marginàlies

Faltant dos minuts per les tres de la matinada, un cop entre dos autos just a baix de ca seva, el va  aixecar de llit. Mirà per la finestra balconera de la sala i veié els dos cotxes i un remolí de gent gens exaltada. Feia l’efecte que no hi havia cap ferit. Semblava clar que un dels cotxes volia entrar en el seu carrer des de l’artèria i l’altre, probablement sense adonar-se de la maniobra i no respectant la distància de seguretat, l’envestí per darrere. Al punt, sobre el capó d’un dels cotxes accidentats, algú hi havia estès la paperassa del vehicle.

Escalonadament, el veïns i vianants que s’havien aturat a badocar, en veure que ningú no havia pres mal i que tampoc no hi havia desavinences amb els conductors, anaren abandonant el lloc de la topada. Només un autocar, de buit, féu sonar la botzina escandalosament per cridar l’atenció a un dels  ocupants d’un dels vehicles que obrí la porta de l’acompanyant de manera imprudent.

Ell també retornà al llit convençut, tanmateix, que no trobaria el son que desitjava: el batec adolorit de davall la llengua li recordava a punta de segon que acabava de fer un càlcul salivar en forma de bala, d’uns sis mil·límetres de llargària i quatre de diàmetre. Feia dies que hi tenia mal, a la glàndula salivar sublingual, i no era la primera vegada.

De fet, sempre n’ha estat perseguit, d’obstruccions en aquestes glàndules, i anys enrere va fer un maculí, un gra de sorra espavilat, que li digué el metge. Tenia hora donada per dimarts i, si no es complica, l’anul·larà. Sent un alleugeriment gran, tot i aquesta molèstia postexpulsió.

Se’n fa creus, d’haver fet un càlcul així. Farà companyia a les dues dents de llet de les seves filles que encara guarda en el seu despatx. Als de més confiança els mostrarà la pedra per demostrar-los que aquests darrers dies ha anat alís amb tota la causa del món. Tanmateix també els voldrà reclamar un gest d’admiració per ser tan sofert, per saber sofrir sense fer patir.

El son, ja hi comptava, no arriba i es torna a aixecar del llit deslliurat d’enuigs. Va a cercar la pedra i se la torna a mirar de prim compte. Mala pell, li diu, t’hauria de tirar i tan ase som que et conservaré com a relíquia. Com a exvot, millor, al dolor que fa i calla.