marginàlies

Ho havíem comentat tantes vegades, que la superpoblació de cotxes tard o d’hora ens passaria factura! ’automòbil és el gran depredador, dèiem, i sense cap altra espècie que controli la seva expansió desenfrenada. Així, proclamàvem com si fóssim doctors de la llei mediambiental, amb la seva presència abassegadora, s’ha trencat definitivament l’equilibri ecològic. A més, seduïts per la seva constitució -tan cridanera com adaptable al medi- i més encara per la seva eficàcia, hem retut l’illa als seus antulls  voraços i hores d’ara no queda illot, penyal o puig que no sigui accessible a aquestes bèsties de tracció mecànica.

Amb la nostra bèstia particular, aquest bòlit que, tot sigui dit, mai no ha tingut ínfules supersòniques, venia del manipulador de la musculatura cap a casa tot cercant-te paraules. És un vici vell i, per tant, irreductible, aquest de fer volar el vocabulari, mentre conduesc, i triar mots per aquest o per aquella com qui deneja llenties. El decasíl·lab no volia sortir de cap manera però m’ho prenia bé: el dolor del  braç en fer segons quins moviments de cada dia és menor i alleuja força l’ànim i la juguera no sentir-se menyscabat. El sol queia amb insolència. Pensava que tanta potència necessàriament s’havia de fer so i, per tant, havia de ser audible com ho són les llengües de foc. No anava atropellat ni tenia ganes de fer rugir la nostra bèstia tot accelerant-la imprudentment. En sortir d’un revolt amable, generós, només he tingut temps de veure com una altra bèstia vermella i sense capot envaïa la nostra ruta i ens atacava.

Crec que m’he posat els braços davant la cara, com si pretenguessin servir de fre a aquella escomesa tremenda. De cop, he sentit un xiulet molt agut i un cruixit estrident d’ossos i ferralla. A partir d’aquest moment, els temps s’ha fet fonedís i no m’ha volgut donar cap mà per mirar de sortir d’aquell atzucac terrible. Per tant, no puc mesurar quanta estona ha passat des de l’estrèpit fins que m’he trobat sobre l’asfalt. És estrany, però tenc la sensació que entre tant de desconcert he aconseguit tramar quatre decasíl·labs miradors –o oïdors- per oferir-te juts entrar a casa.  Aquesta suspensió en el temps també m’impedeix saber l’entrevall entre el xiulet estormeiador i ara, que em veig ajagut sobre l’asfalt  calcinador. No tenc mal, però no puc moure’m. És unasensació molt estranya; una mena de levitat sospitosa, de prestidigitador. El cervell no m’obeeix quan li dic que faci moure la còrpora per redreçar-me.

L’únic que not és la cara. I només veig un reguerol de sang que em ve de l’orella amb la que escolt el batec del terra, o quelcom semblant. Un raig sangonós que, per la calor, no està gaire a englevar-se: puc veure com s’evapora, la sang: nuvolets rosacis que, de manera infantil, s’empugen drets al sol. Estranyament, la sang vessada sembla que descrigui una mena de cercle de seguretat, perquè puc veure les cames d’unes quantes persones –com a poc set o vuit- just davant els meus ulls, que no fan res; que no intenten ajudar-me.

No puc sentir el que diuen, però no estan mans parades: totes gesticulen nerviosament, sobretot unes que sembla que corresponen a una al·lota amb la falda molt curta. Not que esbufeg com una bèstia ferida; com un brau torturat a un pas de la rematada i que el morro de dalt, infladíssim, em dificulta el respir. També not la boca plena de sang però no puc dir res. Sé que les cames són allà a baix, però no les sent, com els braços, un davant i un darrera, a la funerala. Amb una paraula, com veus, se m’ha girat feina sense fer-ne comptes.

Comença a dinar, que les costelles de me recaufades no són menjadores. Ja vindré, no pateixis. I si em record dels decasíl·labs, te’ls recitaré de genolls, dama dels meus somnis.