el bloc de la Núria

Ahir, a Montblanc, la Joana, una bona persona que ja havia vingut al “cafè per la independència” de l’Espluga, va aprofitar el camí entre un poble i l’altre per dur-me una bosseta de caramels de pròpoli. Un gest petit? Potser. Jo el trobo significatiu. Després, un home gran, de cos menut, mirada atenta, afable i fonda, em va preguntar els cognoms. El primer i el segon. Passada una estona, va tornar i em va donar un sobre amb un llibre. L’he obert avui: és la biografia de Manuel Gonzàlez i Alba, escrita per Víctor Castells. Gràcies a la dedicatòria, ara sé que l’home gran es diu Jordi i n’és el fill, d’aquell independentista de començament del segle XX. Les emocions arriben, també, després dels actes. Havíem estat parlant dels temps en què els independentistes remaven contra-corrent. I del goig que fa constatar, avui, la majoria social. Són, veritablement, dies dignes de ser viscuts a consciència.

En Guor Marial és un atleta sudanès. Del Sudan del Sud, aquest estat tan recentment constituït que encara no té comitè olímpic. De petit, els del nord el van fer presoner. Es va escapar del camp de treballs forçats on el tenien reclòs i va començar a córrer. De nit s’amagava i de dia corria, només, corria seguint el sol. L’exèrcit del nord el va deixar sense família. Vint-i-set desapareguts. I ell corria i corria. Fins a Egipte, primer. Fins que va aconseguir refugi als EUA, després.

Diu que d’entrada odiava córrer: li recordava la por, la guerra, els morts. I diu també que després, a l’institut, s’hi va anar acostumant. I que, finalment, li agrada. Ha guanyat algunes medalles. Té 28 anys, continua corrent i ara és a Londres. Sense bandera ni delegació. Representant, amb tot, el seu país.

Des de Sudan, amb aquella arrogància de qui encara no ha acabat d’assumir la nova situació, des de la condescendència, l’oportunisme o qui sap des de quina visió del món, van oferir al jove atleta d’assistir als Jocs Olímpics integrat a la seva selecció. I ell va dir que no. Que gràcies o que el que sigui, però no. Que és del Sud, sabeu?, d’aquest nou estat que s’obre camí amb veu pròpia, finalment. I que hi ha molta gent que el mira. La seva gent: “per a ells és important veure’m competir com a independent”, ha explicat Guor Marial: “El somni s’ha fet realitat”. És per això, continua aquest atleta forjat per les circumstàncies, que ha fet cap a Londres. Per a ell és una bona notícia ser als Jocs Olímpics. Però ho és més encara, puntualitza, “per a la gent del meu país, que ha lluitat tant”. I és precisament ajudar el seu poble “el motiu pel qual cada dia, quan em desperto, em poso les vambes i surto a entrenar”.

En saber de la vida i la decisió d’en Guor Marial no he pogut evitar de pensar en tants d’esportistes com tenim pel món, tapats sota la roquigualda. Tapats i en silenci.

Qualsevol altra consideració sembla supèrflua, ara mateix. I per això l’apunt serà breu. I diré retallades en mitjans per als bombers perquè si no ho dic, rebento. I espero que aviat se’n parlarà llargament, d’això. I que tard o d’hora farem que se n’assumeixin responsabilitats. Però si avui, com per un impuls gairebé orgànic, m’ha calgut escriure aquest apunt, no ha estat per maleir els ossos dels retalladors ni de qui sigui que hagi encès la refotuda espurna, sinó per l’emoció de la metàfora. Perquè quan sents que la impotència se t’endú i mires el país cremat i penses que així ens tenen, trobes una etiqueta al twitter i veus com prenen forma les ganes de fer, de refer. #1català1arbre, diu. Un català, un arbre: voluntat de futur. I que sí, és clar: no ens posarem pas a entaforar pins on hi havia alzines, que d’això ja n’hem après. Ni ens llançarem a la muntanya calçats amb bones intencions si biòlegs i botànics i especialistes forestals expliciten que no cal plantar sinó deixar regenerar. Però és una iniciativa bella i significativa, aquesta. Significativa.

