Club 7 Cinema

Almas en pena de Inisherin / Les Banshees d’Inisherin / Gli spiriti dell’isola / The Banshees of Inisherin. Any 2022. Director i guionista: Martin McDonagh. Repartiment: Colin Farrell (Pádraic Súilleabháin), Brendan Gleeson (Colm Doherty), Kerry Condon (Siobhán Súilleabháin), Barry Keoghan (Dominic Kearney), David Pearse (capellà), Gary Lydon (Peadar Kearney, el policia i pare de Dominic). Vista el dia 06.02.2023, en VE, a la sala 3 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Ambientada en una illa remota de la costa oest d’Irlanda, la pel·lícula segueix dos vells amics, en Pádraic -noi limitat- i en Colm -més gran i amant de la música-, que es troben en un atzucac quan en Colm acaba bruscament amb la seva amistat. En Pádraic, sorprès, no accepta aquesta negativa i intenta per totes de refer la relació. Hi intervé la seva germana Siobhan i se’n desfoga la pena amb en Dominic, un jove illenc força primari. Els esforços repetits d’en Padraic, però, només enforteixen la determinació del seu antic amic, i quan en Colm deixa anar un ultimàtum desesperat, els esdeveniments ràpidament es precipiten, amb conseqüències impactants.

Festivals i premis: Venècia 2022 -Competició. 9 nominacions als Oscar -Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió, Millor Muntatge, Millor Actor (Farrell), Millor Actor Secundari (Gleeson i Keoghan), Millor Actriu Secundària (Condon), Millor Banda Sonora-. Altres premis i nominacions.

Un altre apunt en aquest blog: “Altres veus: “Almas en pena de Inisherin”, de Martin McDonagh.

Comentari.

“Cançó trista de Inisherin”: així hauria titulat jo aquesta pel·lícula. Si bé és cert que té moments amb cert sentit de l’humor i presenta una pintura costumista de la Irlanda arraconada dels anys vint del segle passat, es va desenvolupant com una lletania -amb monotonia inclosa- sobre la soledat, la relació amb el proïsme i l’entorn -les cases, els animals…-, la transcendència -o intranscendència- vital, l’avorriment com a forma de sobreviure…

Martin McDonagh se centra en el personatge d’en Pádraic, amb la seva matisada limitació, i amb el del seu antic amic, en Colm, home de poques paraules, per la qual cosa durant el metratge no hi ha grans diàlegs, ni escenes que sacsegin la trama, tot es manté en una mena de sòbria tonalitat plana, insistint en la reiteració de situacions, defugint qualsevol apel·lació a les emocions de l’espectador. Amb aquest plantejament, excel·leix la interpretació, sobretot d’en Colin Farrell, que ha sabut trobar el registre avinent al seu paper -no és ben bé disminuït, tampoc és ximple, viu de la rutina, sense cap expectativa, aferrat a l’amistat i al vincle amb l’ase menut i amb la seva germana-, sense caure en ganyotes de cap mena. Al seu costat, la veterania i ofici d’en Brendan Gleeson -a qui li correspon la tasca difícil de no permetre que el seu personatge s’expliqui (queden molt eteris els seus motius)-.

No es pot menystenir l’ambientació de la petita illa en què estem ancorats, tant a nivell topogràfic -ai, aquelles llisses de pedra que marquen camins i separen camps; aquelles cases; el pub…- com a nivell de paisanatge -el capellà, el policia, les trapasseres del poble, la vella -la “banshee” del títol original- que sembla una encarnació de la parca i prediu la vinguda de la mort…-

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!