Club 7 Cinema

“El maestro jardinero” / “Master Gardener”, de Paul Schrader i amb Joel Edgerton, Sigourney Weaver, Quintessa Swindell i Esai Morales, es va presentar fora de concurs a la Mostra de Venècia 2022 i ara ha arribat a les nostres pantalles.

Sinopsi: Narvel Roth (Joel Edgerton) és el meticulós horticultor de Gracewood Gardens. Està tan dedicat a cuidar els jardins d’aquesta meravellosa i històrica finca com a complaure la seva cap, la rica vídua Sra. Havernhill (Sigourney Weaver). Però el caos s’apodera de l’ordenada existència de Narvel quan la Sra. Haverhill li exigeix que prengui com a aprenent la seva rebel i problemàtica besneboda Maya (Quintessa Swindell). Aquesta nova situació traurà a la llum foscos secrets d’un passat violent que també és una amenaça per a tothom.

Articles publicats ran de la seva estrena aquí.

Jordi Camps i Linell escriu al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: A la vida no tot són flors i violes. (..) Amb aquesta delicada pel·lícula, Schrader, a les regnes del guió i la direcció, completa la trilogia bressoniana sobre la força redemptora que té l’amor en temps de foscor, que va començar amb “El reverendo“ (2017) i va continuar “El contador de cartas” (2021). Un corpus fílmic amb el qual continua fent allò que sap fer millor, explorar l’ànima humana, i mantenint-se fidel a la repetició. I és que les tres pel·lícules estan estructurades igual. També els personatges semblen miralls dels uns als altres. Els tres, interpretats respectivament per Ethan Hawke, Oscar Isaac i, en aquesta ocasió, Joel Edgerton, tenen la mateixa edat (mitjana) i practiquen una vida d’allò més asceta, definida per rutines que els arrelen a una vida amb la qual ara sí que se senten còmodes. Tots duen un pes enorme a l’espatlla, motxilles pesants que suporten un llast moral. (..) Ell, a més, per no oblidar d’on ve continua lluint uns tatuatges que li recorden a tota hora el seu passat lligat a una milícia ultradretana i racista. Si bé va superar aquella etapa vital desgraciada, encara viu un procés d’expiació i, per tant, no es vol treure aquelles marques que fan basarda com li diu a la jove aprenenta mulata amb qui establirà una relació afectiva-romàntica, que tampoc serà, ni de bon tros, un camí de roses. (..) Personatges arquetipus, una narració minimalista i una fe entusiasta i convençuda en la catarsi fílmica. El ressò bressonià el trobem amb aquest jardiner espartà que escriu diàriament les seves reflexions, com aquell “Diario de un cura rural“. També es percep una influència compositiva i estètica de mestres escenogràfics com Ozu, a banda de l’espiritualitat zen que desprenen els jardins. Potser on no se’n surt tant el director és en la confecció d’un triangle amorós, un pèl massa forçat, més suggeridor a nivell teòric que no pas com es plasma al relat. El que passa és que Paul Schraeder va de cara a barraca i no s’entreté a lligar fil per randa cada detall, un crèdit que els espectadors acceptem perquè els tres personatges d’aquest eix triangular estan ben concebuts (..). Schrader prefereix conduir la història pel llindar de la vida més que no pas el de la mort, sempre present; i mantenir-se prop de la llum, més que no pas a les ombres. D’aquesta forma, ens acaba regalant una epifania onírica on les flors sí que acaben florint i impregnen un camí que es perd en un horitzó bell i esperançador.

Crítica de Manu Yáñez al diari ‘Ara’: ‘El maestro jardinero’: ¿és possible l’amor entre una afroamericana i un supremacista blanc?. Amb la magnífica “El maestro jardinero”, el veterà Paul Schrader completa la seva trilogia sobre la força de l’amor en temps de foscor, un vibrant projecte fílmic en què el llegendari guionista de “Taxi Driver” ha sabut enllaçar la seva obsessió per les històries de culpa i redempció amb el seu interès per temàtiques d’actualitat candent. (..) A “El maestro jardinero” la qüestió de fons és la persistència de l’odi racial als Estats Units contemporanis (..). En un temps en què l’audiovisual sembla dominat per un barroquisme expansiu –un cinema del tot alhora i a tot arreu–, l’encaparrament de Schrader per seguir practicant un minimalisme ordenat i auster –les claus del cinema transcendental– és absolutament balsàmic. I encara més quan, renunciant a claudicar davant la tirania de la versemblança, el director d’”American Gigolo” i “Mishima” s’atreveix a invocar, mitjançant interrogants impossibles, el poder transfigurant del romanticisme més catàrtic. (..) Schrader demostra que, per poder oferir respostes, primer cal atrevir-se a fer preguntes.

Joan Millaret Valls, a Facebook: Film d’expiació dels pecats d’un monstre humà que es redimeix a través de la jardineria tot plantant les llavors de l’amor. Tractament sec, directe, eixut i concís, amb un poètic rampell de sublimació romàntica i, també, alguna relliscada final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!