Club 7 Cinema

Comencem l’itinerari, que durarà fins a mitjan abril, que va recollint rumors sobre pel·lícules que podrien ser al Festival de Canes 2024 (14-25 de maig). Com dic cada any, aquesta mena de llistes (a vegades, autèntiques cartes als Reis!), tenen el valor afegit d’avançar-nos el que podrem veure al llarg dels propers mesos (en algun cas, d’aquí a força mesos), permetent-nos fer una composició de lloc. Si em permeteu, tampoc es tan important si de debò acaben el maig a la Croisette i van a parar després a Venècia o Berlín (o a Canes 2025!), conformen una guia de futur cinematogràfic i això és interessant. Si més no, a mi m’interessa. I m’entreté, em diverteix fer aquesta mena de prospecció. Som-hi, doncs, i comencem amb un primer llistat, elaborat a partir de publicacions que han anticipat el cinema d’aviat.

D’Ali ABASSI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda, EUA. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump). Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong). Informació: Sembla que es tracta d’un relat mentor-protegit, que documenta l’inici d’una dinastia nord-americana i toca temes com el poder, la corrupció i l’engany. Donald Trump va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’. Sebastian Stan acaba de guanyar el Premi a la Millor Interpretació a la Berlinale 2024. Ali Abassi tornaria a Canes després de “Border” (2018) -Premi Millor Pel·lícula Un Certain Regard- i “Holy Spider” (2022) -Premi Millor Actriu-. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

D’Andrea ARNOLD, “Bird”. Producció: Anglaterra, EUA, França (Arte a la producció). Amb Barry Keoghan, Franz Rogowski, James Nelson-Joyce, Joanne Matthews, Rhys Yates. Nota sinòptica: Exploració dels marges de la societat. Informació: Els dos actors principals (Keoghan i Rogowski) són ara mateix dels de més renom del panorama interpretatiu europeu, el primer sobretot pels seus treballs al costat de Colin Farrell a “The Banshees of Inisherin” i de Jacob Elordi a l’explotadament eròtica “Saltburn“, i el segon, per títols en què es lliura en cos i ànima, com “Great Freedom“, “Passages“, “Disco Boy” o “Lubo“. Andrea Arnold és molt i molt habitual del Festival de Canes, certamen on se l’ha ben premiada -3 premis del Jurat: “Red Road” (2006), “Fish Tank” (2009), “American Honey” (2016)- i hi va presentar també el seu darrer treball -a Cannes Première-, el gran documental “Cow” (2021). Amb estilització visual (que a vegades voreja la fredor), sol practicar un tractament realista dels entorns socials marginals i dels personatges masegats que converteix en protagonistes. El seu director de fotografia habitual (que també ho és de Yorgos Lanthimos i Ken Loach, entre molts d’altres), Robbie Ryan, va ser premiat a la Mostra de Venècia 2011 pel seu treball al film d’Arnold “Cumbres borrascosas” / “Wuthering Heights“, adaptació de la clàssica novel·la d’Emily Brontë. VI: Cornerstone Films*. DF: Ad Vitam*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

De Jacques AUDRIARD, “Emilia Perez”. Producció: França. Guió: Jacques Audriard, amb la col·laboració creativa de Thomas Bidegain. Cançons: Camille. Música: Clément Ducol. Coreògraf: Damien Jalet. Amb Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Anabel López. Nota sinòptica: A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que sempre ha somiat ser. Informació: Comèdia musical de crim i transexualitat. El personatge principal, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018. S’havia de rodar a Mèxic, però acaba fent-se a la vora de París, amb interiors molt amexicanats. El 2018, l’actor Carlos Gascón es va declarar transexual i es canvià el nom a Karla Sofia (Karla Sofía Gascón). Jacques Audriard va guanyar la Palma d’Or el 2015 amb “Dheepan“, el Grand Prix el 2009, amb “Un profeta“, i el Premi del Millor Guió el 1996, amb “Un héros très discret“. Amb el seu últim film, “Les Olympiades” / “Paris, distrito 13” (2021) va participar per cinquena vegada a la Competició de Canes (perquè també hi havia presentat “Rovell i os“). El 2018, va guanyar el Premi de Millor Director a la Mostra de Venècia, amb “Els germans Sisters“. El seu és un cinema abocat als personatges. DF: Pathé. VI: The Veterans**.Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  altres enllaços.

De Sean BAKER, “Anora”. Producció: EUA. Guió i muntatge: Sean Baker. Fotografia: (en 35 mm) Drew Daniels. Amb Mikey Madison, Mark Eydelshteyn, Yuriy Borisov, Karren Karagulian, Vache Tovmasyan, Ivy Wolk. Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas. Informació: A diferència dels títols més coneguts de Sean Baker, “The Florida Project” (2017) –Quinzena dels Realitzadors– i “Red Rocket” (2021) -en Competició, a Canes-, no serà la totpoderosa A24 que li distribuirà el film als EUA, sinó Neon*. “Anora” és, dels seus films, el que ha comptat amb un pressupost més elevat. Ha declarat que ha pres Jess Franco com a gran referent, per a aquesta pel·lícula, i ha revisat el cinema eròtic dels anys setanta. A la filmografia de Sean Baker -especialista en els mons suburbans nord-americans- hi ha diversos títols sobre treballadores sexuals i pornografia. VI: FilmNation* + Focus Features*. DF: Le Pacte*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços. FOTO: Sean Baker, el director.

De BONG Joon-ho, “Mickey 17”. Producció: EUA (Warner Bros., Plan B…). Guió: Bong Joon-ho, basat en la novel·la ‘Mickey7‘, d’Edward Ashton. Fotografia: Darius Khondji. Repartiment: Robert Pattinson (Mickey Barnes), Steven Yeun (Berto), Naomi Ackie (Nasha), Toni Collette (Gwen), Mark Ruffalo (Hieronymous Marshall). Nota sinòptica: En Mickey7 és un individu (de fet, un robot ‘precindible’) enviat a colonitzar el planeta congelat Niflheim. Cada vegada que mor, els seus records s’implanten en un nou cos i la seva missió es reprèn. Després de morir sis vegades, en Mickey7 comença a entendre el propòsit real de la seva missió i es nega que el seu clon que l’ha de substituir, en Mickey8, li prengui el lloc… Vídeo: Tast. Informació: cinta dramàtica d’aventures de ciència-ficció. L’estrena era inicialment prevista pel 29.03.2024; però WB l’ha endarrerida fins al gener de 2025. Cinc anys després de guanyar la Palma d’Or amb “Parasite ” / “Parásitos” / “Gisaengchung”, que també triomfà als Oscar, Bong Joon-ho torna a dirigir una pel·lícula (de la qual també és productor), ara en producció nord-americana i amb repartiment anglosaxó, que compta amb un Mark Ruffalo que és en primera línia (nominat als Oscar i al Globus d’Or per “Pobres criaturas“), un Steven Yeun, enguany multinominat i premiat pel seu treball a la sèrie ‘Bronca‘, un Robert Pattinson que ‘descansa’ entre l’enfilall de Batmans que protagonitza… Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

De Leos CARAX, “C’est Pas Moi”. Producció: França (coproducció Arte). Guió: Leos Carax. Fotografia: Caroline Champetier. Amb Denis Lavant, Leos Carax, Adam Driver. Nota sinòptica: Pel·lícula de format lliure, que és un autoretrat (està escrita en primera persona): Carax hi repassa més de 40 anys de la seva filmografia (envoltat del seu fidel equip) i qüestiona les principals etapes de la seva vida, alhora que recull els tremolors polítics de l’època. Informació: Amb el seu anterior film, el musical “Annette” (2021), amb Adam Driver i Marion Cotillard, Carax va guanyar el premi a la Millor Direcció del Festival de Canes, certamen que ja ha visitat en sis ocasions (entre Competició i Un Certain Regard). Formant part del seu equip habitual, a “C’est pas moi” hi apareixen figures, personatges freqüents a la seva filmografia, com Monsieur Merde i, per tant, l’imprescindible Denis Lavant, a més del mateix cineasta. DF: Les Films du Losange*. VI: Les Films du Losange*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrock (fr), Unifrance, altres enllaços.

