Dolceses d’amor
Deixa un comentariJo tenia una rosa roja
que se’m va esllanguir.
Ara la flor és ben blanca
com el pètal del gessamí.
Jo tenia un roig gallaret
que cantava cada matí.
Ara és silenciosa rosella
plantada al meu jardí.
Jo tenia una poncella
que m’escalfava sempre’l llit.
Ara és bella donzella
i, a mi, em fa feliç.
En un moment d’insomni,
mentre ella és dormint.
Aquell que és escollit, en comptes d’irracional i inevitable.
Aquell basat en la tendresa, i no pas en la necessitat.
Aquell que arriba a dins dels cors, no pas aquell que surt de l’interior més incontrolable de la nostra biologia.
Aquell que creix, es transforma i evoluciona amb el temps, no pas el què es marceix quan arriba a la seva data de caducitat o empren la baixada de la muntanya russa hormonal.
Aquell, en resum, ni millor, ni pitjor, sino complementador de l’anterior, com a grata i entranyable continuació que amb el temps pot enriquir-se i crèixer.
Ai!.. ..Què bonic!