marginàlies

Arribàvem amb molt poc aire a la mitjanit, ahir, a ses Voltes de Palma, i els Manel ens convidaven a incorporar noves corrandes a la seva parella estable. Vora meu, uns nins que devien rondar els deu anys –som molt mal endevinador d’edat- cantaven totes les cançons amb un entusiasme gens sospitós. I un poc més enllà, un grup de mestres –no poden negar-ho- també mouen el cos al compàs, com la Dolors, i s’enfilen per les bardisses del benessere. Es veu llum en algunes habitacions del palau del bisbe i qualcú, en un punt i seguit, demana a la seva companya si creu que monsenyor Murgui, el prelat de Mallorca poc xerrador, també segueix els Manel.

De fet, ells han anat a la Seu a admirar la capella del Santíssim, la de la pell ceràmica de Barceló. En correspondència, assevera el veí, monsenyor hauria de davallar a l’escenari –ho té molt a prop- i cantar amb Gisbert “Si hagués nascut a Roma”, que li escau; que participàs a les corrandes és somniar truites, és clar.

El so no és cap meravella, ans al contrari, però els Manel aconsegueixen que no hi parem gaire esment. Ses Voltes, enclotades baix de la Seu, no deixen que hi entri cap alè d’aire, però ningú no se’n queixa durant l’hora i mitja que dura el concert. Després sí, tot són planys i samarretes amarades. Tothom t’ho adverteix quan el vas a saludar, escolta, que suo com un bou, però t’és igual i beses cares cansades de calda insolent i toques braços exsudants.

Mentre comentes la bona estona passada amb els de la colla, passa una dona amb un terrier. Pobre animal: no pot obrir més la boca i els seu caminar desganat indica clarament que l’únic que vol és trobar un indret on hi passi l’aire per ajeure-s’hi. No se sap si el ca ha seguit el concert i si li ha agradat. Per la cara de sa madona, ella sembla que sí, que ha gaudit de l’espectacle. Mira, et dius, amb un poc d’enginy, la dama del terrier podria ser un bon tema per a una cançó manèlica. El parc de la Mar deixa anar bavarades de pudor i els Manel no hi poden fer res.