Totxanes, totxos i maons

^{(*) Sí, si. Ja sé que amb l’estrambòtic sainet amb què aquests dies ens està obsequiant la nostra classe política -amb la més alta magistratura institucional al capdavant del joc dels despropòsits- sembla una mica fora de lloc sortir ara a parlar de música però, en tot cas, permeteu-me que m’aculli a aquella frase que James Joyce posa en boca d’un dels personatges del seu monumental “Ulisses”: “Ja que no podem canviar de país canviem, almenys, de conversa”. Som-hi, doncs.}

Aquests dies estic escoltant “25” el disc amb el qual Milladoiro celebra el seu primer quart de segle. Un període fecund que es pot resumir amb unes quantes dades significatives: disset discos publicats, més de mil concerts i un prestigi indiscutible reconegut arreu del món.  (n’hi ha més)

Qui hagi seguit la trajectòria de Milladoiro coincidirà amb mi quan dic que el d’aquests músics és un cas exemplar d’esperit creatiu, inquiet i innovador acompanyat d’una consciència molt clara de quines són les seves arrels. En cada nou disc de Milladoiro es pot comprovar com la tradicional gaita va cedint espai al so d’altres instruments com l’arpa, el violí, la flauta o fins i tot la veu. I, tanmateix, reconeixem de seguida un tema de Milladoiro perquè sempre, sempre, ens sona inequívocament gallec. Tot un exemple pels pontífexs del mestissatge espuri i pels cosmopolites de via estreta de casa nostra, tan proclius a abaixar-se els pantalons i desertar de la tradició que els és pròpia.

I ja que parlo de casa diré que, al meu parer, a Catalunya només hi ha un grup que, amb una veterania similar a la de Milladoiro, mantingui una relació tan estreta amb les arrels tradicionals del país. Em refereixo a la Dharma tot i que, ai las, des del punt de vista musical -és a dir, com a compositors i instrumentistes- el grup dels germans Fortuny està força lluny dels gallecs.

“25” és una antologia personal, un recull dels millors temes de l’extensa obra de Milladoiro amb la peculiaritat que han estat enregistrats novament amb els últims avenços tècnics i la saviesa musical atresorada al llarg de tots aquests anys. Quinze temes summament recomanables entre els quals destaco la contenció de “Maruxa”, l’originalitat de l'”Alborada de Corcubión” i l’emocionant lirisme d'”O voo da pomba” (**), un tema pertanyent a “A Via Láctea”, un disc molt poc conegut del grup.

^{(**) (Parentèsis filològic també de via estreta: El títol d’aquesta cançó -que en català seria “El vol de la coloma”- ens pot ajudar a adonar-nos de la bellíssima tendència de la llengua gallega a endolcir tots els obstacles fonètics. Aíxi “Vuelo” passaria a ser successivament “Voulo”, “Volo” i “Voo”. El mateix que “Paloma” que derivaria cap a “Palomba”, “Plomba” i “Pomba”)}

POSTDATA: Ara que parlo de bona música gallega no m’oblido d’un altre dels grans: Emilio Cao. Un músic que estic descobrint gràcies a l’ajut d’un estimat amic que m’ha passat uns quants discos introbables d’aquest gran creador gallec sobre el qual prometo parlar més endavant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!