marginàlies

Lluís Tomàs era un foll gran i gros, aclaparador, però mans. Així i tot, espantava les criatures de la vila. Seia gairebé sempre davant ca seva, al carrer del Forn, en una cadira de bova. Plorava tot el sant dia, mostrant com si fossin d’or i que tothom se’n temés les tres úniques dents corcades que li quedaven.

Plorava sense plany, amb la boca ben oberta, mostrant les dents malaltes i la campaneta tremolant com una fulla de poll. Quan se li assecava la boca, la tancava, feia mamballetes no gens estridents per animar l’ensalivada del paladar i la gargamella, i tornem-hi torna-hi, a plorar sense plany. Només parava quan t’aturaves a saludar-lo.

Aleshores, t’atansava la mà dreta perquè l’hi prenguessis com feien els homes ben educats, que es donaven la maneta per saludar-se, i quan era a punt de prendre la teva, ell retirava la seva d’una estrebada i la feia parar al seu cap tot gratant-se’l amb un ardor anguniós. I esclafia a riure la seva poca-soltada.

Sa mare, madò Bel Jacinta, es veia en feines perquè fes quatre passes i cremàs només una unça de les  camionades d’energia que s’engospava compulsivament cada dia. Ell deia a la seva manera i amb la seva llengua de pedaç que no en sabia, de caminar. I per això ho feia escagassadament, un peu aquí i l’altre a liorna per demostrar que ell no estava fet per anar a peu, sinó per seure sempre. Es  balancejava amb exageració, com si almoinàs unes crosses o caminàs sobre calius i no parava de queixar-se ni de renegar.

Només tenia un emperò terrible, en Lluís Tomàs: que es compixava amb més assiduïtat que la recomanable en una naturalesa que sobrepassava el metre vuitanta, pesava prop de cent quaranta quilos i tenia el coneixement cruiat i escàs desat en un caparrí que no feia per a aquell cos exuberant.

Com que deia que no estava fet per caminar, quan li pegava la pixera s’inquietava ferm. Perdia el plor sense plany i la compostura. Mirava d’aixecar-se amb gran esforç de la cadira i un cop dret començava el ball de mans cercant-se la pixa que mai no trobava. Uns comptes feia la seva eima crua i uns altres la seva fisiologia, que seguia la seva pròpia jeia sense importar-li gens aquell tros gran de carn beneïda. Així, hi havia més orina per dins la roba que a fora. I quan notava que no n’hi havia més per fer, en Lluís Tomàs es fregava les mans orinades pels faldons de la camisa, s’asseia de bell nou com si res no hagués passat i tornava a plorar sense plany.

Les humitats úriques del follet també eren crues, com ell, i ben aviat s’encartonaven i pudien. S’avançaven tant al seu plor apagat i permanent que molts, en sentir el seu aroma putrefacte, evitaven passar pel carrer del Forn, on s’estava, i haver de saludar la follia compixada i amb tres dents corcades d’en Lluís. En no ser que sentissin el desassossec de madò Bel Jacinta en veure orinada aquella torre d’home grenyal: engolint-se l’arcada, qui fos ajudava aquella mare derrotada a entrar el fill inacabat fins  al corral on passaria per aigua. Ningú no sabé mai com s’ho feia aquella santa dona per rentar son fill, gegant inhàbil que, segons deien, es resistia a l’aigua. El bels que pegava en ser rentat se sentien de la creu de terme, encara comenten els més grans.

Morí sobtadament, en Lluís Tomàs, abans que sa mare. Tot i plànyer-la ferm, a madò Bel Jacinta, tothom li deia que millor així, millor que hagués mort abans que ella perquè sense sa mare hagués  mort de llangor. Tenia poc més de quaranta anys, en morir, i la seva cara de nin amb pocs cabells n’aparentava molts menys. Se n’anà amb el somrís murri de quan es compixava. El seu funeral va ser una mar de llàgrimes.