marginàlies

Així es titulava el poema que feia part del darrer somni d’anit. No en puc donar excessius detalls: passejava acompanyat de la meva gent per una platja molt concorreguda i en ser a la terrassa d’un restaurant, m’he fixat en la carta de plats que atenia un home gran, d’aspecte elegant, vestit amb camisa blanca –mànigues arregussades fins a mitjan braç- i semblant nòrdic. I, en lloc de la relació dels plats, llegia un poema del que només se n’aclaria el títol: “Jo diré evocació”. En aquest punt s’ha esvaït el somni. La reacció primera en recuperar la consciència ha estat donar cos a l’enunciat.

Infantilment he pensat que disposava d’alguns elements agradosos –qualcun  molt precís, que feia juguera- i amb prou vigor per compondre una mena de romanç: un viatger il·lustrat que es confon entre una turba de turistes accidentals més preocupats a engatar-se que no a veure res nou; un  restaurant de delicadeses; la mar que s’ofereix generosament; l’estiu que ens cau a plom sense gaires recriminacions perquè en aquest temps tota cuca viu…

Emperò el títol, l’entrada, “Jo diré evocació”, no em diu res; m’indiferencia d’allò més. I no obstant, noto endins una força que em corregeix el desdeny i em torna a deixar sota l’arc. I m’enrabia, aquesta  obstinació de la pensa a anar amb les sabates girades de peu quan li rota, perquè volia dedicar temps, aquest penúltim dilluns agostenc, a seguir llegint tot el que em queda i sé que no podré; que en prendre fua lectoral, tornarà comparèixer el suplici -“Jo diré evocació”- i abandonaré el llibre. No pens escriure res sobre aquest escapçull lleig, molt lleig, de somni, però ja m’ha robat tot aquest temps. No tenc remei!