Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
A "The New World" i a partir de la història d’amor entre la princesa indígena i l’explorador anglès John Smith, Terrence Malick evoca l’arribada dels anglesos al continent americà com l’última oportunitat de regeneració que el nostre vell món va perdre. Per al personatge utòpic, les terres virginals de (sic) Virgínia al 1607 representen un nou paradís, en què la humanitat pot refer-se, sense desigualtats ni injustícies socials, i la princesa, en la seva innocència juvenil, encarna, més enllà de la bellesa, la puresa, l’absència de malícia, la felicitat de viure en harmonia amb els teus i l’entorn natural. Ella, la princesa, personifica el "nou món" que tanmateix s’esmuny, en la mesura que no es fa el pas de llançar-se a la plenitud i no es renuncia al farcell traginat.
Riu amunt, terra endins, com en el conradià viatge al cor de les tenebres, no hi ha la destrucció suïcida d’ "Apocalypse Now", sinó la possibilitat d’una renaixença com a espècie. A la terra baixa, ran de mar, la incipient i miserable primera colònia reflecteix el fangeig, la descomposició moral i física de la nostra tibada, bruta, envilida civilització. Com és ben sabut, riu amunt, terra endins, la colonització arrasadora s’acaba imposant, gràcies al favor de les marees i la potència dels canons. Entrampats en el conflicte, els amants es deixen arrossegar. El seu amor impossible esdevé testimoni de l’ocasió frustrada i les seves vides, avingudes a l’evolució de les coses, constaten finalment el triomf del nou ordre, malgrat la natura esponerosa, els rius cabalosos, els arbres gegants.
Terrence Malik compon -sobretot els primers quaranta-cinc minuts de pel·lícula- un poema audiovisual que emfàticament reivindica el muntatge cinematogràfic, el treball de càmera -tant pel que fa als moviments com a les angulacions de l’aparell-, la posada en escena i el paper de la banda sonora -tant per fer entrar en joc les veus interiors dels personatges com per a combinar coreogràficament la imatge amb la música (oh, la wagneriara Obertura de L’or del Rhin) esplèdida. Als antípodes de l’academicisme, trencant a pler les normes, treballant amb la reiteració -de les passejades dels enamorats, com a "In the mood for love", encara que aquí no van a buscar fideus ni es mouen entre la magnificient modernitat estètica d’un Wong Kar-wai-.
Escric totes aquestes ratlles a raig, exaltat i perplex, tot just acabat de sortir del cinema, plenament conscient que s’imposa una anàlisi més serena del film. Perplex, dic, perquè l’empantanegament habitual en Malick aquí du, a mesura que avança el metratge, cap a una excessiva supeditació al relat, a la narració de la història d’amor entre la princesa indígena i el capità Smith. Un fil argumental que, per si mateix, potser no té prou força i l’embolcall audiovisual amb què ens el serveix pot abocar a una percepció de la pel·lícula com a producte llepat. Si més no, això està servint perquè alguns parlin de concessions a la comercialitat o d’un cert esvaïment creatiu per part de Malick. No en comparteixo l’opinió. Reconec que hi ha algunes fases del film massa narratives i que la grandesa lírica dels primers quaranta-cinc minuts no torna a aparèixer -cada part de l’obra reclama el tractament que hi escau!-, però no és fàcil ni dissortadament gaire freqüent que l’emoció viva provocada per una pel·lícula em duri al cap de tanta estona (malgrat, també, que el guió grinyoli i Colin Farrell no em faci el pes). Ai, les imperfeccions dels diamants!).
Valoració orientativa -puntuació sobre 5- (sistema en fase de proves) Interpretació: 3, Guió: 4, Interés temàtic: 4, Fotografia: 5, Ritme: 4, Direcció: 5
L’he tornada a veure, al cap d’una setmana, i, francament, em sembla una obra magnífica, molt més rodona, sòlida, coherent, de com la vaig percebre en una primera visió. Una obra que m’ha deixat ganes de tornar a veure-la i tornar-m’hi a capbussar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Us recomano la lectura de la crítica d’Imma Merino sobre The new world, publicada a El Punt d’avui diumenge, 26 de febrer de 2006:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1759121
Salvador Montalt