llegir-escriure

Si fem un cop d’ull a la història de la literatura, des d’Homer amb l’Odissea, i els dramaturgs clàssics amb obres com Antígona, o a l’edat mitjana amb el cicle artúric i el Tirant lo Blanc, i amb el Quixot, esclar, i Shakespeare, amb Romeu i Julieta per citar-ne una de molt popular, i el Malalt imaginari de Molière, i la novel·la francesa del XIX, Madame Bovary, per en ple segle XX tornar-se a trobar l’Ulisses, de Joyce, i la Plaça del Diamant, si fem aquest recorregut, o algun altre de semblant, ens adonarem que totes aquestes grans obres tenen una cosa en comú: Ulisses, Antígona, Artús, el Tirant, el Quixot, Romeu, Julieta, Argan, Bovary, Bloom i la Colometa… és a dir, el protagonista, que en més d’un cas ha esdevingut un arquetip. I què passa amb la novel·la de Casavella que encapçala l’apunt d’avui? Que al seu protagonista, el dibuixant Martin de Viloalle, que canvia de nom a mesura que canvia de vida, i canvia de vida a mesura que es troba persones i personatges que li marquen el camí, se’l menja en ambició, força i seducció Welldone, també conegut com a comte de Saint-Germain. Totes les vegades que el protagonista intenta fugir d’ell hi acaba tornant. Hi ha d’altres secundaris, com el prefecto Olmedo, jesuïta, o com el traficant d’art Bienvenuto Fieramosca, o com la revolucionària parisenca Emmanuelle o l’impressor Baptiste, tots molt ben dibuixats… però sense la màgia ni l’esperit del vell Welldone.

“–Quiero ser un espantapájaros y sólo soy un leopardo. ¿Por qué? Porque el leopardo muere con sus manchas… –Y de pronto Welldone alza la cabeza, mira al rey y le habla como si no fuese rey–. Oye, tú, hermano viejo, si te encontraras en breve, y por un casual, al segundo Federico de los Hohenzollern, además de preguntarle si huele a hormiga africana, o a cola de carpinero bizco, avisale de que, a diferencia de un francés que se las da de sabio y que huele a alfombra barata porque eso es exactamente, el Gran Venerable, señor de Welldone, hade mucho que decidió cómo mirar al mundo, y en consecuencia el mundo se le aparece cada día y noche según esa mirada. No es el mejor mundo, desde luego, pero es el suyo. Que sepa el segundo Federico que si hay un destino, i la vida tiene objeto, el del Gran Venerable señor de Welldone ha sido alcanzar la certez de que morirá sin la codicia de lo eterno. Y que morirá tras vivir eternamente. Luego, cenizas. La muerte le hará esos. Sólo eso, nada más. Ahora imagina, viejo, imaginad todos, lo que hará con Federico, con sus hazañas, con su leyenda, con sus sentencias, con su incommensurable olfato y su no menor eminencia. Ahora, si alguien ve un vampiro en la sala que levante la mano… ¿Nadie la levanta? Perfecto! He cazado el vampiro que había entre nosotros…

En la logia parece que se haya cerrado un enorme portalón. Sin embargo, lo que retumba en las paredes es el silencio absoluto. La tensión no halla escapatoria por las ventanas cerradas. La respuesta ha sido insolente, desde luego. Y equivocada, al parecer.

                                                    (cap al final de l’apartat 3 del capítol Falsario)

A qui no li cau bé un personatge capaç de dir viejo a Frederic II de Prússia?

Quan llegeixes una novel·la que arrenca a Espanya amb l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767), passa per la Roma conspiranoica, l’armamentística Europa central de Frederic el Gran de Prússia i acaba al París de la guillotina (1790), Telón a part, acabes veient personalitzacions d’èpoques en cada personatge, però de fet la novel·la històrica com a tal, els fils de personatges i esdeveniments lligats en una xarxa, només la trobo als capítols finals, els parisencs.

I al final, quan de manera molt ben aconseguida relliga en poques frases la història de la vida, amb errors inclosos, com en totes les vides, de Martin de Viloalle, doncs això, al final la vida passa per sobre de la Història, com ha de ser.