llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
imaginar – imaginar-se
1 1 v. tr.[LC] Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus. Rentar llana. Rentar un mineral.
Per tant, el verb rentar és un verb transitiu, sempre que rentem rentem alguna cosa, aquesta cosa és el complement directe: la roba, la cara. Si volem expressar que l’acció recau en el mateix subjecte, hi afegim un pronom: es o se.
– En Jesús renta els peus al Pere.
– En Jesús es renta els peus.
Veiem un altre cas, semblant però no igual: entrenar – entrenar-se. Quina diferència hi ha?
– Tata entrena el Barça.
Entrenar és un verb transitiu, però si hi afegim el pronom reflexiu, passa a ser intransitu:
– El Barça s’entrena cada dia.
No podem eliminar el pronom:
– El Barça entrena cada dia.
Entenem què vol dir, perquè comprenem el context de la frase, però en aquest cas el pronom és obligatori.
Què passa en l’ús pronominal d’un verb com passejar? Segur que heu sentit frases com aquesta d’en Boadella a l’Ara: “No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa” (03/01/2013). Aquest em té cap sentit? També hi ha una pàgina de Facebook que es diu: Jo també em passejo per casa descalç/a. Aquest darrer em té una valor de familiaritat? No ho sabria dir. En tot cas, al DIEC passejar-se té un significat concret, no sé si gaire usual actualment:
3 tr. pron. [LC] Rifar-se 1 . Noi, com se’l passeja; i ell no ho sap veure.
Un altre cas: agafar – agafar-se.
– Agafar la paella pel mànec
– Agafar-se a una branca
El significat varia. Segons la definició del DIEC:
1 v. tr. [LC] Subjectar, fer-se seu (quelcom) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se’n pugui anar, aguantar-ho, emportar-s’ho, transportar-ho, per servir-se’n, per possessionar-se’n.
2 1 intr. pron. [LC] Fer amb quelcom, valent-se de la mà o d’alguna altra cosa, el mateix que per agafar-ho, a fi d’aguantar-se, d’evitar d’ésser emportat, de deturar-se.
Hi ha casos en què costa veure-hi la diferència. Per exemple: imaginar – imaginar-se. Veiem què en diu el DIEC:
1 v. tr. [LC] [PS] [PE] Formar la imatge mental (d’alguna cosa), representar-se (alguna cosa) en l’esperit.
2 v. tr. [LC] [PE] Concebre, inventar. La bellesa d’aquells indrets no es pot imaginar. Ha imaginat una màquina curiosa.
3 tr. pron. [LC] [PE] Formar-se noció (d’una cosa) sense base suficient, suposar. Ja m’imagino el que t’haurà dit.
L’accepció 3, la versió pronominal, és sinònima de pensar. Precisament, aquest verb és intransitiu perquè el fem servir sense complement (penso, llavors existeixo), o amb un complement preposicional introduït per en: penso en tu o en què penses?; però també pot ser transitiu: què penses? La versió pronominal, pensar-se, té un significat concret, com agafar-se i imaginar-se.
4 tr. pron. [LC] Ésser de l’opinió, tenir com a cert. Qui et penses que és? Jo em penso que és boig.
Per tant, aquí hi ha un matís a tenir en compte. No ens mengem el pronom.
En canvi, en el verb creure, que també té una versió pronominal, la distinció és molt subtil:
1 1 v. tr. [LC] Admetre com a cert. No creguis res si no ho veus.
1 2 tr. pron. [LC] Creure’s una cosa. Això, no m’ho crec d’ell. Creure’s tot el que diuen.
No creu res o no es creu res? Totes dues. Volen dir el mateix?
Un últim cas per embolicar encara més la troca: menjar o menjar-se? Depèn del complement.
– El Joan no menja carn
– El Joan no es menja carn*
– El Joan es menja el món
– El Joan menja el món*
Els exemples amb * no els diríem mai. El verb menjar el fem pronominal quan el complement directe és definit.
rentar-se les mans, entrenar-se per a la cursa, agafar-se per no caure, imaginar-se el que ens diran, pensar-se el pitjor, no creure’s res, menjar-s’ho tot… Verbs reflexius que ens fan reflexionar.