De Sylvain CHOMET, “The Magnificent Life of Marcel Pagnol” / “Marcel et Monsieur Pagnol”. Producció: França, Bèlgica, Luxemburg. Guió: Sylvain Chomet. Film biogràfic d’animació. Sinopsi: El 1955, Marcel Pagnol (dramaturg, novel·lista i cineasta que va créixer en una llar de classe mitjana a Marsella i es va convertir en un dels artistes més inventius i prolífics del món des de la dècada de 1930 fins a la de 1950) és ben reconegut. Quan la revista ‘Elle’ li encarrega una columna sobre la seva infantesa, ho veu com una oportunitat per tornar als seus inicis: escriure. Adonant-se que la memòria li falla i afectat pel poc èxit mixt de les seves últimes obres, en Pagnol comença a dubtar. Fins que el petit Marcel -el nen que va ser- se li apareix com per art de màgia. Junts, exploren el seu passat i en recuperen els records més estimats. Informació: Sylvain Chomet es va donar a conèixer el 2003 en presentar (Fora de Competició) al Festival de Canes, la pel·lícula d’animació sobre el Tour de França, “Les triplettes de Belleville” / “Bienvenidos a Belleville”; el 2011 va tenir nominat a l’Oscar d’Animació “L’illusioniste“, basada en un guió de Jacques Tati; el 2013 provà sort en la ficció amb personatges de carn i ossos, amb “Attila Marcel” (2013); després ha dirigit un vídeo musical i un curt, i actualment està enllestint “The Thousand Miles”, cinta inspirada en dibuixos i escrits de Federico Fellini, sobre la mítica cursa italiana de les ‘Mille Miglia’ dels anys cinquanta, que havia de ser un curt i s’ha convertit en un llargmetratge. D: Sony Pictures Classics. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito. Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador. Informació: Drama èpic de ciència-ficció. Projecte de llarga durada de Francis F. Coppola, que als anys noranta ja l’estava preparant (en Jim Steranko, que anteriorment va fer il·lustracions per a “Dràcula de Bram Stoker“, va elaborar-ne un grapat en color per a “Megalopolis” a mitjans dels anys noranta, a instàncies de Coppola, pera  crear “panorames arquitectòniques de contingut i imatges”), el 2001 va començar a fer lectures de textos vinculats al film amb tot d’actors coneguts i fins va filmar algunes imatges de Nova York, però després de l’11-S ho va descartar tot; tanmateix, fins al 2007 no va abandonar-ne el projecte, finalment reprès el 2019. Al febrer de 2022, en Coppola ja hi havia invertit 120 milions de dòlars, procedents de la venda de part del seu imperi del vi, i el juliol del mateix any començava la preproducció de la pel·lícula (al llarg de tot aquest temps, es va contemplar una llarga llista d’actors, molts dels quals s’hi van interessar però van acabar deixant-s’ho córrer). El rodatge va començar l’1 de novembre de 2022 i el gener de l’any següent ja s’hi havien gastat més diners que els 120 milions inicials, cosa que va desfermar els rumors que el cineasta -acusat de megalòman- tornava a sobrepassar-se com a l’època d’ “Apocalypse Now” i la crisi va esclatar amb la fugida de part de l’equip tècnic, inclosos els responsables dels efectes visuals, però es va optar per a tècniques visuals més clàssiques i menys costoses i Adam Driver i el mateix Coppola van desmentir els problemes, tot i l’abandonament de part de la plantilla, assegurant que tot estava dins de termini, al marc del pressupost, i l’actor hi va afegir que estava sent una de les millors experiències de rodatge de la seva vida. El 30 de març de 2023 se n’acabà el rodatge i se’n preveu l’estrena el 2024. Se sap que Francis Ford Coppola vol presentar “Megalópolis” al Festival de Canes, que hi té un vincle important, havent-hi guanyat la Palma d’Or el 1979, amb “Apocalypse Now“, i prèviament el Grand Prix amb “La conversa” (1974), havent-ne estat president del Jurat l’any 1996. “Megalópolis” és la pel·lícula més amiciosa d’en Coppola (que a l’abril faraè 85 anys) des que el 1997 va dirigir “Legítima defensa“, havent passat tots aquests anys amb títols molt i molt discrets ( “Youth Without Youth” -2007-, “Tetro” -2009-, “Twixt” -2011-…) que han fet enyorar el cineasta d’ “El Padrí” (1972), “Història d’amor” / “One from the Heart” (1981), “Cotton Club” (1984)… (i “Rebels” -1983-, “Rumble Fish” -1983…-  Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços.

De David CRONENBERG, “The Shrouds”. Producció: Canadà, França. Guió: David Cronenberg. Repartiment: Vincent Cassel (Karsh), Diane Kruger (Becca / Terry / Hunny),  Guy Pearce (Maury), Sandrine Holt (Soo-Min), Elizabeth Saunders (Gray Foner), Jennifer Dale (Myrna Slotnik), Eric Weinthal (Dr. Hofstra), Jeff Yung (Dr. Zhao), Steve Switzman (Dr. Jerry Eckler), Al Sapienza (Luca Difolco). Nota sinòptica: En Karsh (Vincent Cassel), empresari innovador i vidu de dol, que examina els motius pels quals es fan malbé diverses tombes, inclosa la de la seva dona, en un cementiri, construeix un dispositiu per connectar amb els morts dins d’un sudari. Informació: Originàriament, havia de ser una sèrie de Netflix i, de fet, en Cronenberg va escriure’n dos episodis abans que la plataforma ho cancel·lés. El cineasta ha dit que la pel·lícula és molt ‘personal i ‘autobiogràfica’ (la qualifiquen com la més personal de Cronenberg). L’actriu Diane Kruger va acabant substituint Léa Seydoux, que inicialment havia d’interpretar el film. Si entrés a la Competició de Canes 2024, seria la setena vegada que hi participa (a més d’haver-ne estat president del Jurat el 1999), que és per a ell una vitrina excepcional per a exposar la seva obra i garantir-ne la difusió mundial, éssent la nova carnista “Crimes of the Future” (2022) el seu darrer treball a concursar-hi. El tema de la mort i sobretot del després de la mort ja el va tractar (breument) Cronenberg al curt en vídeo “The Death of David Cronenberg” (2021). La presència d’actors francesos al repartiment es pot vincular al fet que en sigui coproductor el franco-tunisià Saïd Ben Saïd. VI: SBS*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

D’Audrey DIWAN, “Emmanuelle”. Producció: França, EUA. Guió: Audrey Diwan, Rebecca Zlotowski, adaptació lliure del llibre ‘Emmanuelle‘ d’Emmanuelle Arsan (que ja va ser adaptat el 1974 al film homònim de Just Jaeckin). Amb Noémie Merlant, Will Sharpe, Naomi Watts, Jamie Campbell Bower, Anthony Wong, Chacha Huang. Nota sinòptica: Segueix una dona, Emmanuelle (Noémi Merlant), i la seva sèrie de fantasies eròtiques. Informació: També en aquest cas Léa Seydoux ha estat substituïda (per Noémi Merlant). No és gens clar que el maig la pel·lícula estigui llesta com per ser a Canes. El rodatge començà l’octubre passat i sembla que encara continua. Amb una trajectòria més dilatada de guionista que no pas de directora (aquest el tercer film que dirigeix), atresora el Lleó d’Or de Venècia per “L’événement” / “El acontecimiento” (2021), adaptació de la novel·la homònima d’Annie Ernaux, sobre l’experiència d’avortar a França, quan fer-ho era il·legal, als anys seixanta. DE: Beta Fiction*. DF: Pathé. D-EUA: Neon*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, altres enllaços.

