Club 7 Cinema

Aquest és un primer comentari sobre L’arbre de la vida, de Terrence Malick. No sé si podré, però tinc ganes de fer-ne d’altres, més aviat centrats en aspectes formals de l’obra. Permeteu que recordi que el mes de maig, ran de la primera visió del film vaig escriure aquest apunt: Terrence Malick divideix opinions amb la meravella poètica “L’arbre de la vida”. Ahir la vaig tornar a veure —he de dir que em va impressionar novament, quin gaudi!— i, de resultes, avui quan m’he aixecat m’he assegut davant l’ordinador per a posar sobre paper aquestes reflexions. Hi ha molta més coses a dir-hi; però ara com ara sento la necessitat de concretar-ne aquestes (advertiment, parlo del contingut fílmic, tot i que ateses les característiques d’aquesta pel·lícula, no crec que us esguerri gaire res si el llegiu abans de veure-la):

Dos diàlegs interiors i amb Déu: el del personatge de Sean Penn –que vertebra el muntatge simfònic de la pel·lícula– i el del personatge de la mare –que, de fet, és el que motiva el primer–.

“Mare, germà. Són ells que m’han dut a la teva porta”, diu la veu en off de Jack O’Brien (Sean Penn) al començament de la pel·lícula, que uns minuts més tard i en aquest retrobament amb Déu, es pregunta com va ser que li va girar l’esquena. Al llarg del metratge, Jack evoca com va créixer amb Déu i, arribat a un punt –a l’adolescència, en prendre consciència del món– va abandonar-lo. El retrobament s’esdevé ran del dolor intens per la mort del germà esmentat, que li reobre la ferida d’aquells anys de final d’infantesa i de primeríssima joventut, marcats per la bondat innata, generosa, d’ells dos –mare i germà– i la temptació pel mal a què sucumbiren tant el mateix Jack, com l’autoritari i “self made man” del seu pare (Brad Pitt). Una bondat infinita que el Jack O’Brien adult sap, amb neguit, fins a quin punt ha estat castigada i tanmateix assumida –com el Job bíblic–: aquí és on entra en joc el diàleg de la mare, que amb l’acceptació final de la voluntat divina, du Jack a trobar la pau interior en la deseperada esperança d’una salvació espiritual, que trascendeixi la nostra naturalesa física i finita.

El flux fílmic de “L’arbre de la vida” se situa en un present difús, visualment representat per una imatge nebulòsica i la veu en “off” de Jack O’Brien. I viatja a l’època esmentada de la seva infantesa i adolescència, així com a uns anys més endavant, quan son germà mor i ell entra en el vertiginós neguit emocional i espiritual que el du a projectar-se a la salvífica fi dels temps, fins que torna a tocar –literalment– de peus a terra, havent retrobat un sentit a l’existència. Aquest flux fílmic, amb les temporals anades i vingudes –a vegades amb seqüències senceres, altres cops amb simples plans inserts o amb variacions musicals–, s’articula efectivament com el diàleg amb Déu, que ho és alhora interior, de manera que els fets i els neguits evocats s’entrelliguen diacrònicament, saltant-se si cal les distàncies temporals. Cada pla de la pel·lícula representa un moment i alhora conforma prolíficament el discurs total. Les escenes dels anys cinquanta són narrades des del present difús, tant com les del Jack adult i la seva projecció, i es barregen en la composició d’aquest present.

Cal reconèixer que es tarda a presentar el vincle significatiu entre el germà mort i en Jack –com aquell desarma el gran i les seves malifetes, i fins a quin punt, tot i la semblança física amb Brad Pitt, té el tarannà matern, mentre en Jack retira més al pare–. En canvi, ben aviat, de seguida, en el metratge s’entra a parlar de la bondat i la fe de la mare. Educada per monges, aquesta dona –en paraules del seu propi marit– és ingènua: li agraden els arbres, les flors i les aus, ajuda el proisme i s’estima els fills tant sense límit que arriba a sobreprotegir-los d’un món que és lluny del paradís terrenal, malgrat que ella sembla reconèixer encara en aquesta terra. Formada en la dicotomia Natura-Déu, ha apostat per la Gràcia i encaixa els infortunis, ferma en la fe, fins que topa amb la mort del seu segon fill: per què se l’hi ha hagut d’endur?, es pregunta, li pregunta. Aquest patiment espiritual i dolor emocional de la mare trasbalsen Jack, que no recupera la tranquil·litat interior fins que s’adona com ella –a la manera de Job– pot acceptar finalment el designi diví perquè la fe du a l’esperança d’un retrobament etern. En la seqüència de la projecció finitemporal, just quan s’esdevé la trobada, la mare abraça aquest fill i, amb els ulls plorosos, es mira en Jack, amb una mirada de confirmació. Si per a Jack era insuportable pensar en com n’era de turmentada la bondat de la mare, s’asserena en veure com n’és d’immens el sentit trascendent. I és així que diu “Mare, germà. Són ells que m’han dut a la teva porta”.

Algunes veus en “off” que sentim per entre les de Jack O’Brien, corresponen al germà (menys) i a la mare (més), de la mateixa manera que Terrence Malick n’intercala imatges al flux. La presència fílmica d’aquests personatges i el que hi aporten està en funció del present d’en Jack, d’acord amb com s’ha plantejat la pel·lícula. I és així que el cineasta contraposa –gairebé a tall de digressió– l’esclat perplex del neguit espiritual de la mare amb la representació es pot dir operística del Big Bang, la creació de les galàxies, la formació dels planetes, el naixement del Sol, l’aparició de la vida i l’evolució de les espècies, passant pels dinosauris. En Jack encara el dolorós dubte de fe de la mare amb plena consciència que som natura, part material d’aquest univers en expansió, de bellesa catastròfica i existència fugissera: precisament és des d’aquest punt de vista que l’inquieta el delit d’espiritualitat i ell mateix acaba redescobrint el sentit trascendent.

Per ser més exactes, hauríem de dir que tant en Jack com sa mare mantenen un monòleg amb Déu. Novament el que alguns anomenen el silenci de Déu. I és que Malick és de l’home que parla, de com topem amb l’evidència física de mort, finitud, i tenim el delit profund, una necessitat innata, d’alguna mena de trascendència. Des d’aquesta persepectiva, la pel·lícula es conforma com una esplendorosa i dolorosa, tremenda, representació de la tragèdia humana. Ho treballa des d’unes coordenades cristianes, a partir de la topada entre bondat personificada i “crueltat” divina, i parla de l’amor, la (in)justícia, la maldat, l’ambició, l’atractiu del mal… de la condició humana, en definitiva, entrampada entre la salvació de l’ànima i la seva essència animal –per bé que, a la pel·lícula, se’ns mostra el potencial compassiu d’un dinosauri…–. Però és de l’home, que parla Malick, a través de Jack O’Brien.

FOTO 01 Dist Sean Penn, a L’arbre de la vida, de Terrence Malick

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!