llegir-escriure

Gabriel García Márquez, el Gabo que hem llegit tots, que ha mort avui a Mèxic, va escriure sota el títol de l’apunt el discurs d’agraïment del premi Nobel, un discurs que va oferir al món i que ens pot ajudar a entendre’l. I el comença amb un nom propi, Antonio Pigafetta, i l’enumeració dels animals fantàstics que va observar en el viatge que va fer amb Magalhães per l’Amèrica del Sud. “Contó que había visto cerdos con el ombligo en el lomo, y unos pájaros sin patas cuyas hembras empollaban en las espaldas del macho, y otros como alcatraces sin lengua cuyos picos parecían una cuchara. Contó que había visto un engendro animal con cabeza y orejas de mula, cuerpo de camello, patas de ciervo y relincho de caballo. Contó que al primer nativo que encontraron en la Patagonia le pusieron enfrente un espejo, y que aquel gigante enardecido perdió el uso de la razón por el pavor de su propia imagen.”

Foto: Isabel Steva Hernández, ‘Colita’.

Veiem un altre cas, semblant però no igual: entrenar – entrenar-se. Quina diferència hi ha?

– Tata entrena el Barça.

Entrenar és un verb transitiu, però si hi afegim el pronom reflexiu, passa a ser intransitu:

– El Barça s’entrena cada dia.

No podem eliminar el pronom:

– El Barça entrena cada dia.

Entenem què vol dir, perquè comprenem el context de la frase, però en aquest cas el pronom és obligatori.

Què passa en l’ús pronominal d’un verb com passejar? Segur que heu sentit frases com aquesta d’en Boadella a l’Ara: “No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa” (03/01/2013). Aquest em té cap sentit? També hi ha una pàgina de Facebook que es diu: Jo també em passejo per casa descalç/a. Aquest darrer em té una valor de familiaritat? No ho sabria dir. En tot cas, al DIEC passejar-se té un significat concret, no sé si gaire usual actualment:

3 tr. pron. [LC] Rifar-se 1 . Noi, com se’l passeja; i ell no ho sap veure.

Un altre cas: agafar – agafar-se.

– Agafar la paella pel mànec
– Agafar-se a una branca

El significat varia. Segons la definició del DIEC:

1 v. tr. [LC] Subjectar, fer-se seu (quelcom) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se’n pugui anar, aguantar-ho, emportar-s’ho, transportar-ho, per servir-se’n, per possessionar-se’n.

2 1 intr. pron. [LC] Fer amb quelcom, valent-se de la mà o d’alguna altra cosa, el mateix que per agafar-ho, a fi d’aguantar-se, d’evitar d’ésser emportat, de deturar-se.

Hi ha casos en què costa veure-hi la diferència. Per exemple: imaginar – imaginar-se. Veiem què en diu el DIEC:

1 v. tr. [LC] [PS] [PE] Formar la imatge mental (d’alguna cosa), representar-se (alguna cosa) en l’esperit.

2 v. tr. [LC] [PE] Concebre, inventar. La bellesa d’aquells indrets no es pot imaginar. Ha imaginat una màquina curiosa.

3 tr. pron. [LC] [PE] Formar-se noció (d’una cosa) sense base suficient, suposar. Ja m’imagino el que t’haurà dit.

L’accepció 3, la versió pronominal, és sinònima de pensar. Precisament, aquest verb és intransitiu perquè el fem servir sense complement (penso, llavors existeixo), o amb un complement preposicional introduït per en: penso en tu o en què penses?; però també pot ser transitiu: què penses? La versió pronominal, pensar-se, té un significat concret, com agafar-se i imaginar-se.

4 tr. pron. [LC] Ésser de l’opinió, tenir com a cert. Qui et penses que és? Jo em penso que és boig.

Per tant, aquí hi ha un matís a tenir en compte. No ens mengem el pronom.

En canvi, en el verb creure, que també té una versió pronominal, la distinció és molt subtil:

1 1 v. tr. [LC] Admetre com a cert. No creguis res si no ho veus.

1 2 tr. pron. [LC] Creure’s una cosa. Això, no m’ho crec d’ell. Creure’s tot el que diuen.

No creu res o no es creu res? Totes dues. Volen dir el mateix?

Un últim cas per embolicar encara més la troca: menjar o menjar-se? Depèn del complement.