De Robert EGGERS, “Nosferatu”. Producció: EUA. Guió: Robert Eggers, basat en el de Henrik Galeen per al film expressionista alemany “Nosferatu” (F.W.Murnau, 1922), que ja era una adaptació (no autoritzada ni oficial) de la novel·la ‘Dràcula‘, de Bram Stoker (1897) . Repartiment: Bill Skarsgård (comte Orlok), Nicholas Hoult (Thomas Hutter), Lily-Rose Depp (Ellen Hutter), Aaron Taylor-Johnson (Friedrich Harding), Emma Corrin (Anna Harding),  Willem Dafoe (professor Albin Eberhart Von Franz),  Simon McBurney (Herr Knock), Ralph Ineson (Dr. Wilhelm Sievers). Nota sinòptica: una història gòtica d’obsessió entre una noia turmentada a l’Alemanya del segle XIX i l’antic vampir de Transsilvània que l’aguaita, portant amb si l’horror. La història se centrarà en la jove parella, Thomas Hutter (Nicholas Hoult) i Ellen Hutter (Lily-Rose Depp), mentre s’enfronten al vampir Comte Orlok (Bill Skarsgård), qui s’obsessiona amb l’Ellen. Informació: El 1979, Werner Herzog ja va fer una primera adaptació del film de Murnau, a “Nosferatu, fantasma de la nit“, amb Klaus Kinski, Isabelle Adjani i Bruno Ganz. Eggers, antic director de producció que va debutar com a director en el llargmetratge amb “The Witch” / “La bruja” (2015), cinta de ‘terror modern’ presentada a Sundance i Sitges, va aconseguir un especial renom amb “El far” / “The Lighthouse” (2019) – Quinzena dels Realitzadors de Canes-, la història hipnòtica i al·lucinant de dos faroners (Robert Pattinson i William Dafoe) en una remota i misteriosa illa de Nova Anglaterra a la dècada de 1890, en què ja va demostrar que era millor constructor d’ambients que no pas dramatitzador, ni tan sols narrador; molt menys, autor interessat en cap tema. Posteriorment, amb el seu tercer film, la cinta de vikings “L’home del Nord” / “El hombre del Norte” / “The Nothman” (2022), amb Alexander Skarsgård (com a Amleth), no va fer més que confirmar-ho. Retroba, l’Eggers, l’actor Wiliam Dafoe, coprotagonista d’ “El far”, i hi havia de ser present Anya Taylor-Joy, actriu de “The Witch” i “L’home del Nord”, però incompatibilitat de projectes ho van fer impossible i va ser substituïda per Lily-Rose Depp. D-EUA: Focus Features. D. Universal Pictures. Estrena prevista: desembre 2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat,  altres enllaços.

De Luca GUADAGNINO, “Queer”. Producció: EUA, Itàlia. Guió: Justin Kuritzkes, basat en la novel·la curta homònima de William S. Burroughs. Amb Daniel Craig, Drew Starkey,  Lesley Manville, Jason Schwartzman, Henry Zaga. Nota sinòptica: Anys quaranta. En William Lee (Daniel Craig) va fugir d’una batuda de drogues a Nova Orleans i ara ronda pels clubs i bars de Mèxic D.F. (plens d’estudiants universitaris nord-americans expatriats, soldats acomiadats i altres persones al marge de la societat) on s’enamora perdudament d’un jove exmilitar nord-americà anomenat Allerton (Drew Starkey), addicte a les drogues, que, tot i que és indiferent als seus avenços sexuals, hi acaba cedint, però només prou com perquè els desitjos d’en Lee siguin encara més una obsessió. Informació: Rodada a Cinecittà (Roma). Jonathan Anderson, director creatiu de Loewe, n’és el dissenyador de vestuari, en la seva segona col·laboració amb Guadagnino després de “Challengers” / “Rivales”, pel·lícula que, protagonitzada per Josh O’Connor, Zendaya i Mike Faist, havia d’inaugurar la Mostra de Venècia 2023, però que la productora va retirar, ajornant-ne l’estrena, a causa de la vaga d’actors, que n’impedia la promoció. Per al personatge d’Allerton, en Burroughs s’inspirà en Adelbert Lewis Marker (1930–1998), un militar de la Marina nord-americana acomiadat de Jacksonville, Florida, que es va fer amic de l’escriptor a Ciutat de Mèxic. Tot i que ja és un director veterà, Luca Guadagnino (cineasta que freqüenta la temàtica gai, explícita o implícita) aconseguí renom internacional amb “Cegados por el sol” / “A Bigger Splash” (2015), remake de “La piscina” / “La piscine” (Jacques Deray, 1969) i, sobretot amb “Call Me by Your Name” (2017), gràcies a l’oscaritzat, sensual, homoeròtic i mediterrani guió de James Ivory i a la reveladora prestació d’un joveníssim Timothée Chalamet. És ara mateix un dels directors més de moda i prolífics del panorama internacional, havent realitzat “Suspiria” (2018), remake del film de Dario Argento; la sèrie de 8 episodis ‘We Are Who We Are‘ (2020), sobre dos adolescents ianquis que viuen en una base militar nord-americana a Itàlia que exploren l’amistat, el primer amor, la identitat i tota l’alegria i l’angoixa desordenada de la seva edat; vídeos i curtmetratges; la història d’amor canibalesca i interrracial “Bones and all” / “Hasta los huesos”, en què retrobà Chalamet, i té en aquests moments fins a 8 títols en estat de projecte, en pre-producció, produnint-los o enllestits, esperant l’estrena, incloet-hi les sèries televisives ‘The Shards‘, basat en el llibre de Bret Easton Ellis, i una nova versió de “Retorn a Brideshead‘. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

De Jim JARMUSCH, “Father, Mother, Sister, Brother”. Guió: Jim Jarmusch. Amb Cate Blanchett, Vicky Krieps.  Informació: Cate Blanchett ja va treballar fa una dècada amb Jarmuch, a “Coffe and Cigarettes” (2003). Vicky Krieps, que, malgrat la seva dilatada trajectòria com a actriu, va fer el salt amb “Phantom Thread” / “El hilo invisible” (Paul Thomas Anderson, 2017), al costat de Daniel Day-Lewis, i “Bergman Island” / “La isla de Bergman” (Mia Hansen-Løve, 2021), va esclatar definitivament encarnant Sissi a “L’emperadriu rebel” / “Corsage” (Marie Kreutzer, 2022), que li va comportar el Premi a la Millor Interpretació d’Un Certain Regard del Festival de Canes. En Jarmuch, parlant del projecte de “Father, Mother, Sister, Brother” diu que serà una pel·lícula divertida i trista. Ho té just per a ser a Canes, ja que el rodatge és previst que s’acabi aquesta mateixa primavera. Feia 4 anys que Jarmuch no tenia nova pel·lícula, d’ençà la zòmbica “Los muertos no mueren” / “The Dead Don’t Die” (2019), que va anar a Competició del Festival de Canes, a on és ben habitual, havent-hi presentat entre d’altres, l’esplèndida peça minimalista “Paterson” (2016), la vampírica “Només els amants sobreviuen” (2013)… (i, a Canes, ha recollit diversos premis: Càmera d’Or per “Estranys al Paradís” -1984-, Premi de la Millor Contribució Artística per “Mystery Train” -1989-, Palma d’Or del Curtmetratge per “Coffe and Cigarettes” -1993- i Grand Prix per “Flors trencades” -2005-). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cate Blanchett i Jarmusch,  altres enllaços. FOTO: Vicky Krieps i Cate Blanchett, al rodatge del film.

