Tant de bo el llibre se t’hagi fet curt

I se t’hi fa. Oi tant que se t’hi fa.

I és que un llibre que comença dient que

La vida és una merda i després et morts

només se’t pot fer curt. Oi més quan repassa de manera caòtica i anarquicament ordenada una part rellevant de la radiofonia més nostrada, aquella que representa Radio Pica i el seu selector, en Salvattore Picarol.

Reconec que jo sóc un radiopicaire dels temps de la prohibició i, sense prohibició, mai hagués sigut radiopicaire. Radiopicaire de Fira de Santa Llucia i paradeta de Sant Jordi. 

Indrets on, crec recordar, en Salvattore fou un dels proveïdors de cintes de cassette autoeditades que sonaven a l’habitació i, des del 1989, als altaveus d’un Fiat Panda vermell tot esdevenint sacrifici impenitent pels amics que hi viatjaven.

Si algun d’ells em llegeix, segur que recorda encara la cinta vermella de L’Odi Social que sonava i sonava sense descans.

L’Això és Radio Pica serveix per això: per recordar anys de joventut i per treure l’entrellat a aquelles llegendes que circulavem sobre l’emissora més famosa dels dials alternatius.

Quants anys dèu tenir en Salvatore? Encara és ell l’ànima d’una Pica que circula més per Internet que pel dial? 

No ho sé, però potser caldria que algua f.b.i. fes la continuació 2.0 d’aquest imperdible document històtic que es llegeix abans d’acabar-se el kalimotxo que tinc a les mans.

Post-escrit:
Un cop llegit l’exemplar extret, per vies digitals, de la Jaume Fuster, me n’adono que hi diu, clarament, Exclòs préstec. Anècdot molt radiopicaire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*