueral de moro esplendorós. Feia goig, certament, i he tornat a sentir la fascinació que per les figueres de moro i les seves tanques sentia quan era menut. En desconec els motius, d’aquest encaterinament, tot i que
A les quatre de la matinada, un renouer com d’esllavissada gran, m’ha despert sobresaltat. En obrir els ulls i parar l’orella, però, només m’ha arribat un silenci sepulcral, un callar absolut impropi d’una ciutat que en els estius dorm molt poc i amb les finestres obertes. Inquiet, m’he aixecat a fer un glop d’aigua tot
Vinc de l’eternitat, de l’altra vida; de seguir les cuites de fantasmes afamats i de compartir les vicissituds d’un grapat de donzelles malaltes d’amor. Vull dir que acab de llegir “El pavelló de les peònies”, de Lisa See, obra que pren el nom a l’òpera xinesa escrita per Tang Xianzu el 1598, creació que, encara
Acabava de llegir a part o banda que -no sabia on- les rates pinyades simbolitzen la felicitat. Des que vivia a la ciutat –quaranta anys, faria- n’havia vistes comptades vegades. La darrera, no recordava quin temps feia, es plantà davant el finestral de la sala, nit closa, fumant un havà que en feia tres, de
Morro Njie és un gambià eixerit que dijous que ve operaran a Son Dureta d’anquilosi òssia i fibrosa a la mandíbula, malura que, des de fa vint anys, només li permet l’obertura mínima –un dit com a molt- de la boca. Als cinc anys –ara en té vint-i-cinc- una ferida oberta a la galta dreta
Ahir horabaixa, en el Caló des Maquets, vaig somniar que era un cavaller xinès de l’època Ming. Aquest caló és més aviat una ditada infantil d’aigua entre Barca Trencada i el caló des Burgit, territori blaibonetià per excel·lència. Segons m’explica gent d’allà, aquest caló ve a ser l’estuari presumptuós d’una torrentera cegada en algun punt
Reconec que les obres del pla “E” que s’executen a Palma m’han tret de polleguera perquè visc a la zona zero d’aquest pla; o a una d’elles, per ser més precís i solidari. Per als ciutadans de la capital mallorquina, la marcada pels carrers 31 de Desembre, Julià Àlvarez, Francesc Sanxo, Eusebi Estada, Jaume Balmes-Rosselló
Queia el sol, a les cinc de l’horabaixa, i les comptades ombres del parc central de la ciutat estaven totes ocupades per amants ensucrats, padrines amb néts, estrangers estormaiats per la xafogor, gent gran diversa i badocaires de tota condició. Un banc esplendorós de cumulonimbus feien més plaents aquelles hores capvesprals. Pel caminal més ample
Just botar del llit, pegà una carabassotada al full de la vidriera que, a la matinada, havia obert perquè entràs un poc més d’aire. Es cagà amb molta gent i alguns sants mentre es fregava la zona ferida del cap. Anà directament a la dutxa, car pensà que un poc d’aigua fresca el consolaria. A
Féu el cafè aviat i es menjà el croissant amb dues mossegades. A la fi havia trobat l’arrencada del conte que des de feia setmanes l’atribolava i, com un infant, frisava d’escriure-ho: del bar estant, llegint i anotant la darrera novel·la de l’autor més estimat, el seu protagonista aixeca la vista per descansar-la un instant,
Dir que Antònia Vicens és una de les creadores més meritòries dels darrers anys, no és cap gosadia. Tampoc no ho és afirmar que la seva escriptura s’enrosca al lector a la primera; que sedueix amb eficàcia màxima. Amb aquestes clarícies provades tampoc no és gens arriscat asseverar que “Lovely”, la primera incursió de la