Llegeixo amb alegria que Vicenç Altaió -bon amic, company de feina, intel·lectual inquiet i persona amb un merescut prestigi per la seva llarga trajectòria sempre relacionada amb les avantguardes artístiques del nostre país- acaba de guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés. Un fet que, a part de la seva transcendència literària -l’Altaió és bo i, per tant, el seu llibre
Trobada casual a la secció de llibres de l’FNAC amb la MP., filla d’una família amiga dels meus pares. Fa dos anys em va anunciar que esperava una criatura. “És un nen, es dirà Feliu i naixerà a primers de gener”. Recordo que li vaig dir “Bona gent, els Capricorn. A casa en tenim un” i que li vaig
M’arriba al despatx un voluminós sobre que estava esperant. Són les galerades de “Pasiones romanas”, la novel·la de Maria de la Pau Janer guanyadora del premi Planeta, ja famosa abans de sortir al carrer (potser es tractava d’això). Quatre-centes cinquanta pàgines que ocuparan la meva lectura del cap de setmana -sort que, com cada any per aquestes
Ahir vaig passar pel davant de les obres de la nova biblioteca de la plaça de Lesseps i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de veure incrustat ja a la façana de manera definitiva el rètol que identifica l’edifici amb el nom de l’escriptor Jaume Fuster, un dels valors més interessants de la nostra literatura,
Que ningú es posi les mans al cap si afirmo que Barcelona, la meva ciutat, és, per a mi, la més bonica del món. Mira que fa anys que la conec i sempre em sorprèn, sempre hi trobo algun racó per descobrir. Barcelona, a més a més, té un avantatge que moltes altres grans ciutats no tenen: unes
Tot i el bon temps -i la idea inicial d’anar al matinal de l’Icària per veure l’últim Coixet- l’A. i jo hem acabat agafant-nos el diumenge per la banda de la mandra. Vull dir que no ens hem mogut de casa tret del trajecte de bon matí fins al quiosc de Sanllehy a buscar diaris
Els qui em coneixen saben que sóc una espècie de curiós còctel genètic format per dues classes de components: la tirada per la ironia, els extrems i la sandunga provinent de la banda andalusa materna i el catalaníssim esperit pràctic, racional i amant de l’equilibri i de les coses endreçades heretat de mon pare. D’aquesta dualitat, en
Després de tanta tonteria mediàtica combinada amb considerables dosis de decrepitud senil com hem hagut de suportar aquests darrers dies (ep, no us confongueu, malpensats: parlo dels premis Planeta), em sembla digne de remarca l’article que Maria de la Pau Janer publica avui en la seva secció diària “Des del molí” al diari Avui. Val a
“Però no em pensava que estiguéssim discutint el lloc de naixement ni de residència de ningú, sinó la cultura a la qual pertany una obra literària, d’acord amb un criteri en principi prou definitori, com és ara l’idioma en què sigui escrita”. Fragment de l’article “Lloros i papagais”, de Sebastià Alzamora, publicat avui en el diari
(*) Sí, si. Ja sé que amb l’estrambòtic sainet amb què aquests dies ens està obsequiant la nostra classe política -amb la més alta magistratura institucional al capdavant del joc dels despropòsits- sembla una mica fora de lloc sortir ara a parlar de música però, en tot cas, permeteu-me que m’aculli a aquella frase que James
“Viure a Estocolm” és un Bloc molt jove. Va començar fa tres mesos i des del primer dia el tinc posat a la columna d’enllaços recomanats que trobareu a la dreta d’aquesta pantalla. “Viure a Estocolm” és, doncs, un dels Blocs que freqüento. Per dues raons: perquè m’interessa el que s’hi explica i perquè conec
Tot el patètic seguit de declaracions, contradeclaracions i picabaralles que hem conegut aquests darrers dies a propòsit de la baixa qualitat de les obres presentades al premi Planeta em referma en una teoria meva que ja he exposat en diverses ocasions. Una teoria que, mal m’estar el dir-ho, com més va més encertada la trobo: la feina
Alguna vegada he parlat en aquest Bloc dels veïns de la meva escala. Som una vintena llarga de famílies gran part de les quals provenim dels inicis, de quan vàrem començar a viure a l’edifici, aviat farà trenta anys. Amb el temps, com és lògic, hi ha hagut alguns canvis però puc dir que la
Nou florilegi de definicions extretes de l’encreuat en castellà de La Vanguardia: * Practican el recogimiento mientras los demás se solazan: RECOGEPELOTAS * Soluciona los bollos del turismo a golpe de pistola: PLANCHISTA * Sabe apreciar la ternura infantil: OGRO * Marea harta: INCORDIA * Sobrevive gracias a una gran cantidad de medicamentos: FARMACÉUTICO *
Si te’l mires de lluny el seu aspecte ve a ser com una taca de tinta de format rectangular de 6 centímetres de base per 4,4 d’alçada. Tot plegat una mica més de vint-i-sis centímetres quadrats. Quan t’hi vas apropant comences a distingir les línies del text. Quinze en total. En la primera, la de l’encapçalament,