Vida senzilla.
13 d'octubre de 2005
0 comentaris
Hay tantas cosas Yo sólo preciso dos: mi guitarra y vos. Jorge Drexler (del disc “Eco”)
Hay tantas cosas Yo sólo preciso dos: mi guitarra y vos. Jorge Drexler (del disc “Eco”)
Rivalitzant amb la flaca pel PowerPoint d’un temps ençà està guanyant predicament entre les nostres classes dirigents un altre concepte d’aquells que es porten l’oli: la transversalitat. Una idea fàcilment entenedora quan es tracta d’ens físics -és a dir, quan es desenvolupa en l’àmbit del tangible- però d’allò més abstrusa quan es tracta d’encaixar-la en
Tones i més tones de nostàlgia anit mentre veia per la 2 el “Gran Angular” dedicat a les partides setmanals de Scrabble al Queimada. Fa deu o dotze anys vaig tenir la sort de formar part del grup fundacional dels campionats de Scrabble en català. Jugàvem a l’antic Queimada, el del carrer Dos de Maig, un local petit, estret
L’avançament de la notícia obria la secció de Cultura de l’Avui del 28 de setembre, precisament el dia que el diari estrenava format i disseny. La vaig llegir -fins i tot recordo que la signava l’Ada Castells- però, francament, no li vaig dedicar una atenció excessiva, ho reconec. El cas és que avui llegeixo al Punt que
“… el sector del cava continuarà en mans de desaprensius. Potser alguns de vostès, pagant a vint-i-set cèntims els quilo de raïm (que és el que fan quan compren determinat cava), es sentiran autoritzats a exigir als pobres pagesos que no abandonin el camp, que no requalifiquin les seves terres per construir-hi apartaments. Però pocs
Dilluns passat vaig posar la ràdio just en el moment que sonava una versió de “Singin’ in the Rain” que em va deixar de pedra. Al final, quan ja em temia que seria víctima una vegada més de la nefasta moda radiofònica de posar música seguida sense informar sobre el que hem escoltat, vaig tenir sort i em
M’agradi o no admetre-ho (i reconec que no ho tinc clar, si m’agrada o no) em vaig fent gran. Els encarregats d’anar recordant-m’ho de tant en tant són els gestos reflexos. Aquells que es fan sense pensar però que, evidentment, els dicta el subconscient, que és savi tot i que vegades es manifesta amb uns certs components
No és pas la primera vegada que ho dic: sóc una persona amb sort. Un “suertudo”, que diuen a Sudamèrica. Això d’escriure als diaris sobre llibres i escriptors et dóna de tant en tant unes compensacions que no es paguen amb diners perquè et permet conèixer de prop gent de gran categoria humana (a més a més de la
Si sou amants de les emocions fortes, si creieu que l’estultícia no té límits coneguts, si pensàveu que ja ho havíeu vist tot, us proposo una experiència inoblidable: feu click aquí i coneixereu de prop la darrera atzagaiada de l’Ajuntament de Barcelona, cada dia més clònic amb el seu inefable alcalde en allò de no tenir el més mínim
D’un temps ençà són poques les reunions de treball amb gent dels rams de la informàtica i de l’organització d’empreses en les que la conversa no estigui permanentment esquitxada amb expressions tipus “look and feel” (per comptes de parlar de l’aspecte i sensacions que genera una cosa), “quick off” (per comptes de dir “posada en marxa”),
Ahir, mentre escoltava el senyor Rodríguez Zapatero dient que no rebutjava frontalment l’Estatut aprovat pel Parlament però que, vaja, que a Madrid se li hauria de fer uns quants ajustaments per tal d’adaptar-lo “a nuestro común ordenamiento constitucional” se’m va fer present a la memòria el professor Richard S. Morales. (Per cert, abans de continuar obro
Fa molt pocs dies parlava aquí mateix de l’Estatut Rita i, mira, ara que ja l’han aprovat i es comencen a conèixer les irades reaccions de la caverna espanyola (passeu-me, si us plau, la quasi redundància) em ve a la memòria aquella frase del meu malaguanyat amic Tom i que més d’una vegada he reproduït