el bloc de la Núria

Tot va ràpid i encara no n’has paït una que ja arriba la següent: primera correcció, deixeu-m’hi canviar això, ara maquetat, allò també, només, allò altre, oh, per tots els sants estratosfèrics, que ja se l’emporten, socors!
Cada vegada que t’ho llegeixes hi fas modificacions, rectifiques la rectificació, hi tornes, dubtes, com en un malson.
Tota la veritat va camí de la impremta. I, a la darrera pàgina, hi ha un mot que no existeix. Mon pare manté, contra tota evidència, que “això s’ha dit sempre i des de temps immemorials”. La veritat, però, és que no ho hem trobat a cap diccionari. Després de rumiar-hi, i de consultar-ho (gràcies, Francesc Mompó!), ja hi tenia fins i tot mot de substitució. Però al final, ves quines coses, m’ha fet pena. Com si m’interpel·lés. Ella, la paraula. I he pensat en el pare, també.
La paciència dels correctors és infinita i bé cal que els ho reconeguem. Jo voldria fer-ho, ara, modestament. Perquè avui, la Gemma, a qui no conec més que pels 10.000 correus que devem haver intercanviat aquests darrers dies, m’ha fet feliç.

Molt feliç.

Escrius de nit, al tren, a l’autobús, esgratinyant temps d’on no n’hi ha. Escrius perquè sí, perquè t’agrada i et fa patir i no ho pots evitar. Per deixar constància del teu pas, potser. I del dels altres. Perquè les paraules t’ho demanen. Les històries. Les imatges. Escrius i de vegades penses que és tot el que saps fer. El que et completa.

Escrius i un dia ho presentes a un premi.

I la teva novel·la guanya.

No ho faré llarg. Només vull dir que em sento #FeliçComUnAnís (que sé que no és una expressió gents criminal, en fi).

Feliç i agraïda. M’he passant una setmana donant les gràcies a tort i a dret, i m’agrada: al jurat, per haver apostat per l’heterodòxia; a persones com l’Anna Maria Villalonga (la gran incitadora) o en Sebastià Bennasar, que ens inoculen tinta fosca a les venes fins que ja no té remei; al col·lectiu negrot, que són gent oberta i riallera i acullen els nouvinguts amb calidesa; a amics i coneguts i tanta gent bonica com m’heu fet arribar abraçades i somriures.

I al Carlos Zanón.

L’altre dia, a la festa que obria el BCNNegra, vaig superar la vergonya i li vaig demanar si em signaria a la llibreta (bé, en fi: dit d’aquesta manera no queda tan carrincló, però és un autògraf, sí). I ell hi va posar això:

“Escriu sempre pensant en els gegants i no en els molins”

Amb el seu permís, ho prendré com a divisa.

Aviat farà un any (un any!) que es va començar a congriar. Un parell de pàgines refetes. Llegir molt. Més. Com que et vols endinsar en el món de la negror, comences amb els que saps que t’agraden, Thompson, Chesterton, i corrobores l’admiració pels clàssics. Descobreixes Simenon, etcètera. I seus davant de l’ordinador nou (rosa, una mica més ample, perfecte) i en surten ja les primeres pàgines, la forma.

Després, però, t’atures.

Sempre hi ha una excusa o una altra: feina, fitxes, actes, coses. És el pànic, però. Vertigen i por. De no fer-ho bé, de no trobar el to, de ser banal, de no dir res. Por, només.

Fins que un escriptor dels de respecte t’agafa per banda i t’estira les orelles i prens el compromís de posar-t’hi 8 hores cada setmana. 8 hores!

No cal dir que duus un endarreriment esfereïdor (les tens anotades, les hores que “deus”: quina basarda), però el que compta és que finalment has arrencat. Que has arrencat. Que talles i reescrius i esborres i tornes a tallar. Tot, per donar-li un to més fosc. Que no semblin de joguina, aquesta gent. Que se’ls embrutin les ànimes i que siguin de veritat. No n’hi haurà ni un pam de net, a la novel·la que vols fer. I ara que comences a escriure de nou, sents que arriba la part desagradable de la història: quan t’adones que caminaràs amb tots ells, miserables i buits, banals, dolents, covards, que t’envoltaran i els tindràs fastigosament presents durant els propers mesos de la teva vida.

I que, a sobre, tu en tindràs la culpa.

Quin panorama!