JORDI SURINYACH

He llegit que la Memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , diu que els jutjats catalans  hi ha excés de feina i que  no donen l’ abast. La reacció  de la  Consellera de Justícia no s´ha fet esperar afirmant que la questió li posa  la pell de Gallina. Es cert que la situació es lamentable i que en un estat de dret, la  justícia és una prioritat i  que  cal fer  canvis organitzatius i legals  perquè  s’entengui com un servei públic bàsic. Però no ho aconseguirem si els governants no entenen que molts dels problemes  es troben en una inadequada gestió del servei, fruït d’ interessos corporatius, baixos salaris  i d’ una baixa productivitat  que comença al nivell més alt i que afecta a tota la piràmide. Molts ,potser masses,  confonen independència del poder judicial amb descontrol. A l´hora de dictar  sentències els Tribunals  han d’ actuar amb complerta llibertat, però en la feina diària són  funcionaris públics, que han de complir  els  horaris  i la resta d’ obligacions laborals. Aquí i allà poden haver situacions  provocades per  una saturació d’ assumptes, però en masses  casos el que hi ha, és   un problema de productivitat.  Dol que a la Consellera de Justícia, se  li posi la pell de gallina llegint una memòria i no comprovi quina és la realitat. Es veritat que falten mitjans , però el problema del col·lapse judicial és   un servei descontrolat  plagat d’ absentisme i  baixa productivitat.

A ERC  per presentar-se de candidat a President o a Secretari General , fan falta un nombre d’ avals igual al cinc per cent dels que hi són afiliats. Si  se’n necessitaven  aproximadament uns cinc cents,  vol dir que   el partit independentista compta amb  aproximadament uns  deu mil afiliats. Cada militant només pot avalar una candidatura a president i un altra a secretari general, pel que   si hem de fer cas de les dades que s’ han fet públiques  el cinquanta per cent de la militància ha participat activament en la formació de les diferents candidatures. Es  pot dubtar d’ unes dades  facilitades  pels candidats, que poden tenir  la temptació d´inflar-les, però de  confirmar-se  seria un percentatge molt  elevat, que confirmaria la vitalitat del debat intern.   

En tot el procés hi han hagut suspicàcies  de tot tipus. M’ hi vaig referir en un article publicat al Diari El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2814343).  Avui  la Sindicatura Nacional Electoral  proclamarà les candidatures i començara oficialment una campanya , en que hi ha una certa desigualtat. Una  té al seu abast les dades de la militància ja que bona part dels seus promotors controlen l´aparell partidari i fins ara ningú els pot impedir que en facin us. Avantatge inicial que pot explicar que sigui la  candidatura (gent d´esquerra) que  aconsegueixi més avals. Es però un indici,  que ha de fer reflexionar als  adversaris. L´altre dada significativa és que presenta  el mateix nombre  de avals  a president i  a secretari general, el que podria confirmar mètodes d’ enquadrament i disciplina, que indiquen una gran cohesió interna. ERC Futur, ha dit   que té el doble de avals, però que només en lliura la  meitat per por a respresàlies (sic!) . No me’ls  crec, atès que fer-ho , suposaria acceptar que  porten al sacrifici els avals que si exhibeixen, el que és un contrasentit. Sobta que partint ells també amb  similar avantatge que l’ altre candidatura oficial, hagi  obtingut el nombre  més baix de suports,  confirmant-se així   que si l’ actual President d’ ERC  ha decidit no presentar-se, és  per por a perdre la contesa. Esquerra independentista, acompanya  un nombre d’ avals diferents,  el que seris prova que no té tanta  coherència interna com la que exhibeix. La gent de Reagrupament.Cat  amb un nombre d’ avals  lleugerament més alt  per en Joan  Carretero que per la Rut Carandell, continua exhibint muscle  progràmàtic i propostes entenedores.  Si es mantenen  les quatre candidatures, pot  deixar-se  a l’ atzar la renovació d’ ERC. El més inteligent,   seria  que el procés electoral acabés en només dues. La renovadora i la continuïsta. Si no ha estat així fins ara, és  per masses malfiançes. Comença a ser hora  de jugar-se-la. Una única  candidatura renovadora davant la continuïsta, forçaria la retirada  pactada de la  tercera que “vol i dol” . Cal parlar i posar-se d’ acord sobre  que vol dir renovar el projecte. Cal entesa i els  punts de trobada hi són: Un model del partit  amb incompatibilitats de càrrecs i renovació de mandats. La prevalència de l’ eix nacional  en la nova  estratègia republicana. Una política de pactes  dirigida a l’assoliment  d’ un gran acord nacional per la sobirania, en la que  ERC, ha de tenir la vocació  d’impulsar aquest procés, sense negar la pluralitat i diversitat  dels que hi han de participar. Es pot fixar les prioritats immediates:La defensa d’ un model de finançament basat en els principis del concert econòmic, acabi com acabi l’ Estatut de la Moncloa;El traspàs immediat de la titularitat dels aeroports i dels trens de rodalies;El desplegament d’una llei electoral catalana i d’ una  llei de referèndums;Nova Llei d’Ordenació del Territori i de règim local, que suposi la desaparició de les  actuals diputacions i els desplegament de les vegueries;La revisió de la  llei de política lingüística; Model educatiu propi, amb  immersió lingüística a la primària i a la secundària i Nou marc català  de relacions laborals. Els passos   cap a  la sobirania, han de permetre avançar  en el reconeixement del  dret a decidir,  amb l’ objectiu de posar en marxa aquest  gran acord nacional per la sobirania, que agrupi a persones de prestigi en els àmbits acadèmics, professionals, culturals, socials, econòmics, esportius i polítics, entitats,  gremis, sindicats i tot tipus d’agrupacions , a través d’un procés participatiu, que permeti formular  i plantejar  les propostes  sobiranistes i la  convocatòria del rerendum  d’ autodeterminació. Cal elaborar un “Llibre Blanc de la Sobirania”, en  el que es fixin  i s’ avaluïn els indicadors socials, culturals i  econòmics mes importants d’ aquest  futur marc de convivència. I finalment, impulsar  propostes de nous marcs jurídics, que permetin  la defensa de la  sobirania econòmica i social (fi de l’espoli fiscal, un marc català de relacions laborals,…) la cultura catalana (unitat de la llengua, promoció de la cultura popular,…) i l’ incorporació  al país de la nova població, defensant  la llengua com a via d’integració social i    vinculant  la reivindicació de drets i deures polítics i socials per al immigrats a la reivindicació dels drets nacionals. Aquest són resumidament  els eixos essencials  que  poden fer possible  la renovació d’ ERC.

