marginàlies

Asseguda a l’espona del llit, cruixida pel mal d’esquena -aquest dolor rebel que mai no la deixa per molta píndola que l’ataqui- es mira la tumbaga. Cinquanta-cinc anys fa que la porta i mai no se l‘ha llevada. Un grapat d’escarades, va valdre; ara no té preu: li mesura els enyors, els planys i els adéus.

Porta bé els comptes: nou mesos i vint-i-un dies, fa que plora la mort del seu home. Es va retre massa d’hora, al seu parer. Estava tan acostumat a no tenir res, ni mal de cap; a no prendre res mai, ni aspirines, que quan va veure el mal de prop, aquell infartarro que el deixà sense alè, es va acollonir. Desconcertat, assetjat pel temor al patiment i a la incertesa, cessà de tot.

I la deixà a l’estaqueta: sense ganes de res sense ell i amb massa corda, encara, per anar-hi darrera tot d’una sense fer cap animalada.

Ha pres la forma del dit artrític, la tumbaga, però així i tot la fa voltar per tornar d’eima al temps que, tot dos, secretejaven de bracet, a cobro del pas del temps, pel cel obert de les mirades. Ningú com ell, el seu home, per mirar. La tenia feinera, a la mirada; feinera i saberuda: mirant segons què feia florir els colors i mirant a segons a qui, en feia estelles.

La comprà a l’argenter que cada diumenge parava al Casinet, a la tumbaga de casar. Li prengué les mides amb una veta blanca que vés a saber d’on tragué. La pagà en tres pics. Amb els anys s’ha esquinçat, però quan l’hi posà empetitia el dit. Els primers dies de casats ja feia com ara: abans d’anar a preparar la senalleta per al seu home, es mirava la tumbaga, la feia voltar i demanava que aquella vida tan endiumenjada que vivia amb ell duràs l’eternitat.

Ara ja no pot obrar miracles, la tumbaga. Prou en té a no rompre’s, com ella. I si se la llevàs? Tanmateix l’hi llevaran en ser l’hora. S’esbravaria, els temps, sense la tumbaga del casar?