– El Joan no menja carn 
– El Joan no es menja carn*
– El Joan es menja el món
– El Joan menja el món*

Els exemples amb * no els diríem mai. El verb menjar el fem pronominal quan el complement directe és definit.

rentar-se les mans, entrenar-se per a la cursa, agafar-se per no caure, imaginar-se el que ens diran, pensar-se el pitjor, no creure’s res, menjar-s’ho tot… Verbs reflexius que ens fan reflexionar.

Si fem un cop d’ull a la història de la literatura, des d’Homer amb l’Odissea, i els dramaturgs clàssics amb obres com Antígona, o a l’edat mitjana amb el cicle artúric i el Tirant lo Blanc, i amb el Quixot, esclar, i Shakespeare, amb Romeu i Julieta per citar-ne una de molt popular, i el Malalt imaginari de Molière, i la novel·la francesa del XIX, Madame Bovary, per en ple segle XX tornar-se a trobar l’Ulisses, de Joyce, i la Plaça del Diamant, si fem aquest recorregut, o algun altre de semblant, ens adonarem que totes aquestes grans obres tenen una cosa en comú: Ulisses, Antígona, Artús, el Tirant, el Quixot, Romeu, Julieta, Argan, Bovary, Bloom i la Colometa… és a dir, el protagonista, que en més d’un cas ha esdevingut un arquetip. I què passa amb la novel·la de Casavella que encapçala l’apunt d’avui? Que al seu protagonista, el dibuixant Martin de Viloalle, que canvia de nom a mesura que canvia de vida, i canvia de vida a mesura que es troba persones i personatges que li marquen el camí, se’l menja en ambició, força i seducció Welldone, també conegut com a comte de Saint-Germain. Totes les vegades que el protagonista intenta fugir d’ell hi acaba tornant. Hi ha d’altres secundaris, com el prefecto Olmedo, jesuïta, o com el traficant d’art Bienvenuto Fieramosca, o com la revolucionària parisenca Emmanuelle o l’impressor Baptiste, tots molt ben dibuixats… però sense la màgia ni l’esperit del vell Welldone.

“–Quiero ser un espantapájaros y sólo soy un leopardo. ¿Por qué? Porque el leopardo muere con sus manchas… –Y de pronto Welldone alza la cabeza, mira al rey y le habla como si no fuese rey–. Oye, tú, hermano viejo, si te encontraras en breve, y por un casual, al segundo Federico de los Hohenzollern, además de preguntarle si huele a hormiga africana, o a cola de carpinero bizco, avisale de que, a diferencia de un francés que se las da de sabio y que huele a alfombra barata porque eso es exactamente, el Gran Venerable, señor de Welldone, hade mucho que decidió cómo mirar al mundo, y en consecuencia el mundo se le aparece cada día y noche según esa mirada. No es el mejor mundo, desde luego, pero es el suyo. Que sepa el segundo Federico que si hay un destino, i la vida tiene objeto, el del Gran Venerable señor de Welldone ha sido alcanzar la certez de que morirá sin la codicia de lo eterno. Y que morirá tras vivir eternamente. Luego, cenizas. La muerte le hará esos. Sólo eso, nada más. Ahora imagina, viejo, imaginad todos, lo que hará con Federico, con sus hazañas, con su leyenda, con sus sentencias, con su incommensurable olfato y su no menor eminencia. Ahora, si alguien ve un vampiro en la sala que levante la mano… ¿Nadie la levanta? Perfecto! He cazado el vampiro que había entre nosotros…

En la logia parece que se haya cerrado un enorme portalón. Sin embargo, lo que retumba en las paredes es el silencio absoluto. La tensión no halla escapatoria por las ventanas cerradas. La respuesta ha sido insolente, desde luego. Y equivocada, al parecer.

                                                    (cap al final de l’apartat 3 del capítol Falsario)

A qui no li cau bé un personatge capaç de dir viejo a Frederic II de Prússia?

Quan llegeixes una novel·la que arrenca a Espanya amb l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767), passa per la Roma conspiranoica, l’armamentística Europa central de Frederic el Gran de Prússia i acaba al París de la guillotina (1790), Telón a part, acabes veient personalitzacions d’èpoques en cada personatge, però de fet la novel·la històrica com a tal, els fils de personatges i esdeveniments lligats en una xarxa, només la trobo als capítols finals, els parisencs.

I al final, quan de manera molt ben aconseguida relliga en poques frases la història de la vida, amb errors inclosos, com en totes les vides, de Martin de Viloalle, doncs això, al final la vida passa per sobre de la Història, com ha de ser.