Canal 9 ha estat un compendi de tots els defectes que pot acumular una televisió pública. Amb honroses excepcions (molt honroses: algun dia caldrà fer-los-en reconeixement), ha propiciat el parasitarisme, la inanitat, aquell trist avançar-se als designis de l’amo que converteix un periodista en jo què sé, una monyonya, un ringo-rango capaç de repetir comunicats com qui diu una notícia, de no comentar res del cas Gürtel, de no pronunciar suborn sinó cohecho, de sumar-se a les campanyes  partidistes (aquell “agua para todos” amb les imatges de terres clivellades que tancaven els informatius va ser d’antologia), de no preguntar mai quant va costar la visita del papa.

Durant aquests anys s’han esmerçat molts esforços i molts (moltíssims) diners (públics) per alimentar genuflectors i propagandistes, per convertir el petit engendre en un veritable monstre acastellanat, en un ridícul i estrafet mirall del que no hauria de ser una televisió. I ara, els mateixos que l’han modelada així com és la trinxen i la sentencien i riuen al twitter o en un soparot perquè res no els importa, perquè el mal ja està fet i saben que costa sortir a la palestra a defensar la cosa. Mentrestant, els altres, els que abans mostraven la barbaritat com qui predica en el desert, que denunciaven aquells informatius (?) de nevades, successos i comunicats governamentals, recorden com hauria pogut ser, com hauria hagut de ser, i ploren per la morta. Encara que no s’ho mereixi, ploren per ella.

(publicat a Mèdia.cat, el 18-07-2012)

Diu que la música és la seva vida, que ha crescut sentint Llach i Al Tall, que després va ser ella qui acomboiava els pares per anar als concerts, que no comptarà quants quilòmetres ha fet seguint els Obrint Pas perquè en quedaria espardalitzada. I que un dia va pensar que, posats a imaginar-se un futur, que fos treballant del que li agrada.

Amb només 21 anys ha estat capaç de sortir a cercar el seu somni, d’edificar-lo, literalment. Decidida i somrient, la Neus continua dempeus al capdavant de la sala de concerts que ha ofert per al circuit de música en català, que es diu Simbiosi i que a la tardor farà un any que funciona a Alzira.

Potser pensava, quan la imaginava, que tindria una acollida generosa i oberta, però el món, ai, no ho sol ser, com ens l’imaginem. És com és, el món. El de la música, com els altres.

El cas, però, el que compta, és que la Neus persisteix. Que ho ha provat i que hi persisteix. Que l’altre dia hi van tocar Els Amics de les Arts. I que n’estava emocionada.

Jo ara hi penso i m’agradaria saber que aquella nit va poder veure, per fi, la sala plena.

(Si voleu saber-ne més, llegiu El Temps)

Preocupat especialment perquè els seus perseguits puguin caure bé a la resta de veïns, considera el comissari que d’entrada cal crear “un clima procliu al rebuig de qualsevol ocupació il·legal d’habitatges”. No pas que la gent vegi i analitzi i tregui conclusions, no: que l’envolti “un clima procliu al rebuig”. I com s’aconsegueix, això? Ah, amics dels mitjans de comunicació més diversos, artesans de les cròniques i dels titulars, el manual del comissari Piqué ens implica directament i parla tan clar que sembla un pamflet: s’aconsegueix generant “un debat convenientment dirigit”.

La veritat, per al comissari Piqué és, tal com explicita al seu “treball” de màster, una qüestió secundària. Res no importa si no és assolir el seu somiat “clima de rebuig”. D’aquí que plantegi directament permetre “actes vandàlics” durant les manifestacions (això, per cert, no és prevaricar?) per tal d’“intensificar el debat” i aconseguir “que l’opinió pública vinculés aquests col·lectius [els vàndals] al fenomen ocupa”. I, atenció, que si els rebentadors no tenen res a veure amb la causa que ha convocat la manifestació (cosa, per cert, ben habitual), això, al comissari Piqué, li importa un rave: “És essencial”, escriu, “que la població estigui convençuda d’aquesta relació, tot i que no sigui totalment certa”.

Au, cacau. Essencial.

El problema, tanmateix, no és aquest Piqué i el seu manual de pa sucat amb oli. El problema tampoc no és que el mateix individu ja hagués gosat etiquetar persones com a “rates”, que sota aquesta imatge n’anunciés persecució i que avisés que de res no els valdria amagar-se “en una claveguera” o “darrere d’una cadira d’una universitat”. El problema no és, en fi, la mentalitat que descriuen aquestes frases inqualificables (és que ara les torno a llegir i em recorden el “muera la inteligencia” d’aquell, i perdoneu-me les redundàncies, sinistre militar feixista espanyol). La qüestió és que, després de tot això, i malgrat tot això, el comissari Piqué no hagi estat cessat de manera fulminant.

