Totxanes, totxos i maons

Els qui em coneixen saben que sóc una espècie de curiós còctel genètic format per dues classes de components: la tirada per la ironia, els extrems i la sandunga provinent de la banda andalusa materna i el catalaníssim esperit pràctic, racional i amant de l’equilibri i de les coses endreçades heretat de mon pare. D’aquesta dualitat, en puc posar un exemple il·lustratiu a propòsit d’aquest graaan diari català anomenat El Periódico. Des de fa temps la meva banda andalusa havia rebatejat -en la intimitat, és clar- el paper que dirigeix el senyor Franco com “El Pasqualódico”. Ara, però, m’adono que m’havia equivocat. Vist com han anat les coses últimament crec que el mot que millor li escau és “El Nicaraguódico”. O, encara millor, “El Zapateródico”, menys envitricollat de pronunciar. En canvi, la meva meitat catalana, assenyada i pactista -la dels gens paterns, vaja- em fa reconèixer públicament que la secció de novetats discogràfiques que apareix en el remodelat suplement dels divendres d’aquest diari és la millor que ara com ara es publica a la premsa de casa nostra. Quines coses, oi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!