llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 18 d'abril de 2014

‘La soledad de América Latina”, de Gabriel García Márquez

Gabriel García Márquez, el Gabo que hem llegit tots, que ha mort avui a Mèxic, va escriure sota el títol de l’apunt el discurs d’agraïment del premi Nobel, un discurs que va oferir al món i que ens pot ajudar a entendre’l. I el comença amb un nom propi, Antonio Pigafetta, i l’enumeració dels animals fantàstics que va observar en el viatge que va fer amb Magalhães per l’Amèrica del Sud. “Contó que había visto cerdos con el ombligo en el lomo, y unos pájaros sin patas cuyas hembras empollaban en las espaldas del macho, y otros como alcatraces sin lengua cuyos picos parecían una cuchara. Contó que había visto un engendro animal con cabeza y orejas de mula, cuerpo de camello, patas de ciervo y relincho de caballo. Contó que al primer nativo que encontraron en la Patagonia le pusieron enfrente un espejo, y que aquel gigante enardecido perdió el uso de la razón por el pavor de su propia imagen.”

Foto: Isabel Steva Hernández, ‘Colita’.

I què és el realisme màgic sinó un fet cert que sembla impossible… I on es troba, per tant, aquest realisme màgic sinó en la topada cultural entre Amèrica i Europa. D’aquí costa ben poc fer el salt als generals i dictadors que han sacsejat el continent d’ençà de les successives independències de l’imperi, caricatures de líders polítics, com el Tirano Banderas de Valle-Inclán: “El general Maximiliano Hernández Martínez, el déspota teósofo de El Salvador que hizo exterminar en una matanza bárbara a 30 mil campesinos, había inventado un péndulo para averiguar si los alimentos estaban envenenados, e hizo cubrir con papel rojo el alumbrado público para combatir una epidemia de escarlatina. El monumento al general Francisco Morazán, erigido en la plaza mayor de Tegucigalpa, es en realidad una estatua del mariscal Ney comprada en París en un depósito de esculturas usadas.” Aquí s’acaba la mirada calmada a la història, perquè el següent protagonista és massa proper per mantenir el somriure entre els llavis: “Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo.” I comença una altra enumeració, més quantitiva, que et sacseja per dins: assassinats, exiliats, Xile, l’Uruguai, el Salvador, Guatemala… García Márquez, en el discurs d’acceptació del premi Nobel, l’any 1982, parla de tot Amèrica amb més comoditat de la que nosaltres parlaríem avui dels Països Catalans. Un cop establert el marc, es gira cap a si mateix, “éste colombiano errante y nostálgico”, situat al mig d’una realitat extensa. És fàcil entendre llavors la seva soledat. I posa els peus a Europa, que li ofereix un premi de gran prestigi, a ell, a Amèrica, i li parla d’igual a igual, i li parla de comprensió, i d’originalitat, i de camins propis (on jo m’atreviria a ficar Fidel Castro). Fins que al final del discurs es gira cap a la poesia, feta d’història, màgica i real, i de realitat, històrica i màgica: “A la poesía por cuya virtud el inventario abrumador de las naves que numeró en su Iliada el viejo Homero está visitado por un viento que las empuja a navegar con su presteza intemporal y alucinada. La poesía que sostiene, en el delgado andamiaje de los tercetos del Dante, toda la fábrica densa y colosal de la Edad Media. La poesía que con tan milagrosa totalidad rescata a nuestra América en las Alturas de Machu Pichu de Pablo Neruda el grande, el más grande, y donde destilan su tristeza milenaria nuestros mejores sueños sin salida. La poesía, en fin, esa energía secreta de la vida cotidiana, que cuece los garbanzos en la cocina, y contagia el amor y repite las imágenes en los espejos.” I ho acaba rematant amb un altre nom propi, per mi tan desconegut com el primer, Luis Cardoza y Aragón, i una gran cita i una paraula final que condensa en essència tot el discurs.

Ara, quan totes les lectures de Gabo ens han passat en un instant per davant dels ulls, ja he sentit i llegit algunes veus que volen separar el talent literari de García Márquez de l’ideari polític. Si una cosa deixa clar el discurs de La soledad de América Latina és que això seria com separar els seus personatges de la terra que els va parir.

Per cert, no us perdeu l’exposició de Colita a La Pedrera, Perquè sí!.  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent