marginàlies

Ja has començat a dinar? Fes-ho, idò, que les costelles de me recaufades no són menjadores i sembla que això meu va per llarg. Seguesc amb la cara en terra i no sentint res, però veig el tragí de la gent que es belluga a dues passes de mi. No he notat que ningú em tocàs o em parlàs durant el temps que fa que not aquesta espècie de suspensió. No conec el temps, ho pots creure? Unes cames llargues de dona jove, pell ben tibada, garrons magres, peus enxancletats, amb moltes hores de sol i succedanis s’estan just davant meu, a tocar del reguerol de sang que l’asfalt ja ha escrostat. Més enllà d’elles percep unes llums intermitents que em fan pensar en ambulància. És estranya l’estranyesa amb què visc això, si és que a aquest estat de percepció tan precari encara pertany al regne de la vida. I si fos mort?

Com sabrem que morim, en ser-ne l’hora? M’hauré d’afanyar a demostrar que no ho som, mort, perquè no m’hi sent, i si sent semblantment a l’hora que avui matí m’he aixecat, vol dir… Hauré de fer veure que el respir de brau abatut que encara em sent, demostra que, si fan via, encara em retindran; si es torben, ben aviat deixaré de veure les cames amables d’aquesta jove. Ves per on, entre tanta raresa, què et penses!, record els decasíl·labs que pensava recitar-te de genolls, dama dels meus somnis. Aquí els tens:

Damunt el cap, l’eternitat d’un bes;
davant els ulls, el color perdurable
i entre les mans, el so agombolador
de la via làctia en expansió.

No són cap meravella, però menant no són bons de fer, els versos, i encara menys els que van dedicats. No trobes que tenen molt d’epitàfics? Sant déu, com es torben a moure’m. Ei, per què no feis un poquet més de via que…!