“Però no em pensava que estiguéssim discutint el lloc de naixement ni de residència de ningú, sinó la cultura a la qual pertany una obra literària, d’acord amb un criteri en principi prou definitori, com és ara l’idioma en què sigui escrita”. Fragment de l’article “Lloros i papagais”, de Sebastià Alzamora, publicat avui en el diari Avui.

L’enllaç al text el trobareu aquí però com que l’ajustament del web és encara l’assignatura pendent de la nova etapa de l’Avui (esperem que per poc temps) i es perden les frases que encapçalen cada paràgraf reprodueixo en la part amagada d’aquesta nota l’article íntegre.  (n’hi ha més)

 ^{(Anterior “Per a la carpeta dels retalls”: 8 d’octubre)}

Lloros i papagais

Sebastià Alzamora

No deixa de fer gràcia, per venir de qui ve, que Juan Marsé hagi muntat el número a compte de la qualitat literària de les novel·les guardonades al premi Planeta d’enguany. Com és de rigor, caldrà esperar a la publicació de les obres de Maria de la Pau Janer i Jaime Bayly per fer-se’n una opinió, però ho tenen molt difícil per resultar literàriament inferiors a La muchacha de las bragas de oro, aquell avortó gràcies al qual Marsé es va endur el mateix premi l’any 1978.

Molts recorden aquella novel·la si més no per l’extraordinària cara dura que l’autor hi demostra, i que rivalitza només amb la que es reflecteix a les seves últimes creacions, Rabos de lagartija i Canciones de amor en Lolita’s Club, que validen el tòpic de l’artista que un dia va ser algú però que ja fa temps que està acabat.

Que en els marrameus del Planeta li hagi sortit a Marsé un lloro com Rosa Regàs a fer-li de corista, ens confirma que res no és casual. Regàs i Marsé feien part de la Gauche Divine, aquella caspa que li va sortir a Barcelona a finals dels seixanta, tot i que Marsé hagi procurat marcar-hi distàncies (ell, ja ho sabem, és proletari), igual que ha intentat donar a entendre que en realitat no era membre del jurat del Planeta, sinó un sant baró que es pensava que allà s’hi anava a discutir d’estètica.

En fi, la Gauche Divine va consistir en una colla de nens de casa bona que de tant en tant es permetien algun excés (sense passar-se, és clar), i que va servir per corroborar que l’únic bo d’aquella tropa era el gran poeta Jaime Gil de Biedma. També ha servit perquè uns quants hagin viscut de la rifeta d’aleshores ençà, cosa que no deixa de ser mereixedora de felicitació.

El resultat al cap dels anys és aquesta murga de la cultura catalana feta en castellà, representada per una colla d’ancians biològics o mentals que consideren que Catalunya està en deute amb ells i que no perden ocasió de mostrar, amb expressió de merda sul nasso, el seu desdeny en relació a la cultura catalana que es fa en català. D’un temps cap aquí, amb motiu de la invitació perquè la cultura catalana sigui convidada d’honor a Frankfurt, n’estem menjant amb una pala, i hem arribat a escoltar argumentacions del calibre que Vázquez Montalbán era tan català com ho és Quim Monzó. Per descomptat: i José María Gironella també era tan català com Salvador Espriu; Blasco Ibáñez, tan valencià com Josep Piera, i Bonet de San Pedro, tan mallorquí com Tomeu Penya.

Però no em pensava que estiguéssim discutint el lloc de naixement ni de residència de ningú, sinó la cultura a la qual pertany una obra literària, d’acord amb un criteri en principi prou definitori, com és ara l’idioma en què sigui escrita. I em crida l’atenció que el que queda de la Gauche Divine i els seus hereus i corifeus invoquin sempre, d’ençà que és mort, el nom de Vázquez Montalbán com a autoritat que els legitima en la seva pretensió de pertànyer a una gran cultura, l’espanyola, i al mateix temps a una de més reduïda i mesquina que sort en té de comptar amb ells com a grans estrelles -la catalana, se sobreentén.

Doncs mira, enmig de tanta estirada de monyo jo també hi trobo a faltar Vázquez Montalbán. La seva literatura no em va impressionar mai, però era un observador lúcid de la realitat i solia mantenir opinions ben fonamentades i poc o gens donades a l’equívoc interessat. I recordo que, en el vell conflicte entre Catalunya i Espanya, entre la cultura catalana i la castellana, va tenir sempre la dignitat i la valentia d’assenyalar sense embuts qui era l’agressor i qui l’agredit, sense per això deixar de tenir ben clar a quin àmbit se circumscrivia la seva obra des del moment que era escrita en la llengua de Cervantes.

El recordo, en efecte, equànime i contundent en aquesta qüestió, i lamento que, pel que sembla, fos ell l’últim hereu d’aquells intel·lectuals i homes de lletres castellans que van saber respectar la cultura catalana i dialogar-hi d’igual a igual, com López Aranguren, José María Valverde i Ángel Crespo. Se’ls troba a faltar, i amb intensitat, quan un es veu obligat a escoltar tantes tergiversacions i tants ressentiments personals reciclats en prejudicis ideològics, tanta faramalla amb ínfules de respectabilitat.

I se’ks enyora encara més en observar el desequilibri entre les obres que aquells van llegar i la grisalla que produeixen aquesta colla de papagais que pretenen excusar la seva petitesa com si fos el resultat d’una exclusió, quan no ho és més que d’una penosa combinació d’afany de protagonisme i d’impotència artística i intel·lectual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!