I és una qüestió ben significativa.

(publicat a Mèdia.cat, el 7-06-2012)

Davant d’aquells quadres t’adones que això que va fer Goya transcendeix el tema, fins i tot, que és pintura, aquella màgia indescriptible que no accepta còpia.

L’exposició s’acaba amb un autoretrat. Cabells esborrifats. Mirada encesa. No sé per què em vaig voler controlar l’impuls d’agenollar-me davant seu. Solemnement.

Una estesa de flors, hi tinc, ara.

El curatalls ha decidit que enguany, sí. No sé per què  després de tant de temps de penjar del test, aquest any ha obert un pam de flor d’un rosa encès, preciós, viu. I que contrasten amb el lila lluminosament clar, elèctric, dels altres, al costat, que, potser envejosos, oposen quantitat (però quantes flors caben en un tros de test?) a la novetat. I amb el roig vellutat de les flors del branquilló. I amb el blanc trencat d’aquells altres, que semblen ramells. I amb les campanes carabassa de la bèstia salvatge que creix al costat, que si no la podo se’m menjarà el finestral, qui ho havia de dir, que tenia tanta força, quan tot just si era un tros de no res en un test microscòpic.

M’agraden els cactus, definitivament.

A més del caràcter que tenen, resulta que, de cop, et regalen flors.

D’entrada, que això dels peatges no havia de ser un tracte per a l’eternitat, que se suposava que els havien posats per pagar a terminis la construcció de les carreteres i que no és per tant un costum que ja ens hagi quedat arrelat per sempre. En repassar les dades de la “Declaració de Gelida”, i recordar que un tram d’autopista (Granollers – la Jonquera, per exemple) que té un cost de 68,5 milions resulta que per la via del peatge en recapta més de 3.000, t’adones de la magnitud de la tragèdia. L’escàndol és, a totes totes, monumental.

Una altra constatació? Que avancem. Pot semblar que no, si pensem d’entrada que, d’aquella Declaració que dèiem, i de les protestes fent sonar els clàxons (ho recordeu?), ja en fa més de deu anys; i que després va arribar el silenci. Pot semblar que no, però resulta que sí: perquè probablement n’haurem tret alguna lliçó, de l’experiència. I perquè ara hem fet una passa més. Guanyem autoestima i determinació. I avancem des d’una bella desobediència cívica.

Hi ha una lliçó de fons, en aquest arribar al peatge, frenar, abaixar la finestreta i dir que bon dia, no vull pagar. I és, potser, un deseiximent que ja és preludi de sobirania. Després de la constatació de la injustícia (la comparativa entre peatges a Espanya i als Països Catalans és tan clara que fa feredat), hi ha la determinació de corregir-la. Hem canviat el lament per l’acte, per aquest prendre consciència que tot depèn, al capdavall i finalment, de nosaltres mateixos.

Per això son, alhora, tan significatius els posicionaments immobilistes que de seguida s’apunten a la cantarella del “fer complir el principi de legalitat”. Per sobre de les raons i per sobre dels interessos del país i per sobre de tot, sense vergonya d’apel·lar a un “principi de legalitat” de l’any 1972 i, per tant, franquista (l’argument d’aquesta llei de la dictadura, el treia l’altre dia algú que els periodistes transcriptors anomenaven “fonts de la Generalitat”, i es ben cobria de glòria). En fi. Vet aquí, per tant, una altra constatació. Col·lateral, potser, però no menys significativa: de res no serveixen els cops de pit i les posturetes si, a l’hora de la veritat, els mateixos que gesticulen catalanista repeteixen com una sonsònia allò del “principi de legalitat”, si no són capaços de posar-se al costat de la ciutadania que representen i donar-li ajut i cobertura, si tan fàcilment cauen en la temptació de fer, ai, just a l’inrevés. Ben mirat, el cas del #novullpagar pot ajudar-nos a veure i a capir on és que se situa cadascú: si quan arribarà l’hora de prescindir definitivament de la carcassa espanyola per exercir la pròpia sobirania, hom optarà per la carcassa… o per la llibertat.

(publicat a Crònica.cat, el 3-05-2012)