De JIA Zhang-Ke, “We Shall Be All”. Guió: Jia Zhang-Ke, Wan Jiahuan. Amb Zhao Tao. Nota sinòptica: La pel·lícula està ambientada durant les dues primeres dècades del segle XXI i explica la història de com una dona xinesa viu sola en silenci, celebrant la pròspera Belle Epoque amb cançons i danses. Informació: El rodatge ha durat 22 anys: va començar el 2001 i s’ha acabat el 2023 (imatges que en Jia i un petit equip han aturat, començat i recuperat en diverses ocasions). Vaig viatjar amb actors i un càmera per rodar, sense guió, sense cap història òbvia, i no vaig pensar realment què fer-ne fins a la pandèmia, que em va donar temps, explica Jia a ‘Variety’ i hi afegeix: Aquesta és una obra de ficció, però hi he aplicat molts mètodes documentals. En reunir els diferents incidents que havíem filmat, vaig començar a descobrir-ne la història i, posteriorment, he tornat enrere i hi he afegit l’estructura necessària. Des de l’extraordinària “La cendra és el blanc més pur” (2018) -història d’amor amb, al refons, les transformacions de la Xina, en Competició a Canes– que Jia no feia una ficció. Ell mateix descriu “We Shall Be All” com el desmantellament de la distòpia. Tal i com remarca Patrick Frater, a ‘Variety’, en sengles articles: [a la seva filmografia, Jia Zhang-Ke ha] narrat el ràpid desenvolupament econòmic de la Xina i el seu impacte en les persones i la societat (..) Gairebé totes les seves obres, llargmetratges i documentals, mostren algun aspecte de l’enfrontament de la Xina a la modernització i les seves conseqüències. (..) [Va declarar] a Variety que li interessa el record que es pugui transmetre a les generacions més joves. Ha buscat la juxtaposició de records tant d’agricultors més incults com d’escriptors molt eloqüents que “junts podrien donar una imatge de l’experiència completa de la societat xinesa. Guanyador del Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb “Still Life” (2006) -festival en què ha participat en diverses ocasions, com va ser el cas de “Platform” (2000)-, Jia Zhang-Ke va començar la carrera amb “Pickpocket” (1998) -presentada amb èxit a la Berlinale-, ha sovintejat pel Festival de Canes en unes quantes edicions, havent-hi guanyat el Premi del Millor Guió amb “A Touch of Sin” / “Un toque de violencia” (2013) i també hi ha estat president del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2007 i membre del Jurat de llargmetratges el 2014. El tàndem de guionistes de “We Shall Be All” ja van treballar junts en el documental “Swimming Out Till The Sea Turns Blue” (2020) -presentat a la Berlinale i  en el qual el cineasta parla del festival de literatura local a Shaanxi, la Xina, que inclou una llista multigeneracional dels escriptors més estimats del país-. Actualment, la pel·lícula és a la fase de postproducció i podria no estar llesta per Canes 2024 (mes de maig) i potser tampoc per a l’edició d’enguany de Venècia (mes de setembre), ja que es parla que podria estar del tot acabada a la tardor. L’actriu Zhao Tao està casada amb el director, de les ficcions del qual n’és protagonista habitual d’ençà que hi treballà per primer cop a “Platform” (2000).  VI: MK2 Int. Sales*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), WorldOfReel (ang), MUBI (ang), altres enllaços. FOTO: Jia Zhang-Ke, el director.

De Justin KURZEL, “The Order”. Producció: EUA. Guió: Zach Baylin, basat en ‘The Silent Brotherhood‘, un llibre de no ficció de 1989 de Kevin Flynn i Gary Gerhardt. Amb Jude Law, Nicholas Hoult, Tye Sheridan, Alison Oliver,  Odessa Young,  Jurnee Smollett, Marc Maron, Philip Granger, Edward Hall. Nota sinòptica: 1983. Un agent de l’FBI ( Jude Law) amb seu a Idaho detecta un patró en els recents robatoris (molt violents) de bancs, operacions de falsificació i robatoris de cotxes blindats que aterroritzen les comunitats del nord-oest del Pacífic. Es proposa demostrar que no és obra d’una unitat de crim organitzat tradicional, sinó d’un grup radical amb un líder radical i carismàtic Robert Jay Mathews (Nicholas Hoult), que planegen una guerra devastadora contra el govern federal dels Estats Units. Informació: The Order, el títol del film, ve del mateix nom del grup (criminal) paramilitar supremacista blanc nord-americà que va liderar Robert Jay Mathews, també anomenat “Brüder Schweigen”, “La Germandat Silenciosa” o “Moviment de Resistència Ària” i que va estar actiu entre setembre de 1983 i desembre de 1984. Justin Kurzel va debutar amb “Los asesinos de Snowtown” / “Snowtown” (2011), presentada a la Setmana de la Crítica de Canes-, que ja es basa en un fet criminal real -un noi de 16 anys que viu en un barri marginal marcat per la violència, l’atur i els abusos sexuals, descobreix que el nou home de sa mare és l’assassí en sèrie més perillós que mai hagi conegut Austràlia- i, després de fer una versió visceral i fosca de “Macbeth” (2015), amb Michael Fassbender i Marion Cotillard, en Competició a Canes, s’aventurà amb la ciència-ficció de viatges en el temps, repetint amb els actors principals del film anterior, a “Assassin’s Creed” (2016), però de seguida tornà a les històries criminals inspirades en personatges reals, amb “True History of the Kelly Gang” (2019), aproximació a la figura llegendària del bandit australià Ned Kelly, i amb “Nitram” (2021), en què es relaten els esdeveniments que van precedir la massacre de Port Arthur del 1996 a Tasmània, en un intent d’entendre el perquè i el com d’aquella atrocitat i que va valer a Caleb Landry Jones el Premi com a Millor Actor del Festival de Canes. VI: Amazon Prime Video. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Deadline (ang), Variety (ang), Wkp esp, altres enllaços. FOTO: Jude Law i Nicholas Hoult.

De Yorgos LANTHIMOS, “Kind of Kindness”. Producció: Anglaterra, EUA, Irlanda (Element Pictures*, Film4). Guió: Yorgos Lanthimos, Efthymis Filippou. Música: Thomas Newman. Fotografia: Robbie Ryan. Amb Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer. Nota sinòptica: Es manté en secret; però se sap que es tracta d’un film contemporani, ambientat als Estats Units, que explica tres històries diferents amb el repartiment interpretant personatges diferents en cadascuna. Informació: Inicialment, la pel·lícula es deia “And”, però a final del 2023 la van rebatejar. Rodada a Nova Orleans mentre “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013) era en postproducció. És la quarta col·laboració de la gran actriu Emma Stone amb el cineasta, després de “The Favourite” / “La favorita” (2018), “Vlihi” (2022) -un curtmetratge- i “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013). Tot i que va debutar a diversos certamens i, amb cert èxit de crítica, al Festival de Berlín, amb “Kinetta” (2005), el grec Yorgos Lanthimos és en bona mesura  fill del Festival de Canes, on va destacar amb el seu segon llargmetratge en solitari “Canino” / “Kynodontas” – Premi Un Certain Regard 2009– i que hi ha presentat en Competició el seu primer film en anglès, “Langosta” / “The Lobster” (2015) –Premi del Jurat de Canes– i “The Killing of a Sacred Deer” / “El sacrificio de un ciervo sagrado” (2017) –Premi del Millor Guió a Canes-; però ha obtingut guardons importants també a la Mostra de Venècia -Gran Premi Especial del Jurat amb “The Favourite” / “La favorita” (2018) i Lleó d’Or amb “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013)-.  La seva filmografia va carregada d’històries de món reclòs, amb personatges ‘presoners’ (ho siguin de la família, de la situació heredada, per un nou ‘pare’ protector i mentor… ) en què aquests mateixos personatges malden per a alliberar-se i hi sovintegen les fantasies fantàstiques. D: Searchlight Pictures*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire 1 (ang), IndieWire 2 (ang), altres enllaços.

