Ran de l’estrena a bona part de la nostra cartellera del film de Jacques Audriard, Rovell i os, en reprodueixo el comentari que vaig publicar el 17 de maig de 2012, en l’apartat Vilaweb a Canes:
(..) Rovell i os, de Jacques Audriard, constata la transformació d’un home primari, muscle i sexe avesat a l’adrenalina, tanmateix sensible, que només una pataca de la vida el disposarà a assumir-ne, de responsabilitats (..)
La força de l’amor és el que actua de catalitzador (..) potència transformadora que també es manifesta en la història que Jacques Audiard i Thomas Bidegain, han escrit per a Rovell i os (basant-se en el recull de contes “Rust & Bone”, de Craig Davidson). En aquest cas, es tracta del vincle entre una domadora d’orques que ha perdut les cames i el porter d’uns discoteca que temps enrere la va ajudar. L’accident li canvia la vida, a ella, i troba en aquell mascle exboxejador un suport franc, no gens compassiu, clau perquè la noia reviscoli. Ell, però, ha anat a raure en aquells rodals (que són els de Canes, per cert), sense un ral i traginant un fill de cinc anys, perquè els ha acollit sa germana. Es refà amb feines de porter, guarda de seguretat i participant en combats clandestins de boxa salvatge. Però a penes és capaç ni de fer-se càrrec del menut. I l’exdomadora es veu obligat a acceptar-lo amb la seva animalitat, fins que la persistència dels seus sentiments n’operaran la miraculosa metamorfosi, ran d’una tragèdia.
L’excel·lent cinema físic de Jacques Audriard (El profeta), centrat en el cos i els moviments del protagonista es desenvolupa plenament amb aquests personatges i gràcies a la subtilesa del guió (quan n’és, de subtil) i al rigor amb què ho posa en escena (quan el cineasta es manté rigoròs). El problema és que sembla que hagin anat a buscar un èxit de taquilla encara més gran que amb el film anterior. I així no s’estan de travar el guió i sotmetre’l a les giragonses que els calen, fer-hi algunes trampes i recórrer a algun efectisme dramàtic. De la mateixa manera que se n’aireja i alleugera l’atmosfera fílmica amb dosificades seqüències (normalment carregades de música). Audriard es mostra fins i tot ambigu a l’hora de mostrar la violència, les cames tallades i les protesis de la protagonista. D’una banda ho tracta amb discreció, recorrent a l’el·lipsi, que estalvia la morbositat; però per altre cantó i amb un treball visual magnífic no s’està d’anar ensenyant la noia amputada i les cames ortopèdiques que li acaben posant, així com les sanguinolentes patacades dels boxejadors. I, a jutjar per l’ovació que se li ha dedicat, cal concloure que se n’ha sortit.
No és aliè a l’èxit que avui sembla haver començat per a aquest film, el treball dels seus actors, especialment la precisió emocional que aporta Marion Cotillard al seu rol de la domadora, ja sigui en representar la pulsió violenta d’aquesta noia especialment en la seva relació amb els homes, ja sigui rebel·lant-se contra la dissort que li ha deparat el destí, ja sigui amb l’atípica relació que manté amb aquest especimen del lumpen europeu, correctament incorporat pel belga Matthias Schoenaerts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La història és un bombonet ….
Bon dia.