Club 7 Cinema

El triángulo de la tristeza / Sans filtre / Triangle of Sadness. Any 2022. Director i guionista: Ruben Östlund. Repartiment: Harris Dickinson (Carl), Charlbi Dean Kriek (Yaya), Woody Harrelson (el capità), Zlatko Burić (Dimitry, el magnat rus), Dolly De León (Abigail, la netejadora del vaixell), Vicki Berlin (Paula, cap de la tripulació del vaixell). Durada: 2h27. Vista el dia 20.02.2023, en VE, a la Sala 5 dels OCine Arenys.

Sinopsi: Els models i “influencers” Carl i Yaya naveguen pel món de la moda mentre exploren els límits de la seva relació. Després de la “Fashion Week”, la parella està convidada a un creuer de luxe amb una galeria de passatgers que són delinqüents súper rics -un oligarca rus, traficants d’armes britànics i un capità idiosincràtic, alcohòlic i que cita Marx-. Al principi, tot sembla que es pot penjar a Instagram. Però s’acosta una tempesta i un gran temporal de mar colpeja els passatgers durant el sopar de gala de set plats del capità. El creuer acaba catastròficament. En Carl i la Yaya queden abandonats en una illa deserta amb un grup de multimilionaris i una de les netejadores del vaixell. La jerarquia es capgira de sobte, ja que la dona és l’única que sap pescar.

Festivals i premis: Festival de Canes 2022 – Palma d’Or | 4 premis EFA del cinema europeu -Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Actor (Zlatko Burić) i Millor Guió- | 3 nominacions als Oscar -Millor Pel·lícula, Millor Direcció i Millor Guió Original- | Altres premis i nominacions.

Altres apunts en aquest blog: Altres veus: “El triángulo de la tristeza”, de Ruben Östlund | El 17 de febrer arriba aquí la Palma d’Or, amb 3 nominacions als Oscar.

Comentari -inevitablement faig espòilers-.

M’ha passat amb anteriors pel·lícules de Ruben Östlund –The Square i Força Major -, que la primera vegada que les he vistes m’han deixat indiferent i posteriorment, en recuperar-les, m’han interessat i molt. En canvi ja em va moure l’interès de seguida la seva Invonluntary. El cas és que ahir vaig veure “El triángulo de la tristeza” i no em va fer gens el pes. Es veu que fa riure i a mi no em va fer gràcia. I temàticament em sembla molt òbvia, cosa que miraré d’aprofundir en aquest apunt.

Comencen pel riure. No dec tenir sentit de l’humor o, si més no, no connecto amb el d’Östlund en aquest film. De debò té gràcia que hom vulgui estalviar-se de pagar el sopar a la xicota i resulti que, després d’un estira-i-arronsa -prou artificial, tot sigui dit-, passi que la targeta de la noia no vagi? De mal gust m’ha semblat intentar fer broma amb una dona que ha patit un ictus, que l’ha deixada malament de parla, va amb cadira de rodes i només pot dir una paraula en alemany -al damunt, sembla que està inspirat en la persona real de la sogra del cineasta…-. Mira que no s’ha vist mai que un parell de mascles s’enfotin d’un home solitari que voldrà lligar i es troben que es relaciona amb les seves respectives dones… Oh, quina ocurrència més divertida (sic!) que uns traficants d’armes britànics topin amb una granada que ho fot tot enlaire i abans de l’esclat diguin “ai, mira, deu ser una de les nostres”! I el delirant pols dialèctic entre el capità marxista del vaixell i l’oligarca rus excomunista, que enginyós i, Mare de Déu, que discursiu que resulta! Per no parlar de la vomitada generalitzada i la caca desfermada que s’escola pels passadissos del vaixell, un excés cinematogràfic total, volent humiliar visualment els rics, mentre pels altaveus es llegeixen les barbaritats anti-democràtiques comeses pel ric govern dels Estats Units… I el canvi de rols a l’illa…

Anem al contingut temàtic. Durant la desfilada de moda que veiem en començar la pel·lícula, un rètol ve a lligar “la igualtat” amb “cinisme”. I de la igualtat (impossible) va “El triángulo de la tristeza”.

Primer, la igualtat de gènere. En Carl no veu bé que la Yaya segueixi el criteri masclista segons el qual els homes han de pagar els àpats a les seves xicotes i es declara “feminista”; però ella no tarda a exposar-li que, com a model, no pot quedar embarassada i, si hi queda, ha de ser d’un home que la tingui com a gerro de flors, ja que “no pot” treballar de res més. Misògin, l’Östlund? En tot cas, planteja la igualtat impossible… En Carl maldarà perquè ella es deixi estar d’orgues i acabi establint-se entre ells un autèntic vincle d’amor. Tanmateix, al començament de ser al vaixell, el noi es molesta perquè ella mira a pleret un operari que s’ha mig despullat: la gelosia -sentiment de propietat- opera en Carl, l'”igualitari”. I, quan són a l’illa, en Carl aprofita el seu atractiu físic per beneficiar-se dels favors de la nova “capitana” salvífica, malgrat que ha dit a Yaya que no hi tindrà sexe i que encara se l’estima: res, ell aprofita el que pot, per a tenir un estatus millor… L’igualitarisme queda molt lluny… Tot queda ben explícit i està plantejat de manera òbvia.