De Pablo LARRAÍN, “Maria”. Producció: Xile, Itàlia, Alemanya. Guió: Steven Knight. Repartiment: Angelina Jolie (Maria Callas), Valeria Golino (Yakinthi Callas), Haluk Bilginer (Aristotelis Onassis), Alba Rohrwacher, Pierfrancesco Favino, Kodi Smit-McPhee. Nota sinòptica: La història tumultuosa, bella i tràgica de la vida de la cantant d’òpera més gran del món, Maria Callas, recreada durant els seus darrers dies al París dels anys setanta. Informació: Després de tractar com a vampir el dictador xilè Augusto Pinochet, a “El Conde” -Millor Guió a Venècia 2013-, havent parlat del seu país, Xile, en diverses pel·lícules –algunes presentades a la Quinzena dels Realitzadors de Canes– (“Tony Manero” -2008-, “Post Mortem” -2010-, “No” -2012-, “El Club” -2015, en què tracta el problema dels capellans xilens decantats per pederastia-, “Neruda” -2016-), segueix ara la seva trilogia biogràfica sobre dones famoses, que li està donant projecció internacional (“Jackie” -2016, amb Natalie Portman com a vídua del president assasinat John Fitzgerald Kennedy-, “Spencer” (2021, amb Kristen Stewart com a Diana de Gal·les acabant el matrimoni amb l’aleshores príncep Carles). Per a “Maria” compta amb l’estrella hollywoodenca Angelina Jolie. El fet que aquests dos darrers biopics haguessin anat a la Mostra de Venècia, fa pensar que “Maria” -que, recordem-ho, té coproducció italiana- passi de llarg de Canes 2024 i s’estreni mundialment al festival venecià. VI: FilmNation Entertainment*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa, altres enllaços.

De Mike LEIGH, “Hard Truths”. Producció: Anglaterra (Thin Man Films*), Espanya (The Mediapro Studio*).  Guió: Mike Leigh. Fotografia: Dick Pope. Música: Gary Yershon. Amb Marianne Jean-Baptiste, Michele Austin. Nota sinòptica: Força secreta, la sinopsi; però s’ha revelat que es tracta d’un estudi íntim, dur però compassiu, de la vida familiar. Informació: Primer film de Mike Leigh des de “Peterloo” (2018) -seleccionat a Venècia- i “Mr. Turner” (2014) –Premi al Millor Actor del Festival de Canes, per a Timothy Spall-, ambdós, drames d’època. Amb “Hard Truths” el cineasta torna a l’actualitat. Leigh, que ha estat nominat a l’Oscar 7 vegades, va guanyar la Palma d’Or i el Premi a la Millor Actriu -per a Brenda Blethyn– amb “Secrets i mentides” (1996) i el Lleó d’Or de Venècia amb “Vera Drake” (2004) -Premi també a la Millor Actriu, per a Imelda Staunton-. Seria la sisena vegada que Leigh entra en concurs a la Croisette -havent-hi presentat, entre d’altres films, “Naked” (1993) –Premi a la Millor Direcció i Premi al Millor Actor, per a David Thewlis– i “Another Year” (2010) –Especial Meció del Premi del Jurat Ecumènic-. Leigh torna a treballar amb el seu equip habitual (director de fotografia, compositor…) i es retroba amb les actrius Marianne Jean-Baptiste (nominada a l’Oscar, Globus d’Or i BAFTA com a actriu secundària de “Secrets i mentides”) i Michele Austin (que ja va intervenir a “Another Year” i a “Secrets i mentides”). Com es veu, és habitual que les pel·lícules de Mike Leigh -que ‘entre humor i gravetat, posa en escena els drames íntims de persones ordinàries, generalment sortides de mitjans socials desafavorits o de la classe mitjana baixa. Amb el seu compatriota Ken Loach i els germans Dardenne, és considerat com el que ha renovat, en el pla temàtic, narratiu i estètic, el cinema social europeu als anys 1990‘ Wkp cat– comporten premis i nominacions als seus actors -a més dels ja esmentats, Jim Broadbent guanyà la Copa Volpi a Venècia per al seu paper de llibretista d’òpera del Londres victorià a “Topsy-Turvy” (1999) i Sally Hawkins, el Premi de Millor actriu a Berlín 2008, pel seu paper de Poppy, una mestra alegre i colorida del nord de Londres, l’optimisme de la qual tendeix a exasperar els que l’envolten, a “Be Happy“-. Mike Leigh va ser membre del Jurat al 50è Festival de Canes i president del Jurat de la Berlinale 2012. VI: Cornerstone Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety(ang), Deadline (ang), THR (ang).

De Terrence MALICK, “The Way of the Wind” (“The Last Planet”). Guió: Terrence Malick. Música: Eleni Karaindrou. Fotografia: Jörg Widmer. Repartiment: Géza Röhrig (Jesucrist), Matthias Schoenaerts (Sant Pere), Mark Rylance (Satanàs), Ben Kingsley, Tawfeek Barhom (Joan),  Björn Thors, Joseph Fiennes, Douglas Booth, Aidan Turner (Sant Andreu),  Lorenzo Gioielli, Philip Arditti (Osees), Nabil Elouahabi (Sant Esteve), Con O’Neill (Henoc), Joseph Mawle (Saül), Karel Roden (Mamon),  Martin McCann (Marcellus), Sarah-Sofie Boussnina (Clàudia, la dona de Ponç Pilat), Laëtitia Eïdo (Anna), Ali Suliman (Clopas), Shadi Mar’i (Asher), Selim Bayraktar (Jonathan, fariseu de Natzaret), Ori Pfeffer (Ahaziah, fariseu), Selva Rasalingam (Jeroboam), John Rhys-Davies (Uriah), Sebastiano Filocamo (pròdig germà gran), Makram Khoury (Jonas), Sarah Greene, Mathieu Kassovitz, Numan Acar, Ioachim Ciobanu (Zealot), Franz Rogowski, Leila Hatami (Maria Magdalena),  Sofia Asir (Dinah). Nota sinòptica: Diversos episodis de la vida de Jesús de Natzaret. Informació: Malick en va acabar el rodatge la tardor de 2019, des d’aleshores la té en fase de muntatge (una eternitat, com és costum en el cineasta). L’actor Géza Röhrig, que encarna Jesús, es va donar a conèixer internacionalment en protagonitzar l’oscaritzada i ‘cannoise’ cinta sobre l’Holocaust ‘”El hijo de Saul” / “Saul fia” (László Nemes, 2015). Premi com a Millor Director de Canes 1979, per “Días del Cielo” / “Days of Heaven”, Palma d’Or 2011 per a la magna obra “L’arbre de la vida” -acusada d’espiritualista new-age-, l’escadusser Terrence Malick també va presentar a la Competició de Canes l’extraordinàriament sensible “Vida oculta” / “A Hidden Life” (2019), sobre un objector de consciència austríac que es negà a combatre amb els nazis a la II GM, amb què el cineasta es va refer un xic després de les críptiques, espesses, que alhora es recreen en el seu estil visual i acústic magnificient i fluïd -estili acusat de ser de la mena d’estètics espots de perfum- , “To the Wonder” (2012), “Knight of Cups” (2015) i “Song to Song” (2017). El 1999 havia guanyat l’Ós d’Or de Berlín amb “La delgada línea roja” / “The Thin Red Line“, sorruda i pregona meditació cinematogràfica antibel·licista que adapta la novel·la autobiogràfica de James Jones de 1962, centrada en el conflicte de Guadalcanal durant la Segona Guerra Mundial, i amb la qual retornà (envoltat d’una aurèola mitificadora) després de 20 anys d’inactivitat com a director (i tardaria encara 7 anys més a fer una nova pel·lícula, “El nou món” -2005-, poema naturalista i animista que recrea la història de l’explorador anglès capità Smith i la princesa indígena Pocahontas). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, WorldOfReel (ang), altres enllaços.

