Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Only lovers left alive”, de Jim Jarmusch
Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Only lovers left alive, de Jim Jarmusch.
Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.
FOTO © Vertigo Only lovers left alive, de Jim Jarmusch
(..) Aquests vampirs viuen estranyats en el món contemporani, perplexos davant del rumb de la humanitat, i és possible imaginar que Jarmusch es reconeix en aquesta estranyesa fins a traspuar una certa misantropia (..) Jarmusch, tan fidel a ell mateix en el seu gust pels personatges solitaris, calms i nocturns, no s’acosta a l’univers vampíric per renovar el gènere fantàstic, sinó per dur-lo cap al seu cinema, tan personal i un punt entotsolat, però fascinant (..) Tanmateix, corre per les venes del film un humor que li dóna lleugeresa. I quan semblaria massa lleuger es fa present una alenada romàntica que li dóna força. (Imma Merino, Amor que sobreviu en l’eternitat, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 13.06.2014)
(..) Aquest film de vampirs existencialistes té el que podríem anomenar musicalitat cinematogràfica: un balanceig fatigat, una cadència lànguida i un ritme arrossegat. Totes les imatges sembla que es moguin amb lentitud, sinuosament i amb mandrosa però total harmonia (..) Si aquesta posada en escena és la música, la història d’uns vampirs fastiguejats amb la immortalitat és la lletra (Joan Pons, Solo los amantes sobreviven, diari Ara, 13.06.2014)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No la puc definir amb una sola tendència. És elegant, hipnòtica, culta, a cops lleugera, sàvia per recrear un ambient, amb un fascinant inici i un espurnejant final. Però també és quasi-pedant, fosca (bé això resulta normal en una pel·lícula de vampirs), per estones llarga, i en alguna part de la història també és superflua, sobretot en els diàlegs. Resultat final, té de tot. Té molt bona música rock, té dues interpretacions sublims, la de Tilda Stilton i la de John Hurt. Recomanable?: per a l’espectador que apreciava la saga ‘Crepúsculo’, no, gens ni mica ; per a l’espectador que apreciava ‘Dràcula’ de Coppola, es deixa mirar ; per a l’espectador que va seguir amb apreci ‘Byzantium’, la trobarà en la línia adequada de vampirs no-convencionals.
Potser millor visionar-la com un divertiment agosarat i fet amb molta competència, més que no pas com una narració convencional amb personatges, història i context coherent.