marginàlies

Què fan aquests barrils d’arengades dins el rostoll? O només m’ho fa veure la velocitat de l’autocar, que va a mil per hora? Hauríem d’advertir al xofer que vagi viu, que ens agradaria tornar a casa. Deu haver dormit prou, el xofer? Sents a dir tantes coses… Accidents brutals per becades del conductor; menadors que fan més hores que un rellotge… Hauria d’anar més poc a poc, aqueSt bon home, que no podem veure res. Quines animalades pens, arengades dins el rostoll!

Si ho hagués dit a en Nasi hauria arrufat les celles cagat de por i m’hauria tornat a dir que avançaria l’hora del psiquiatre que tant de bé em vol, segons ell. Pobre Nasi! Quaranta anys llargs d’anar de bracet i encara no sap de quin món és ni quin peu calç. I així mateix ha tingut la bona pensada d’apuntar-me en aquesta excursió.

Sí, me banyaré els peus, a la mar, amb la falda arregussada fins als genolls, com feien ma mare i sa mare. Talment. I ell que, en sentir-me dir això i així, pensa que torn a desvariejar i a aventurar que la nova pauta medicamentosa no em fa res. Pobre Nasi!

De sempre m’ha agradat anar en cotxe i badocar, veure com passa tot llevat de tu, que retens tot allò que pots. Per això no conduesc: si ho fes, miraria per tot menys a la carretera. Quina gràcia, això de les arengades. Són ganes de somniar, ni que siguin truites, ja ho sé. Si fóssim a la carreterona que m’encomana quietud, no m’hagués pensat veure’n cap, de peix pobre cagant a la gatzoneta: de les  mans en puny n’hauria fet binocles per poder fer part del cel que ens ignora però que em permet fer-hi volar el desassossec de sentir-me paràsita.

Pagaria ser-hi, ara, a la meva carretera, en el claper dels prodigis. Allí vaig descobrir, i era ben petita, que el cel és inaccessible i que se’n fa trons, de nosaltres, efectivament. Que tant li és que cacem genetes i marts, que matem el germà proïsme per odi o per enveja. També en el claper prodigiós, en  Nasi em tastà els mugrons per primera vegada i sempre li he dit que a desgrat seu: vaig haver de ser jo qui li oferís el pit i no perquè el veiés ansiós, sinó perquè necessitava que una boca neta m’encomanàs temperància.

Pensant-hi bé, faria goig veure córrer unes quantes moles d’alatxes pels sementers. Almenys refrescarien aquest ardor que ens matarà: ni els porcs mengen, amb tanta xafogor, i les ovelles s’aquieten tant que espaordeixen.