De Steve McQUEEN, “Blitz”. Producció: Anglaterra, EUA. Guió: Steve McQueen. Amb Saoirse Ronan, Harris Dickinson, Stephen Graham, Kathy Burke, Paul Weller, Elliot Heffernan, Erin Kellyman, Leigh Hill, Benjamin Clémentine, Hayley Squires, Sally Messham. Nota sinòptica: Les històries d’una colla de londinencs durant el Blitz, els bombardejos alemanys de la capital anglesa durant la Segona Guerra Mundial. Informació: Tot i que té l’aspecte de film coral, “Blitz” pot consolidar, de la mà d’un cineasta seriós i de prestigi com McQueen, la carrera de l’expressiu, jove, prometedor i emergent actor anglès Harris Dickinson, que havent estat descobert cinematogràficament a “Beach Rats” (2017) gràcies a l’interessantíssima directora independent nord-americana Eliza Hittman, ha treballat en un seguit de pel·lícules de característiques diverses (“La noia salvatge” -2022- “Scrapper” -2023-, “El clan de hierro” / “The Iron Clan” -2023-, “The King’s Man” -2021-, “The Souvenir: Part II” -2021-, “Matthias et Maxime” -2019-…) i ha estat reconegut internacionalment pel seu paper de model de passarel·la a “El triangle de la tristesa“, Palma d’Or de Ruben Östlund. Per a l’actriu Saoirse Ronan, es tracta d’un altre paper protagonista, just després del de “The Outrun“, de Nora Fingscheidt (2024), que s’ha presentat a la secció Panorama del Festival de Berlín. I és l’oportunitat també de retrobar a la pantalla gran el gran Stephen Graham, intèrpret habitual de sèries televisives, a qui tanmateix recordem pel seu ‘tour de force’ a “Boiling Point” (2021), de Philip Barantini, havent aparegut també a “The Irishman” / “El irlandés” (2019), de Martin Scorsese.  Steve McQueen es va revelar mundialment amb la seva òpera prima “Hunger” (2008), cinta (de crua i gran expressivitat plàstica) sobre la vaga de fam dels presos polítics de l’IRA, amb Michael Fassbender (saltant a la fama) com a Bobby Sands, presentada a Un Certain Regard i guanyadora de la Càmera d’Or i del premi FIPRESCI de la crítica cinematogràfica. El seu segon llargmetratge, “Shame” (2011), estilitzat visualment i amb Fassbender lluint-se com un addicte al sexe, va triomfar a Venècia (premi FIPRESCI, Millor Actor). Va guanyar 3 Oscar (inclòs el de Millor Pel·lícula) amb “12 anys d’esclavitud” (2013), formalment més convencional, més atenta al cas que explica que no pas a la forma, que està ambientada als Estats Units d’abans de la guerra de secessió i tracta d’un negre lliure de l’estat de Nova York, que és segrestat i venut com a esclau. Sense deixar de fer curtmetratges i sèries televisives d’autor, va arribar al següent llarg, “Widows” (2018), amb Viola Davis com una de les quatre dones sense res en comú excepte un deute deixat enrere per les activitats criminals dels seus marits morts, film que va tenir una carrera més discreta. El seu interès per les comunitats immigrades al Regne Unit l’ha dut a fer dues extraordinàries minisèries televisives: “Small Axe” (2020) -amb notable entitat cinematogràfica- i “Uprising” (2021). L’any passat va presentar al Festival de Canes (a Sessions Especials) “Occupied City“, documental basat en el llibre ‘De bezette stad. Plattegrond van Amsterdam 1940-1945′ (La ciutat ocupada. Mapa d’Amsterdam 1940-1945), de Bianca Stigter, tant una immersió en el període de l’ocupació nazi que continua perseguint la capital holandesa, la ciutat d’adopció del director, com una exploració vertiginosa dels darrers anys, marcats per la pandèmia i els moviments socials. Artista visual, McQueen va rebre el Premi Turner i va ser anomenat comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic l’any 2011.  VI: Apple TV+. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, WorldOfReel (ang), altres enllaços. FOTO: Steve McQueen, el director, i els actors Saoirse Ronan i Harris Dickinson.

De George MILLER, “Furiosa: A Mad Max Saga” / “Furiosa: de la saga de Mad Max”. Producció: Austràlia, EUA. Guió: George Miller, Nick Lathouris. Amb Anya Taylor-Joy, Chris Hemsworth,  Tom Burke, Nathan Jones, Angus Sampson, Daniel Webber. Nota sinòptica: Spin-off i preqüela que s’ambienta 15 anys immediatament abans de “Mad Max: Fury Road” (2015) i serà la cinquena pel·lícula de la franquícia Mad Max, centrada en els orígens de la guerrera renegada Furiosa, abans de la seva trobada amb Mad Max i fer-hi equip. Sinopsi: Quan el món s’enfonsa, la jove Furiosa (Anya Taylor-Joy) és arrabassada de Green Place of Many Mothers i cau en mans d’una gran horda de ‘bikers’ liderada pel Senyor de la Guerra Dementus (Chris Hemsworth). Escombrant el Wasteland es troben amb la Ciutadella presidida per The Immortan Joe. Mentre els dos tirans lluiten pel domini, la Furiosa ha de sobreviure a moltes proves i va reunint mitjans per trobar el camí cap a casa. Vídeo: Tràiler (ang). Informació: Polifacètic home de cinema, l’australià George Miller va debutar com a director de llargmetratges amb “Mad Max” (1979), que no només va a donar a conèixer l’actor Mel Gibson, sinó que va encetar la llarga, exitosa i comentadíssima saga postapocalíptica, que seguí amb “Mad Max 2, el guerrer de la carretera” (1981) i “Mad Max i la cúpula del tro” (1985), reprenent-la el 2015 amb “Mad Max: Fury Road” –presentada Fora de Competició al Festival de Canes-. Però Miller no és només director de films d’acció (trepidant, en el cas de la saga): li devem, entre d’altres, la comèdia fantàstica -en tots els sentits del terme- “Les bruixes d’Eastwick” (1987), el drama biogràfic “L’oli de la vida” (1992), una cinta d’aventures com  “Babe, el porquet a la ciutat” (1998), el film d’animació “Happy Feet” (2006)… i encara “3.000 anys esperant-te“, fantasia encantadora, màgica, i alhora extravagant, en què Tilda Swinton coneix un geni de la llàntia i, tot i que escèptica, li acaba formulant un desig. Aquest darrer film es va estrenar amb tots els honors Fora de Competició a Canes 2022 i és que George Miller té bon lligam amb el certamen, havent-ne estat membre del Jurat en tres ocasions (1988, 1999 i, president, el 2016). D: Warner Bros. EE: 24.05.2024, EF: 22.05.2024, EI: 23.05.2024. Enllaços: Web oficial, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp esp, altres enllaços.

De Lynne RAMSAY, “Polaris“. Producció: Anglaterra. Guió: Lynne Ramsay. Amb Joaquin Phoenix, Rooney Mara. Nota sinòptica: Dramàtic thriller de misteri i terror ambientat a Alaska durant la dècada de 1890, en què un fotògraf (Joaquin Phoenix) topa amb el diable. Informació: Lynne Ramsay és una altra cineasta habitual de Canes: hi va guanyar el Premi del Jurat de la Competició dels Curtmetratges amb “Small Deaths” (1996) i “Gasman” (1998); va presentar-hi la seva òpera prima “Ratcatcher” (Un Certain Regard, 1999); a la Quinzena dels Realitzadors de 2002 va estrenar-hi el seu segon llargmetratge, “Morvern Callar“; el 2011 va tenir el seu tercer film en Competició al Festival, “Tenemos que hablar de Kevin” / “We Need to Talk About Kevin“, adaptació de la novel·la de Lionel Shriver, amb Tilda Swinton i Ezra Miller, i el seu quart llarg, “En realidad, nunca estuviste aquí” / “You Were Never Really Here” (2017), també entrà en Competició al certamen, enduent-s’hi els premis al Millor Guió i al Millor Actor (Joaquin Phoenix) -un dramàtic thriller criminal, basat en el llibre de Jonathan Ames, en què Phoenix és un veterà traumatitzat sense por de la violència que busca les noies desaparegudes per a guanyar-se la vida-. De manera que “Polaris”, el seu cinquè llargmetratge i el primer que fa en 7 anys, bé es pot esperar que vagi a Canes 2024. Ramsay també n’ha escrit el guió, com no feia des del seu primer film -el segon el va coescriure- i a diferència d’aquells primers títols, no tracta de la realitat social més galdosa d’Escòcia; sinó que segueix en la línia del que han estat les adaptacions novel·lístiques posteriors, amb personatges problemàtics, quan no turmentats. Hi torna a treballar amb Joaquin Phoenix, que compateix protagonisme amb la seva dona a la vida real, Rooney Mara, amb qui ja ha actuat en tres ocasions anteriors -“Her” (Spike Jonze, 2013), “María Magdalena” (Garth Davis, 2018) i “No te preocupes, no llegará lejos a pie” / “Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot” (Gus Van Sant, 2018)-. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Comingsoon (ang), altres enllaços. FOTO: L’actriu Rooney Mara, la directora Lynne Ramsay i l’actor Joaquin Phoenix.

