marginàlies

Només fa quatre mesos, en acabar d’aixecar l’estructura de la seva nova casa al bell mig del poble, penjà un penó que deia: “L’amor a la llibertat no t’alliberarà de l’amor”. I tot, perquè el mestre d’obres li digué que temps enrere, quan coronaven una obra principal, al capcurucull hi plantaven la bandera espanyola.

Per a molts va ser una excentricitat que mereixia la intervenció de la municipalitat per això del decòrum urbà; per a un grapat, els qui més l’han tractat des que el vuitanta-dos, en morir sa mare (el pare finí uns anys abans) s’instal·là de manera permanent a la vila, una forma molt seva, de Lau París, de manifestar públicament l’eufòria que sentia d’abandonar les foranes, on hi tenia la casa gran heretada dels pares, i passar a viure al cor de la vila.

A les velleses, ho aconseguí. És fill únic de metge francès i mare d’aquí. La forma en què es conegueren els seus pares és, certament, novel·lesca i mereix un report gens sumari. A la vila hi passaven tots tres el mes d’agost i el Nadal, que enllaçaven amb el cap d’any. Sa mare es cuidà prou, davant l’estorament de tothom, d’ensenyar al fill a conversar en mallorquí. I ell, de gran, bescanviava fluïdesa en català per francès escolar fent-ne classes particulars als batxillers vilatans dels anys setanta que el juny el suspenien. A la darrera classe, recitava als seus alumnes un poema o part d’alguna novel·la i els demanava que li ho traduïssin oralment.

Val a dir que la majoria d’aquestes proves eren catastròfiques: ben pocs n’agafaven qualque vers o frase. Era igual: aquell examen final ni puntuava ni entrava en la minuta, deia amb sornegueria. A tots els ha quedat gravada la força, l’entonació, el sentiment en què deia el poema o el text, dret, mirant l’alumne com si fos el destí únic de les seves paraules clares i ben dites. Assistint a aquella mena d’acte sagramental, hom s’oblidava que és gairebé albí, en Pau París, i que venia del Nord, de la gran França, que deien els més vells.

Li han tret la veu per culpa d’un càncer, a en Lau París, i ja ha avançat que no pensa anar a classes per recuperar l’expressió oral. Toca callar, ara, diu amb els seus ulls retuts i més enrogits que mai per  l’ànsia i el dolor. Si no he de poder dir Paul Valéry, val més callar per sempre, digué per escrit al metge que li donà l’alta.

I de l’hospital, cap dret a la casa gran de foravila per quedar-s’hi sol contra el parer dels molts amics que s’oferiren a acompanyar-lo fins que recuperés el delit. Cada dia puja a l’obra de ca seva nou a donar pressa als manobres. No cal que els digui res i als paletes els costa déu i ajut fer-li entendre que el ciment –armat o no- també dicta sentències.

-Començ a semblar un vell soldat cansat d’empaitar l’enemic sense avançar una passa ni morir en combat, escrigué al rector, que s’interessà per ell tot i sabent que no va de misses, en Pau París.