Escriure

Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m’explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”

I tenia raó.

I no en tenia.

El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l’anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l’univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s’instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.

I s’hi queden per sempre.

Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.

És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d’autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d’aquella Europa d’entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.

Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.

“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.

Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Petita crònica (edicions de la ela geminada) / Autor: Stefan Zweig / Traductor: Marc Jiménez Buzzi / Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

(La Veu, 20-01-2016)

Una paraula

Tot va ràpid i encara no n’has paït una que ja arriba la següent: primera correcció, deixeu-m’hi canviar això, ara maquetat, allò també, només, allò altre, oh, per tots els sants estratosfèrics, que ja se l’emporten, socors!
Cada vegada que t’ho llegeixes hi fas modificacions, rectifiques la rectificació, hi tornes, dubtes, com en un malson.
Tota la veritat va camí de la impremta. I, a la darrera pàgina, hi ha un mot que no existeix. Mon pare manté, contra tota evidència, que “això s’ha dit sempre i des de temps immemorials”. La veritat, però, és que no ho hem trobat a cap diccionari. Després de rumiar-hi, i de consultar-ho (gràcies, Francesc Mompó!), ja hi tenia fins i tot mot de substitució. Però al final, ves quines coses, m’ha fet pena. Com si m’interpel·lés. Ella, la paraula. I he pensat en el pare, també.
La paciència dels correctors és infinita i bé cal que els ho reconeguem. Jo voldria fer-ho, ara, modestament. Perquè avui, la Gemma, a qui no conec més que pels 10.000 correus que devem haver intercanviat aquests darrers dies, m’ha fet feliç.

La misèria

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)

Crims de Tinta

Molt feliç.

Escrius de nit, al tren, a l’autobús, esgratinyant temps d’on no n’hi ha. Escrius perquè sí, perquè t’agrada i et fa patir i no ho pots evitar. Per deixar constància del teu pas, potser. I del dels altres. Perquè les paraules t’ho demanen. Les històries. Les imatges. Escrius i de vegades penses que és tot el que saps fer. El que et completa.

Escrius i un dia ho presentes a un premi.

I la teva novel·la guanya.

No ho faré llarg. Només vull dir que em sento #FeliçComUnAnís (que sé que no és una expressió gents criminal, en fi).

Feliç i agraïda. M’he passant una setmana donant les gràcies a tort i a dret, i m’agrada: al jurat, per haver apostat per l’heterodòxia; a persones com l’Anna Maria Villalonga (la gran incitadora) o en Sebastià Bennasar, que ens inoculen tinta fosca a les venes fins que ja no té remei; al col·lectiu negrot, que són gent oberta i riallera i acullen els nouvinguts amb calidesa; a amics i coneguts i tanta gent bonica com m’heu fet arribar abraçades i somriures.

I al Carlos Zanón.

L’altre dia, a la festa que obria el BCNNegra, vaig superar la vergonya i li vaig demanar si em signaria a la llibreta (bé, en fi: dit d’aquesta manera no queda tan carrincló, però és un autògraf, sí). I ell hi va posar això:

“Escriu sempre pensant en els gegants i no en els molins”

Amb el seu permís, ho prendré com a divisa.

És qui torna

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

Vigileu-los!

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

Voteu que sí

[Llista mòbil i ampliable de raons per anar a votar que sí aquest diumenge. I de maneres. Aquesta entrada, per tant, es mantindrà durant dos dies en construcció]

Per alegria, perquè ja fa temps, anys, que aquest país és un somriure. Pels que no ho podrem fer: per València i per Alacant, que us miren, per Mallorca i Perpinyà, Fraga, Ceret, Morella i Maó, voteu que sí. Amb corbata o amb sandàlies, o amb totes dues coses alhora (sandàlies i mitjons? també). En família, amb els amics, amb els veïns, amb la penya de rugbi. O sols. Introspectivament o de manera expansiva, voteu que sí. Perquè ja no ens alimenten molles, perquè ja n’hi ha prou, per acabar amb l’espoliació, pel gust de decidir, voteu que sí. Pels nostres avis. Els que hi són i els que ja no ho podran veure. Pels que van patir l’exili i no van poder tornar. Pels morts de fredes matinades. Pels nostres néts. Els que hi són i els que vindran. Pels que són fora de l’estat i no podran votar perquè així ho han decidit els hidalgos funcionaris als quals, a sobre, paguem el sou. Pels que viuen fora de l’estat i votaran perquè, passant dels hidalgos funcionaris, han pogut agafar un avió. Per les pensions, per les escoles, pels hospitals, voteu que sí. Per ganes de llibertat. Amb ganes de llibertat. Per la història. Pel futur. Perquè després no puguin dir que no hi havia prou vots. Amb els ulls que riuen. Amb les dents serrades. Per dignitat, si us plau, voteu que sí.

Ja no acceptem pop

Per tal que aquell personatge consentit no s’emportés el joc a una altra banda, els amics acceptaven qualsevol bajanada i un pop quedava així inclòs a la categoria “animals de companyia”. En fi. Era un anunci que va triomfar als anys noranta del segle passat: un joc de taula, un xantatgista, la necessitat de doblegar-s’hi.

A mesura que s’acosta el 27S, surten a la palestra personatges que, tot imitant aquell repel·lent, “amenacen” d’emportar-se la seva preuada capseta (una botiga de vestits de núvia, un banc, un beuratge escumós, un esprai neteja-cuines) a una altra banda en cas que guanyi el SÍ: “Es mi Scattergories y me lo llevo”.

No han tingut, però, els seus estirabots, la resposta que de segur s’esperaven. Aquesta vegada, s’ha imposat la dignitat, la naturalitat i la racionalitat: un vaixell no és un animal aquàtic. I hi ha més jocs que llonganisses.