De Carlos REYGADAS, “Estela de sombra” / “Wake of Umbra”. Producció: Mèxic (Paloma Negra Films), Polònia (Madants*). Informació: Sisena pel·lícula del mexicà Carlos Reygadas, el cinema del qual, en paraules de Filmoteca de Catalunya, sensorial i profund, ens apropa a la realitat social i moral de Mèxic desbaratant convencions fílmiques amb una mirada contemplativa que prioritza l’estil per damunt de la trama (..) Té un talent especial per transmetre l’essència del món que filma, la majoria de vegades ubicat en un entorn natural i campestre del qual extreu una força mística inusual. Un cineasta controvertit que parla amb franquesa de l’home enfrontat a les seves contradiccions, de l’angoixa i de la bellesa de viure, de l’eros i el tànatos. Multipremiat al Festival de Canes, va presentar a la Mostra de Venècia el seu darrer treball, “Nuestro tiempo” (2018). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IonCinema (ang), altres enllaços.

De Julian SCHNABEL, “In the Hand of Dante”. Guió: Julian Schnabel, Louise Kugelberg, basat en la novel·la homònima de Nick Tosches. Amb Oscar Isaac, Jason Momoa, Gerard Butler, Gal Gadot, Sabrina Impacciatore, Franco Nero, John Malkovich, Al Pacino, Martin Scorsese. Nota sinòptica: En Nick Tosches (Oscar Isaac), un escriptor, s’assabenta que un manuscrit de la Divina Comèdia de Dante, robat al Vaticà, ha reaparegut a Nova York. Sense poder perdre aquesta oportunitat, en Nick decideix intentar autenticar aquest manuscrit i investigar els seus orígens, el seu viatge i el del seu autor. Sinopsi -probablement extreta de la novel·la primmigènia-: Segueix la història del manuscrit original de ‘La Divina Comèdia‘ que (en ple segle XXI) apareix en mans d’una xarxa de contraban del mercat negre als perillosos baixos fons de Nova York, i la màfia crida el cansat erudit Nick Tosches perquè l’autentifiqui. Aclaparat per la temptació, en Nick desafia la màfia i roba el manuscrit en un intent frenètic per tenir-ho tot. Segueix un camí fosc i violent des d’un metafòric infern fins al paradís amb el seu amor Giulietta (Gal Gadot), mentre es desenvolupa una història paral·lela (situada al segle XIV): l’odissea del mateix Dante (Oscar Isaac, també), un home que està atrapat en un matrimoni sense amor amb la Gemma (Gal Gadot, també) i reforçat només per la seva tutoria baix un intel·lectual auster. Escapa a Sicília i crea la seva obra més gran, immortalitzant el seu amor perdut, Beatriu. Les línies de temps d’en Nick i en Dante teixeixen camins separats i, tanmateix, els dos homes estan inextricablement units: tots dos es perden perseguint l’amor, la bellesa i la promesa mateixa del diví. Informació: D’antuvi en Johnny Depp es va interessar en el projecte (la seva productora havia comprat els drets de la novel·la) i havia d’interpretar-ne el doble personatge de Nick Tosches i Dante, però el setembre de 2023 es va saber l’Oscar Isaac l’havia substituït com a protagonista. Martin Scorsese n’és, a més d’actor secundari (en el paper del mento de Dante), productor executiu. Rodada a Itàlia, en localitzacions a Sicília, Venècia, Verona i Roma, això fa pensar que la pel·lícula potser anirà a la Mostra de Venècia i no pas al Festival de Canes: això i que, dels 6 films que ha dirigit Julian Schnabel fins ara, 5 han estat seleccionats per Venècia i només 1 per Canes (“L’escafandre i la papallona” -2007-, que li valgué el Premi de Millor Director del certamen). La filmografia de Schnabel té un fort component de biopics (“Basquiat” -1996-, “Antes que anochezca” / “Before Night Falls” -2000-, “Van Gogh, a las puertas de la eternidad” / “At Eternity’s Gate” -2018- i l’esmentada cinta ‘cannoise’, sobre el periodista Jean-Dominique Bauby) i inclou el documental “Lou Reed: Berlin” (2007), en què enregistrà el concert en directe de Lou Reed el 2006 del seu àlbum conceptual de 1973 “Berlin”, filmat durant cinc nits al St. Ann’s Warehouse de Brooklyn, Nova York. D: Warner Bros. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety 1 (ang), Variety 2 (ang), Wkp esp, altres enllaços. FOTO: Julian Schnabel, el director.

De Paul SCHRADER, “Oh, Canada”. Producció: EUA. Guió: Paul Schrader, basat en la novel·la ‘Los abandonos‘ – ‘Foregone‘, de Russell Banks. Repartiment: Richard Gere (Leonard Fife, de gran),  Jacob Elordi (Leonard Fife, de jove), Uma Thurman (Emma, la dona d’en Fife), Michael Imperioli, Kristine Froseth (Alicia), Zach Shaffer (Cornel Fife). Nota sinòptica: La història de Leonard Fife, escriptor i documentalista, esquerranista canadenc-nord-americà, que, de jove, a finals dels anys seixanta, va fugir al Canadà, desertant, per a esquivar la guerra del Vietnam. Informació: Al llibre originari (una ficció literària) trobem Leonard Fife que, als setanta-vuit anys, greument malalt de càncer i davant la imminència de la mort, accepta de respondre a una entrevista per a un documental centrat en la seva figura. L’entrevista pren la forma d’una llarga confessió íntima, inesperada i esquinçadora, revelant per fi tots els seus secrets, desmitificant la seva mitificada vida. La filma el seu acòlit i exalumne estrella, Malcolm MacLeod, en presència de l’Emma, la dona de Fife i companya seva durant els últims quaranta anys, i al costat del productor, director de fotografia i tècnic de so de Malcolm, tots els quals admiraven a Fife des de fa temps però que ara han d’absorbir el significat de la seva sorprenent, fosca confessió. Paul Schrader ja va adaptar un llibre de Russell Banks a “Aflicció”, drama que, amb Nick Nolte i Sissy Spacek, gira al voltant d’un xèrif gris i menyspreat per tothom la vida del qual canvia quan mor un sindicalista en una partida de caça, tothom creu que es tracta d’un accident i ell, en canvi, està convençut que es tracta d’un assassinat i resoldre el cas seria l’oportunitat que estava esperant per a demostrar la seva vàlua al pare -un home dominant i alcohòlic- i als veïns. La filmografia de Paul Schrader, tant com a guionista com a director, està molt marcada per la seva estricta educació calvinista i les qüestions que hi toca, amb personatges turmentats, són la religió -i les seves declinacions, culpa, gràcia, perdó, redempció…- (“The Last Temptation of Christ” -Martin Scorsese, 1988-, “Tocat” / “Touch” -1997-, “El reverend” / “First Reformed” -2017-, “El contador de cartas” / “The Card Counter” -2021-, “El maestro jardinero” / “Master Gardener” -2022-), les difícils relacions familiars (“Aflicció” -1997-), les relacions sentimentals marcades per la frustració sexual (“Gent felina” / “El beso de la pantera” / “Cat People” -1982-, “El placer de los extraños” / “The Comfort of Strangers” -1990, film de cloenda del Festival de Canes-), el món dels baixos fons (“Porno dur” / “Hardcore” -1979-), les vides al marge de la llei (“Possibilitat d’escapar” / “Light sleeper” -1992-), els personatges autodestructius (“Taxi Driver” -Martin Scorsese, 1976-, “Toro salvatge” -Martin Scorsese, 1980-, “Mishima” -1985-, “Desenfocado” / “Auto Focus” -2002-) i aquells que intenten canviar o fingir la seva classe social (“American Gigolo” -1980-, “The Walker“-2007-)… Paul Schrader ha participat en dues ocasions a cadascuna de les competicions dels festivals grans -Berlín, Canes i Venècia- i el 2022, va rebre el Lleó d’Or per la seva carrera a la mostra veneciana. “Oh, Canada” és la segona col·laboració de Richard Gere i Paul Schrader, després d’ “American Gigolo”. VI: Arclight Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), altres enllaços.