La igualtat social. L’oficial en cap de la tripulació, amb la seva camisa blanca i els seus galons, diu d’entrada als seus subordinats, que sempre han de tenir un “sí” per als viatgers rics i ho fa al decurs d’una reunió de treball que acaba amb un to festiu compartit entre tots, amb l’esperança d’arreplegar bones propines al final del trajecte. Amb aquest condicionant -guionístic!- resulta que una viatgera forrada de calés que és a la piscina, diu a la tripulació que es banyi, que vol que tots els treballadors del vaixell es banyin, com ella… i com que no hi pot haver un “no” -ves, quin encert de guió!-, au, tot el personal desfilant amb trajo de bany i llançant-se pel tobogan cap al mar! Aquesta és la igualtat que poden admetre els rics, ve a dir Östlund, juganera, capriciosa, per a entretenir-se ells. Després, el director anul·la el confort de privilegiats a aquests rics, amb la tempesta de les vomitades i la caca; però els que han d’atendre els malalts i netejar-ho tot són els treballadors… No hi ha igualtat possible entre les persones repartides en classes econòmicament diferenciades, ens mostra la pel·lícula -com si no ho sabèssim!-.

El poder, contra la igualtat. Quan els supervivents arriben a l’illa i els rics i privilegiats no saben sobreviure-hi, la netejadora del vaixell se n’adona i no accepta que siguin un equip, sap que la necessiten i assumeix el poder que això li dona, per sobre de la cap de la tripulació del vaixell, dels clients i fins d’un dels pirates que han assaltat el navili -provocant-ne el naufragi-. D’igualtat res: la pobra ara té el poder. L’hi serveix en safata el guió i el metratge ens ho mostra durant una bona estona, tot i que es fa explícit de seguida. I amb aquest poder, no en té prou d’administrar els aliments i la intendència als supervivents, sinó que es fa seu el mascle més atractiu i ha de desempallegar-se de la possible rival: sense aturador.

Misàntrop, Ruben Östlund tracta tots els personatges com a miserables, sense donar-los la possibilitat de redempció per la seva condició o els seus actes -contràriament al que permetia als protagonistes dels seus anteriors films-. El capità del vaixell, de retòrica marxista, és un borratxo perdut i irresponsable. El magnat rus i l’informàtic adinerat corren a comprar-ho tot -amb els rellotges, amb la propietat…- en egoista benefici propi: no tenen remei, igual que la Yaya, que s’havia doblegat al poder sobrevingut de la netejadora, i la vol tornar a explotar com a assistenta de seguida que veu un final a l’aventura, amb aquell ressort de l’illa. Fins i tot la pobra dona de l’ictus, estancada en el bot salvavides, intenta beneficiar-se a l’indígena que li vol vendre “souvenirs”, ella que ha tingut poc paper, la fan passar per aquest episodi -divertit?- ben galdós. I no cal dir que Abigail, la netejadora convertida en “capitana”, se n’oblida de qualsevol consideració humana en el seu nou rol. Quant a Carl, ja hem dit que “es ven” el cos; però és l’únic a qui Östlund apunta un possible canvi positiu, amb la seva corredissa final…

Francament, no hi veig un gruix temàtic ostensible ni particularment eloqüent. Tot és molt obvi, explícit i esbiaixat.

Malgrat que les gairebé dues hores i mitja del metratge m’han passat molt ràpidament, el director allargassa molt i de forma gratuïta la seqüència del sopar de set plans del capità, amb les vomitades i la caca i la borratxera compartida del capità i l’oligarca rus, s’hi rabeja i s’hi rabeja, vinga, si no vols caldo, dues tasses, com celebrant-hi la seva vocació de provocador, per ganes de provocar. I tota la part que transcorre a l’illa dura una estona que Déu n’hi do, sense acabar d’aportar-hi res que ho justifiqui.

No comparteixo i no m’explico els reconeixements que ha tingut aquesta pel·lícula, a Canes, als Oscar, als EFA… Östlund, certament, fa anar el seu artefacte per on vol, tant a nivell de guió com de direcció; però la qüestió és si on ell vol té cap interès artístic. I no entenc tampoc els premis i nominacions que han tingut els actors Zlatko Burić -Dimitry, el magnat rus- i Dolly De León -Abigail, la netejadora del vaixell i “capitana” de l’illa-, perquè els seus treballs interpretatius no tenen res especial. Si de cas, el mèrit se l’hauria d’endur l’expressivitat facial i el protagonisme de Harris Dickinson -en Carl-, si bé aquí tampoc està de premi.

PS: un record per la malaguanyada Charlbi Dean Kriek -Yaya-, que va morir d’una estranya malaltia al cap de poc de presentar-se la pel·lícula a Canes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!