PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

Si les etapes de les relacions
amoroses, simplificant a l’extrem, s’hagueren d’enumerar en tres, podríem
parlar de flirteig, enamorament i incubació de distintes
formes de l’amor (fase esta a què molt denominen incubació no de l’amor, sinó
de futur i inevitable desamor). Eixes han d’haver sigut les fases de la malactuació
del PSOE des de fa ja prou de temps.

Passada l’era del flirteig
social, on unes promeses que no sonaven a demagògia, sinó a intencions; que
no veien obstacles, sinó oportunitats per a l’èxit i on l’estil respectuós, amb
tint de democràcia o mort, ens va omplir tots els ciutadans les orelles,
atibacats dels brams grandiloqüents del xicotet dretà amb bigot, d’una certa
esperança, al PSOE se li va anar omplint la boca amb frases lapidàries i
decisions preses per uns pocs però, dissimulades, amb un consens tàcit dels
que, davant de l’escassa alternativa, no créiem del tot, no estàvem enamorats
bojament, com diu la cançó, però fugíem espantats del dels bigots i els seus col·legues
de camisa Ralph Lauren, corbateta blau a ratlles infinitesimals i suéteres de caixmir d’escot amb forma de
V .

En el PSOE van creure que
havíem caigut rendits als seus supòsits rojos peus, enlluernats pel seu
programa electoral, un dictat de dictats que, com vam comprovar els que quasi-vam creure (era o “ells” o el “no”
feixista i l’extermini progressiu de la idea i la raó) anaven gradualment
assemblant-se a l’ideari dels del pardal sense bec, als peperos de la dreta light.
Curiositats històriques: un PSOE descremat que es reflectia en la facció (terme
triat amb total premeditació i traïdoria) més light del PP, per fi la
tècnica d’un 0% de matèria greix en política. De matèria greix i, per cert, de
matèria grisa.

El temps del quasi-enamorament va passar, els quasienamorats
ens vam anar sentint ignorats cada vegada més, silenciats, assentats a la taula
enfront d’un amant passiu, absent que ni tan sols ens mira als ulls: un PSOE derechizado més que la pròpia dreta. Zapatero
a les teues sabates. Eixe va haver de ser l’eslògan inicial, el mantra que
tots, com els grups que es reunixen per a curar amb l’energia suma de les
energies individuals al planeta Terra-Gaia, hauríem d’haver cantat fins que les
orelles taponades dels de la rosa roja s’hagueren destapat, ja que els seus
errors, programes i afirmacions afirmades i negades quasi en paral·lel,
decisions militars inadequades i contra natura de la ideologia d’esquerres,
entre altres errors descomunals, van quedar destapats molt prompte.

Als quasi-amants
ens va arribar el moment de la incubació, però no va arribar l’amor ni els seus
sinònims: a la roja rosa li van créixer amb espines, espinetes i espinotes. Els
rojos, ja provadament descolorits, es van creuar de braços davant la nostra
indignació un quinze després d’un altre quinze, un dia després d’un altre. Van
assistir impassibles a la petició descarnada d’una societat que demanava, com a
mínim, arguments, una explicació, un com havien, ells en el nostre nom, arribat
a un lloc sense un altre nom que CAOS i CRISI. Res van dir de les xifres de la
fam i la desocupació, van ser fraccionant la informació perquè abans d’arribar
a fi de mes ens vingueren amb eixa famosa expressió -qui d’ells llegiria
malament a Becquer?- de “tornaran a brollar els brots verds”. I no res va
brollar.

 

Ens van permetre creure que teníem veu, per omissió i no
per acció, quan, aparentment i en comunicats hiperbreus, com els microrelats de
Monterosso, però no tan bons, recolzaven la indignació d’una societat
indignada. Ells, l’exponent al cub dels actes que han desencadenat la nostra
indignació.

 

Ens van permetre creure que teníem veu i, a traïció, amb
la daga xicoteta, però letal, ens van assestar la reforma constitucional,
botant-se, al millor estil mussolinià, el consens, el debat i l’oportunitat,
perquè, en cap cas era, més enllà del contingut de les propostes de
reforma,   ni el moment, ni una
oportunitat de fer res que no fóra despistar, aprofitar-se del moment de xoc a
què ens han portat, antesala de la UCI vital, laboral i econòmica on, plens de
tubs i en coma induït, desitgen que ens trobem per sempre

 

Ara, quan sona la melodia del plor i el cruixir de dents
i, de sobte, els rojoslight veuen
allunyar-se, de veritat, el coixí tou de les seues poltrones daurades; quan
oloren a “normalitat” i s’intenten mentalitzar que no viatjaren cada dos dies a
Brussel·les, a fingir que pensen per i per a nosaltres  decisions quan, en realitat, l’única  cosa que pensen és quan serà el millor moment
d’agenollar-se davant dels poderosos d’Europamèrica, ara… munten una
conferència, ahir, en la que pareixen atletes reumatòides, amb perdó, d’una versió acollonada del Circ del Sol. Por.

 

Fan malabars amb el pànic i la certesa que els que un dia
quasi-ens-vam enamorar del futur que
dibuixaven, com a amants maltractats i desenganyats els demanarem el divorci
etern i fins i tot alguns la nul·litat!

Ara, en eixe congrés, “símil de nou arrancada i nou
inici”, expressen la seua “voluntat de recuperar la sintonia amb les bases
socials del partit, un tornada a les polítiques de clar tall socialdemòcrata, amb
mesures com la prioritat d’evitar el rescat financer d’Espanya”.

 

No pense que existisca ni un sol ciutadà que, a estes
altures, crega el que ara escolten dels llavis xicotets dels de la rosarojaperòmenys.

 

El súmmum dels súmmums, vista la provada ineptitud
d’estos polítics que acaben de “redescobrir el socialisme”, després d’un
període de sospitosa amnèsia ideològica, és que cantussegen com a sopranos de
fama la seua “pretensió d’aprofundir en la democràcia, amb reformes a través de
què es va a intentar connectar al nou PSOE amb l’esperit del moviment 15-M”.

 

En una cosa han encertat i han sigut honestos: en la que
fa referència al terme esperit, perquè és allí, precisament en la terra dels
esperits, dels fantasmes, on acabaran. O potser hauria de dir d’on mai han
eixit?

 

El desvergonyiment d’un partit a què, a través de les
urnes, hem regalat la possibilitat d’actuar i parlar per nosaltres només se
supera reconeixent, públicament, que desitgen “recuperar” l’esperit
socialdemòcrata.

 

Increïble.

 

In-comentable.

O no?

 

__________________________

 

Nota de l’autora:

 

Esperem que el meravellós microrelat de Monterroso no es
faça real esta vegada.

“Quan va despertar, el dinosaure encara estava allí”.
August Monterroso

 

VEURE VÍDEO SOBRE LES MENTIDES DEL PSOE: UN BONIC
CONTE…

 

 Connexió: KAOS EN LA RED i LA MOSCA ROJA