De Kirill SEREBRENNIKOV, “Limonov: The Ballad of Eddie”. Guió: Pawel Pawlikowski i Kiril Serebrenikov, basat en la novel·la ‘Limonov’, d’ Emmanuel Carrère. Amb Ben Whishaw, Sandrine Bonnaire, Tomas Arana. Nota sinòptica: La història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia. Informació: Kirill Serebrennikov, guionista i director de cinema i teatre, viu actualment exilat del seu país, Rússia, on va ser perseguit acusat de malversació de fons, en una causa finalment sobreseguda i, de fet, motivada per la persecució del poder de Vladimir Putin, contra el qual s’ha manifestat públicament Serebrennikov, qui , essent obertament gai, ha defensat la causa LGTBI, en contra de la doctrina oficial russa. La seva trajectòria (important) al Festival de Canes va començar el 2016, presentant a Un Certain Regard “Le disciple” / “(M)uchenick” -sobre un adolescent en crisi mística que sacseja tot el seu entorn amb qüestions incòmodes que planteja- i va seguir, entrant en competició de manera continuada amb “Leto” (2018) -l’eclosió de la música rock entre el jovent de Leningrad als anys vuitanta, quan encara imperava el règim soviètic-, “La febre de Petrov” (2021) -a l’Iekaterinburg postsoviètic, la família Petrov comença a patir al·lucinacions surrealistes i la línia entre la realitat i les al·lucinacions comença a desaparèixer- i “La dona de Txaikovski” (2022) -l’obsessió d’amor d’Antonina Miliukova, rebutjada pel seu marit, el magistral compositor i homosexual Piotr Txaikovski-.  VI: Pathé Int. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

De Kirill SEREBRENNIKOV,  “La Disparition” / “Disappearance”. Producció: França, Rússia, Mèxic, Alemanya –CG Cinema, Hype Studios, Lupa Film, Arte France Cinéma, Scala Films, Forma Pro Films i Cimarron coprodueixen la pel·lícula amb Piano-. Guió: Kirill Serebrennikov, adaptat de la novel·la d’Olivier Guez “La disparition de Josef Mengele“, que va guanyar el prestigiós premi Renaudot l’any 2017. Amb August Diehl, Max Bretschneider, David Ruland, Dana Herfurth, Burghart Klaussner. Nota sinòptica: Els anys de fuga de Josef Mengele (August Diehl), el famós metge nazi que va trobar refugi a Sud-amèrica (del Paraguai a la selva brasilera) al final de la Segona Guerra Mundial i mai va ser capturat, explicats des del seu punt de vista. Informació: L’actor alemany August Diehl, amb 72 films a l’esquena -entre els quals “Inglourious Basterds” (Quentin Tarantino, 2009) i “The King’s Man” (Matthew Vaughn, 2021)-, és especialment conegut per haver protagonitzat “A Hidden Life” (2019), de Terrence Malick. VI: Kinology*. DF: Bac Films*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, CG Cinema informa (fr), Variety (ang). FOTO: Kirill Serebrennikov.

De Paolo SORRENTINO, “Partenhope” / “Partenope”. Producció: Itàlia, França. Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello. Amb Celeste Dalla Porta, Silvia Degrandi, Isabella Ferrari, Lorenzo Gleijeses, Gary Oldman. Nota sinòptica: La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal. Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols. Desena pel·lícula de Sorrentino, una carta d’amor a la seva ciutat, Nàpols, on s’ha rodat -també a Capri-. De fet, actualment el cineasta està centrant la seva filmografia en Nàpols, on ambientà també “È stata la mano di Dio” (2021) -Gran Premi del Jurat i, entre d’altres reconeixements, Premi Marcello Mastrioianni al Millor Intèrpret Juvenil-, que ve a ser una mena de personal ‘amarcord’ -en la seva dèria d”homenatjar’ tant com pot Federico Fellini, com va fer a tall de ‘dolce vita’ amb “La grande bellezza” (2015), un dels sis títols amb què ha participat a la Competició del Festival de Canes, d’entre els quals, “La juventud” / “Youth” (2015), amb Michael Caine, Harvey Keitel i Rachel Weisz-; després d’haver repassat diversos personatges de la política italiana, com Silvio Berlusconi (“Silvio y los otros” / “Loro” -2018-) o Giulio Andreotti (“Il Divo” -2008-, Premi del Jurat a Canes). Amb un sarcasme agut, un estil granguinyolesc, efectista i barroc, ha explicat històries de personatges foscos, ja sigui en Geremia de’Geremei (Giacomo Rizzo), de “L’amico di famiglia” (2006)  -usurer, de setanta anys, monstruosament lleig, brut, ric i gasiu, cínic i irònic, amb una relació morbosa i obsessiva amb els diners, a qui tot el posa malalt, la seva mare, el seu pare, els diners, les dones, en definitiva, la vida-; ja sigui l’introvertit i misteriós Titta Di Girolamo (Toni Servillo), de “Le conseguenze dell’amore” (2004) -un home del Sud, de cinquanta anys, que des de fa vuit anys mena una rutinària i tediosa vida sense fer res en un hotel de Lugano i, de sobte, tot se li capgira, en sentir-se atret per una cambrera-; ja sigui en Cheyenne (Sean Penn) de “Un lugar donde quedarse” / “This Must Be The Place” (2011) -una antiga estrella del rock que als 50 anys d’edat conserva un decadent, estrafolari, aspecte gòtic, i viu dels seus ingressos a Dublín, fins que la mort del seu pare el fa tornar a Nova York, on descobreix que el seu pare volia venjar-se de l’home que l’havia humiliat durant la Segona Guerra Mundial i és així que, per a trobar-lo, ell decideix continuar-ne la recerca, en un viatge per Amèrica-. Autor de curtmetratges, vídeos, telefilms, sèries (va convertir Jude Law en el primer Papa nord-americà de la Història, a “The Young Pope” -2016-, i, a continuació va entronitzar John Malkovich a la càtedra de Pere, a “The New Pope” -2020-, minisèries que van recollir premis col·laterals a la Mostra de Venècia), Sorrentino va debutar en el llargmetratge amb “Un hombre de más” / “L’uomo in più” (2001), que ja protagonitza el gran actor Toni Servillo, protagonista de la majoria dels films del napolità. VI: Fremantle*. DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. FOTO: Gary Oldman, al rodatge del film.

Nota: Quan aquesta llista ja era tancada, la rumorologia ha aportat nous títols que podrien ser a Canes 2024. Els detallo a continuació, però els treballaré en un pròxim apunt:

D’Arnaud DESPLECHIN, “Spectateurs”. Nota de CG Films (fr).

De Michel FRANCO, “Dreams”.

De Bi GAN, “Resurrection”.

D’Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde”.

De Dea KULUMBEGASHVILI, “Those Who Find Me”.

De Kiyoshi KUROSAWA, “Serpent’s Path”.

De Joshua OPPENHEIMER, “The End“.

De Francois OZON, “Quand vient l’Automne”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!