DEIXEU DE VOLER “NORMALITZAR” CUBA
Llig l’article
titulat OBLITS
escrit per Rosa Montero en l’edició de hui del diari EL PAÍS. Està escrit, i
col·locat, en la part final del periòdic, sense resistir-se, precisament a
l’oblit.
El llig, al principi, amb eixa sensació que es té quan una es troba amb
algú, o amb un text, que diu o comunica el mateix que una diria. Es tracta d’un
miratge del sentiment d’una “certa amistat”, en aquest cas virtual, que desoeix
la lògica que ens diu que ni tan sols les coincidències són més que fregaments
d’idees, interseccions fortuïtes o, en la preciosa minoria preciosa dels casos,
el territori comú i universal que ens fa coincidir en l’essència eixa que
denominem, sempre amb excés d’orgull, SER HUMÀ.
Després de l’emoció sobtada d’un dimarts disfressat de dilluns, ja que des
d’on escric ahir va ser festiu i és hui quan la vida es desperta en despatxos
(ocupats amb empleats amb nuc , no en la corbata, sinó en la gola i ànima,
davant del temor de ser, en qualsevol moment, un més dels aturats); botigues
(les poques que no han hagut de tancar per fallida); col·legis (els que
mantenen el nom quasi el mateix temps que els seus barracons, coincidents
sempre amb les aules destinats per als que menys haurien d’ocupar-los: els
alumnes d’educació infantil) i un etc. que conforma esta ciutat malgastadora
per tradició i ara banderera d’una “austeritat que vos farà més
solidaris”…Després d’eixa emoció, la qual cosa agita la meua ànima, i la meua
consciència, són les últimes línies que Rosa Montero, a qui, compartisca o no
les seues idees, done el valor de la valentia de la paraula i de l’intent
constant de posar-se en les sabates no sols “d’uns”, sinó també dels altres “
dedica aCuba : “La setmana “passada, uns dissidents cubans del Moviment Cristià
d’Alliberament van vindre a parlar-me de la situació en el seu país, i llavors
em doní compte que Cuba és un altre tema àlgid que de sobte se’ns ha esfumat
del cap. Després de la tràgica mort de Zapata, de la pressió internacional i
l’alliberament de presos, hem arxivat l’assumpte mentalment com si la cosa
estiguera en via de solució. Però no ho està; el règim seguix petrificat i els
cubans se senten sols i abandonats, tan perduts en la seua xicoteta illa com
els nàufrags de la sèrie televisiva. Fa dos mesos, Oswaldo Payá i altres
opositors van presentar El camí del poble, un programa per a aconseguir
la democràcia de manera pacífica. I aquest full de ruta ha sigut subscrit de
manera majoritària per dissidents de diverses ideologies, tant de l’interior
com de l’exili: un 90% de l’oposició està d’acord. Diàleg, drets,
reconciliació, llibertat, democràcia. Estos són els ingredients del document. I
quelcom que no es diu però que serà essencial, com ho va ser en la nostra
Transició: generositat per a construir un país entre tots. Per això els cubans
ens demanen ajuda: perquè coneixem el camí que ara estan iniciant. I perquè
necessiten suport internacional per a dissoldre l’oxidada però encara perillosa
dictadura castrista, la tirania més longeva del planeta. Fem el xicotet esforç
de no oblidar-los, perquè ha arribat l’hora de la normalització de Cuba”.
Després de llegir les que no pressupose malintencionades paraules escrites
de la Montero, la qual cosa percep és un eriçó i una por intensa. Tem les
paraules, les expressions “benedictines” de “construir un país” o de
“normalització” de Cuba. I les tem perquè ressonen cada dia en la meua ànima
els alarits i les veus de la mort que sobrevolen la realitat de Líbia i el
genocidi induït pels que pretenien “alliberar al poble”, “ajudar-los a
democratitzar-se”, facilitar la seua “normalització”.
Vagen, vaja, Rosa, a Cuba i amera’t d’ells, dels cubans, però de tota la
seua realitat no sols de la propaganda falsimediàtica que parla de fam i
desatenció, d’ira contra el règim que intenta donar a tots perquè no hi haja
un ningú exclòs. Vaja, aneu, escolteu-los, no sols als cubans que a Miami
conduïxen cotxes de luxe i malparlen contra bóta. Llegiu, llig, sobre els cinc
cubans presos, acusats d’un delicte que no han comés. Cuba és i vol ser
distinta, no adotzenar-se ni agenollar-se davant de l’imperialisme. Llegiu sobre
com i en quina situació estava Cuba abans de que Fidel i El Che proposaren un Pàtria
o Mort que en res s’assembla a la democràcia hipòcrita i falsa d’Europa,
regida per la banca corrupta.
Abans d’ajudar a Cuba o a un altre país, descartem eixa tendència a
“l’ajuda missionera” que ha calat en la nostra ment social i ja és un arquetip.
Sentim, anem, escoltem, coneguem, tractem de comprendre a un país, a fons, i
reprimim eixe instint de, a les primeres de canvi, AJUDAR a NORMALITZAR UN PAÍS
(què és normal, Rosa Montero?