marginàlies

Sortirà al carrer de jorn tot pensant que avui, dia per dia, fa setanta anys que Hitler envaïa Polònia. Ha refrescat força, el temps. La llum matinera, no obstant, és tèrbola. Seixanta milions de morts, costà la Segona Guerra Mundial, pensa en entrar a fer el cafè al bar amic. En passar per l’avinguda que les obres de sanejament han convertit en camada, no creu que en començar l’escola estiguin llestes; serà llavors que la ira ciutadana vessarà. Els obrers, abans de les vuit, preparen amb estrèpit les màquines que en passar no-res d’aquesta hora despertaran sorollosament els veïns.

Estam a mercè dels antulls de qui més mana i del qual no se’n coneix la fortalesa on resideix. Molt trànsit aeroportuari, ha llegit a la informació local del seu diari de referència, i tot d’una ha parat a un nom: Enola Gay. I d’aquest a un altre: Little Boy; i d’aquests dos a dos més: Bockscar i Fast Man. Els bombarders i les bombes que encengueren la foguera atòmica d’un nou holocaust que suposà la fi de la darrera gran guerra. Amb elles i ells, els civils desarmats es convertiren en màrtirs. Qui en diu, en recordança, els seus noms? L’han restaurat completament, a l’Enola Gay, i l’exposen a un museu de Virgínia, creu, no n’està segur. Per admirar-lo o avorrir-lo? Ostres, quin diet, es diu engegant el cotxe.

No són les vuit, encara, i les màquines –condemnades a fer hora per llegua- comencen a rugir. Alegria!