Surto de la feina i al passar per davant de la Casa Gran mataronina , hi  ha  el que sembla tota una aula de  nocturn de l´Institut Damià Campeny que  fa classe al carrer. Em diuen que es una protesta pel possible tancament per part del Departament d’ Educació de la Generalitat,  dels estudis de batxillerat nocturn. Llegeixo del paper que em donen  “Tenim, dret a formar-nos!(…) Ens decep que sigui el govern dels nostre país, un govern progressista, el que posa pals a les rodes  a allò que fins ara era un camí per a superar-se  i fer-se un futur(…) “. Acaba el manifest signat per la comunitat educativa   demanant que ens hi solidaritzem. 

Aquest llarg cap de setmana,  m´ha servit per carregar piles. Els dos primers dies Bici. Platja  els dos darrers, el  que m’ha permès llegir l´últim patriarca. De la volta a Formentera em quedo el paisatge amb  l’ olor a camamilla  dels  camps que envolten Torre Gavina. El Camí d’en Parra,  les vistes pujant a la Mola i  sobre tot el bon rotllo amb els companys. Tot plegat m’ ha permès comprovar com les dues  Pitiüses  són víctimes d’una planificació conscient per aconseguir la seva  despersonalització nacional. Sempre és  una agradable sorpresa veure com a pesar de tot,  conserva   la seva personalitat.  

Els grecs ja visitaren Eivissa i Formentera i malgrat que no hi arribaren a establir colònies estables, les batejaren amb una afortunada denominació que encara avui perdura: illes Pitiüses,  que vol dir illes de pins.  Els  dos dies de platja , he llegit  els pronòstics que la premsa diària feia  de la futura i més que previsible sentència del tribunal constitucional, fruït del  front nacional espanyol. Tot plegat em porta a  la mitologia grega, a la coneguda història  d’ Aquil·les. La nimfa Testis i el Rei Peleu, volien que el seu fill fos immortal i feren   tot el possible per aconseguir-ho. Fou  un guerrer  invencible en el combat, cosa   que sembla el feia admirat i desitjat. Tenia   un punt vulnerable, el  seu taló. Corria la brama que ningú  podia causar-li la mort, excepció d’ aquell que  conegués el secret de la seva part vulnerable. La sentència del tribunal constitucional acabarà  amb el segon tripartit, quins promotors no podran  evitar els riscs de vulnerabilitat  més important,  la poca solidesa del  govern per assegurar el futur desplegament estatutari,  esquerdant definitivament del tot  la cohesió governamental, ja  força  malmesa per altres afers. Si la resolució es coneix abans  dels diversos congressos  anunciats pel final de la primavera,   que Déu nostre senyor ens agafi confessats.